No me’n refio

No soc una antisistema, pero tampoc no m’agrada fer el que fa tothom. Em vaig negar a llegir allò de les ombres del tal Grey i tampoc no he volgut comprovar l'encant de la filla de la Griffith. Si ho faig, ho faré d’amagat, que ningú se n’assabenti. Que costa molt mantenir una imatge. M’agraden els clàssics, no l’elecció fàcil. Per això vaig rebutjar deixar-me endur per la història recent i vaig decidir tractar el Rossi com un més quan vaig començar a seguir (professionalment) el Mundial de motos. M'era igual el que hagués fet abans, jo era allà per explicar el que seria capaç de fer un cop fets els 30. Amb respecte, esclar. Però de ximpleries, poques. Amb mi no. Cinc anys després em resisteixo a entregar-me. Els altres gèneres periodístics m’ho impedeixen. Però he de confessar que estic molt a prop de la rendició. Qui és aquest paio capaç de guanyar una cursa als 36? Amb una remuntada extraordinària. Després d’un cap de setmana diguem que millorable. D’on ha sortit?

Imagineu-vos-ho una mica: guanyes set mundials dels grans (ja en tenies dos més), et foten el nen més ràpid al teu equip per molestar una mica, et trenques la cama, perds el Mundial contra el nen, marxes del teu equip, puges a una moto que no va, fas pena durant dos anys, t'abaixes els pantalons, demanes que et deixin tornar (al cap i a la fi aquell era el teu equip), vas una mica millor, però només una mica, l’any següent et desfàs del teu inseparable mecànic, vols anar més ràpid, fas algun podi, però res no és el que era. Ja en tens 35. El nen que et va robar l’equip i la corona té altres nens que li fan la vida impossible. S’ha acabat. El teu moment ja ha passat. No? És el que pensaria qualsevol. El que passa és que tot i que jo no ho volia escoltar, Rossi no és qualsevol. Com ell només n'hi ha un. I no parlo del carisma, de la diligència amb què tracta la premsa i els aficionats, de la seva faceta empresarial, o la versió del Valentino director d’equip o mentor del jovent italià. Jo només parlo aquí de la passió que hi posa. De la feina i les hores invertides quan ja ho has guanyat tot. De les ganes de seguir guanyant. És fàcil dir-ho. Queda molt bonic. Però en conec pocs capaços de fer-ho.

L'any passat hi ha haver un parell dels que treballen amb ell –la màfia, diuen algunes veus pel pàdoc– que em van confessar que volia guanyar la desena corona. "Ningú no ho diu en veu alta, però tots hi pensem", deia un d'ells. Il·lusos, vaig pensar. Ara, després de veure'l a la primera cursa de l'any a Qatar, ja no me'n refio. Del Valentino, no.