Rossi s’imposa al GP de Qatar

Fins i tot ell va arribar a dubtar de si mateix. Encara que només fos unes mil·lèsimes de segon, com aquestes mil·lèsimes que en les carreres de motos reparteixen la glòria. Quan Valentino Rossi va suplicar a Yamaha que li obrís, una altra vegada, les portes ho va fer perquè volia assegurar-se que continuava sent ell mateix. No trobava la manera d'entendre's amb aquella Ducati, indomable des que va deixar de pilotar la Casey Stoner. I va voler esbrinar si la culpa era de la Desmosedici o d'ell, que tant havia guanyat durant tants anys. Ha anat trobant les respostes a poc a poc. A còpia de treballar molt. Ha canviat els seus hàbits i fins i tot el cap de mecànics, i treballa sense descans, al gimnàs i a la pista, sempre acompanyat de pilots molt joves que li fan agafar ales. Si l'any passat ja se'l va veure gaudir de nou muntat damunt la seva estimada M1, aquest curs el comença amb una victòria que és tota una declaració d'intencions. Altres dos italians, Dovizioso i Iannone, van completar les tres primeres posicions. És el primer diumenge de molts –des del gran premi de Xina, al maig de 2005– en què cap espanyol va pujar al podi en cap categoria.

La victòria que va sumar en el gran premi inaugural de la temporada, a Losail, és de les que li agraden: disputades, des del darrere, amb avançaments frec a frec, i una última volta de vertigen. Feia molts anys que al mite no se'l veia tan content, de vegades resignat a ser mite abans que pilot, cosa que li agrada ben poc. Rossi vol viure del present. I vista la carrera a Qatar, només depèn d'ell mateix.

El de Yamaha era desè després de la primera volta, una primera volta que va deixar algunes sorpreses: al campió del món, Marc Márquez, se li va acumular la feina als primers revolts, perdut entre el grup, es va passar de frenada i va acabar sortint-se i esperant en l'escapatòria del primer revolt que passés l'escamot per poder incorporar-se sense riscos. Va haver de remuntar des de l'última posició i els rivals no li van donar més opcions que ser cinquè. El d'Honda va acabar darrere de les dues Yamaha i les dues Ducati, les autèntiques amfitriones de la festa, les que van completar el podi, amb un Dovizioso magnífic. Això sí, va poder finalment superar el seu company d'equip, Pedrosa, que també va engegar a rodar l'excel·lent treball del cap de setmana i no va poder recuperar després el que va perdre en els primers girs.

Sí que ho va fer Rossi. Encara que poc encertat en els primers compassos de la prova —arrencava des de la vuitena posició, cosa que tampoc no ajudava gaire—, va trobar aviat el seu ritme i el seu lloc; va ser, a més, l'únic que va calçar el pneumàtic davanter més dur, pensava que l'ajudaria en els minuts finals, i així va ser. Mentre el seu company d'equip, Lorenzo, signava un inici de carrera demolidor —va barallar amb Dovizioso, a la pole, per la primera posició des que es va apagar el semàfor— ell anava escalant posicions amb paciència. Lorenzo va tirar i va tirar, enduent-se les Ducati, i va confiar a jugar-se la partida amb Dovi en l'última embranzida. Però no va resistir tant. Va pagar l'esforç. I quan Rossi els va atrapar, va imposar les seves pròpies normes.

A Qatar va passar, doncs, que la fàbrica més poderosa va veure com els seus pilots es quedaven fora de la festa. Les Honda, una mica menys competitives a les primeres voltes, amb dipòsit ple, com ja passava un any enrere, no en van tenir prou de recuperar en la segona part de la prova. Ja ho sabien: la competència s'ha posat les piles. I ja no només es barallen amb els pilots de Yamaha, que a més aquest any vénen amb les idees més clares, amb una moto millor en frenada i tan equilibrada com aquella amb què van acabar el 2014. Les coses han canviat. Ho ha fet radicalment la Ducati. I el seu Desmosedici GP15, amb ales o sense, és avui una màquina molt més manejable, més petita, que per fi gira i que és, encara, insuperable a les rectes, com es va encarregar de demostrar Dovizioso una vegada i una altra, barallant-se amb Lorenzo o amb Rossi.

Quan faltaven quatre voltes el nou vegades campió del món va ensenyar les seves cartes. Dovizioso, per fi, aguantava a Lorenzo en frenada en el primer revolt; i després de molts intents feia bo l'avantatge pres a la recta. I Rossi va aprofitar per atacar l'afeblit Lorenzo, que també sucumbiria poc després davant Iannone, a la recta, clar. Les últimes tres voltes van ser pur espectacle. Rossi i Dovi es barallaven pel primer lloc a cada revolt, fins que el de Ducati s'imposava en la recta. Però va resistir l'M1 en el moment clau, en el penúltim pas per meta, després d'imposar-se en aquesta deliciosa successió de revolts a la dreta amb què el circuit de Losail dóna pas als últims metres; i a la recta, aquí on hauria d'haver-se produït l'estacada, va aguantar Rossi amb dents i ungles. I va brodar l'última volta. I va esclatar d'alegria.