La gihad s’anuncia per televisió però viu i treballa a casa (nostra)

Tot d'una hem descobert amb sobresalt "la gihad a casa" (El Periódico) en un petit país habitat en bona part per agnòstics, ateus i aliens al credo catòlic, segons dades del baròmetre sobre religiositat publicat pel Centre d'Estudis d'Opinió (CEO). La secularització intensiva i el fonamentalisme violent emergeixen una vegada més com les grans plaques tectòniques del nou segle. El moviment tel·lúric ja és visible arreu, des del centre de París fins al cor de Tunísia o un barri popular de Sabadell, amb l'agreujant afegit de l'inquietant fenomen dels conversos.

"Alarma local, problema global", titulava l'Ara en relació amb la detenció de la presumpta cèl·lula gihadista a la qual la policia atribueix plans per atacar comissaries de policia i llocs sensibles de Barcelona. "L'únic patró comú entre els que s'apunten a l'integrisme islamista violent és la ràbia contra Occident", destaca el diari en una hipòtesi d'urgència davant la presència de molts nacionals entre els detinguts.

En tot cas, l'atroç atemptat d'Atocha el 2004, amb gairebé dos-cents morts, ja va marcar en el seu dia Espanya com a escenari local d'aquest nou conflicte d’abast mundial. "Estem davant d'un repte glocal", escriu l'editorialista en una síntesi lingüística de la doble perspectiva del cas. Un repte que, com a mínim, afecta tot Europa, i que, per tant, hauria de ser tractat des d'instàncies comunitàries i internacionals, amb coordinació policial i, també, amb polítiques comunes des d'un punt de vista social, fent pedagogia de la integració més que atiant el discurs de la por i el rebuig". Ara per ara, però, la por i el rebuig creixen davant l'omnipresència del fenomen a la franja prime time dels grans mitjans de comunicació i el torrent incessant de les xarxes socials.

L''altre' també som 'nosaltres'

La globalització del fenomen del terrorisme en nom de la gihad ja ha complert diversos lustres, però quan es manifesta en la proximitat sempre sembla nou, inesperat i inexplicable. Sobretot quan implica alguns d'"els nostres" com a presumptes actors. "El 68,6% dels detinguts des del 2013 eren de nacionalitat espanyola", escriu Florencio Domínguez a La Vanguardia a partir d'un estudi de Fernando Reinares i Carola García-Calvo per al Real Instituto Elcano. "Els autors consideraven sorprenent la dada perquè només el 16,6% dels arrestats entre el 1996 i el 2012 tenien aquest origen", afegeix per subratllar les dimensions del que denomina "espanyolització del gihadisme".

Certament, l'última operació dels Mossos d'Esquadra contra les xarxes gihadistes a Catalunya ha electritzat els mitjans davant la filiació domèstica de gran part dels detinguts i la concreció dels pretesos objectius. "Denis Diderot, una de les figures de la Il·lustració francesa, va escriure que del fanatisme a la barbàrie només hi ha un pas", escrivia Màrius Carol amb la seva acostumada erudició a La Vanguardia, on exhortava a "llegir més Diderot en lloc d'embrancar-se en polèmiques".

La polèmica no era menor, ja que portava la marca de ferro del ministre Jorge Fernández Díaz, titular d'Interior del Govern central. Les seves al·lusions al paper d'Àngel Colom al capdavant de la fundació Nous Catalans en mitjans de la immigració musulmana han aixecat una gran polseguera. "El que crida més l'atenció no és el despropòsit –d'altra banda usual–, sinó el dia que escull per deixar-lo anar", escrivia Pilar Rahola en el mateix diari. "Aquí se sumen les dues notables coincidències: el viatge del president Mas als Estats Units, amb el maldecap que provoca al Govern espanyol, i l'extraordinari èxit policial dels Mossos", deia amb escàndol.

Francesc-Marc Álvaro també ha carregat contra l’incontinent ministre en aquesta mateixa línia. "L'esquema d'aquestes declaracions tan peculiars pretén insistir en una idea perversa i malintencionada: (...) una Catalunya fora de l'Estat espanyol seria un perill enorme per a la seguretat europea i mundial", escrivia dies després en les mateixes pàgines. "Els terroristes islamistes, els narcotraficants i les màfies de tota mena camparien lliurement entre nosaltres donat que l'Estat català seria poc menys que un Estat fallit, expulsat –com deia un altre ministre– a l'espai sideral pels segles dels segles", afegia al respecte.

El cap del ministre

Un cop més, el diari Ara ha reclamat el cap del ministre i ha emplaçat tots els partits catalans a exigir-ne la dimissió. "El to i sobretot el contingut d'aquestes declaracions és infame i vergonyós", assenyalava l'editorial amb duresa. "Insinuar que l'independentisme, a més de provocar una misèria generalitzada i l'aïllament internacional, pot ser el responsable d'un atemptat terrorista és superar tots els límits de la demagògia i la mala fe", concloïa l'editorialista en el mateix to .

El Punt Avui denunciava igualment "la barreja intolerable del ministre", encara que expressava la seva condemna amb més contenció. "Com si volgués esguerrar l'impacte de l'operació policial (...) Jorge Fernández Díaz va fer unes lamentables declaracions establint un rocambolesc paral·lelisme entre l'independentisme, el terrorisme i els musulmans", escrivia l’editorialista, qui no obstant això celebrava l'actuació dels Mossos d'Esquadra. "Reconforta comprovar com en comptes de perdre's en polèmiques interessades es vetlla per la seguretat de tots", subratllava el diari amb visible satisfacció.

Com no podia ser d'una altra manera, el diari ABC va donar suport sense reserves al ministre de l'Interior. "Catalunya és l'escenari favorit de les xarxes gihadistes per al seu proselitisme i la captació i exportació de terroristes", deia l'editorial del diari abans de secundar Fernández Díaz. "En aquest context –afegia– s'emmarquen les paraules del ministre reprotxant a determinats grups independentistes radicals les seves relacions amb persones i col·lectius de l'islamisme extremista".

Un cop més, les querelles domèstiques acaben contaminant un afer d'abast transnacional i transversal on, malgrat tot, hi ha intents de cercar una perspectiva útil. "És important establir una clara distinció per evitar tota confusió entre el que és un missatge revelat i el que suposa una perversió moral", escriu l'antropòleg Jordi Moreras a El Periódico. "El gihadisme ha de ser tractat des d'una perspectiva de seguretat, però no així el salafisme, que requereix polítiques socials actives per evitar la desintegració", subratlla el professor de la Universitat Rovira i Virgili. En efecte, les urgències materials del problema no poden ofuscar el diagnòstic i pervertir, per tant, les vies o procediments de solució.

Religiositat i diversitat

Ja sigui per atzar o per necessitat, combinació que explica l'evolució de les coses des de l'inici de la vida des de la perspectiva científica, el Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) ha aportat dades d'actualitat en el seu primer "baròmetre sobre religiositat i gestió de la seva diversitat". En plena histèria sobre el gihadisme i l'amenaça del DAESH (acrònim àrab d'Estat Islàmic), l'estudi revela que l'islam és la segona religió de Catalunya encara que només afecta el 7,3% de la població, de la qual només la meitat es defineix actualment com de fe o tradició catòlica.

Gairebé un terç (30%) de la ciutadania, però, es declara atea o agnòstica. Després de les esglésies i centres habituals de culte de confessió catòlica (2.534 el 2007) i les 725 esglésies evangèliques, l'islam és la tercera religió en nombre de llocs de culte (256 oratoris, majoritàriament improvisats), segons el mateix estudi. "Dels 1.264 centres de culte islàmic identificats a Espanya, les forces de seguretat n'han vinculat 98 amb el salafisme, i una mica més de la meitat (uns 50) són a Catalunya", escriu a La Vanguardia Eduardo Martín de Pozuelo, que cita fonts dels serveis d'intel·ligència i informació de les forces i cossos de seguretat de l'Estat (FCSE). Res que no estigui passant des de fa temps en altres països de l'entorn, com França, el Regne Unit o Alemanya.

La salut en temps de crisi

La demoscòpia també ha aportat els últims dies dades significatives sobre altres aspectes de la població, sotmesa diàriament al pes i el discurs de la crisi social i econòmica i les amenaces o incerteses d'àmbit global. L'última Enquesta de Salut de Catalunya 2014 revela, per exemple, que un 18% de ciutadans pateix estats ansiosos o depressius i el 31% sent alguna mena de malestar, segons destaca El Periódico.

L'estudi diu moltes coses, entre les quals que el sobrepès afecta el 48% d'adults i que el 12% dels nens de 6 a 12 anys, ni més ni menys, són obesos. També adverteix que l'hàbit de beure en proporcions de risc creix entre els menors de 24 anys, entre molts guarismes rellevants d'origen divers. "Potser tant interès dels governants per la nostra salut i tanta promoció de malalties en els mitjans contribueix més del que ens pensem a perpetuar l'endèmia d'ansietat i depressió, que no aconseguim eradicar ni amb l'oci –cada vegada més sedentari i tecnològic– ni amb visites al metge", escriu amb fi bisturí Antonio Sitges Serra, catedràtic de Cirurgia de la UAB. "Avui, els autèntics enemics de les malalties cròniques que ens haurien de preocupar més que el càncer són les relacionades amb els nostres estils de vida. Menys plat i més sabata, igual a menys metges", afegeix amb una certa sorna.

Horaris i costums

Ves per on, ja sigui per casualitat i/o per necessitat una vegada més, els actors socials i fins i tot la mateixa Generalitat s'han emplaçat a influir en les males costums i ajustar els horaris i pràctiques quotidianes als estàndards més saludables de la majoria dels nostres veïns europeus. "El Parlament es planteja una llei per europeïtzar els horaris", anunciava La Vanguardia com a avançament d'una reforma que afectaria els àmbits laboral, educatiu, comercial, funcionarial i de l'oci. La clau central és avançar unes dues hores el dinar i el sopar. "Amb la pedagogia, amb la difusió de bones pràctiques i amb les proves pilot per si soles no n'hi ha prou", constata Cristina Sen en la crònica sobre el cas.

L'afer reneix com un serial en vigílies electorals, com tantes coses. "No ens en sortim: hem acabat fent normal un sistema familiarment absurd, econòmicament ineficient, letal per a la salut i amb un alt cost social", escriu Ignasi Aragay a l’Ara. "Tots ens queixem, els sectors més directament afectats ho comencen a tenir clar; però ningú no s'atreveix a fer el primer pas. Falta lideratge. Qui s'hi posa?" Lideratge, vet aquí la qüestió.