Més o menys cosmopolites

Hi ha qui creu que ser cosmopolita és calçar mocassins italians, mocar-se amb un mocador nepalès o posar cara de tedi al retorn d'un periple pels museus europeus. Si és així, no és més que un manierisme, cosmopolita potser, però de tanta entitat com anar als tanatoris amb motxilla i ampolleta d'aigua mineral. Què és ser cosmopolita? Com podem saber si Barcelona és cosmopolita o no? El que valdria la pena saber és si Barcelona està oberta al món, almenys de la mateixa manera en què el món està obert a Barcelona. Inventar-se tot un sistema fòssil pel tricentenari del 1714 és passar el forrellat o obrir-lo? Quan Barcelona perd la sintonia del món, quan es concentra en les aparences o en la introspecció identitària, és una ciutat que perd força. En realitat, la qüestió no és ser cosmopolites sinó capacos d'autocrítica. La Barcelona de Joan Maragall va poder ser tan polièdrica com agitada. Barcelona és la ciutat que passa per la Setmana Tràgica, veu com la lluita sindicalista deixa morts pels carrers, erigeix temples expiatoris, viu l'entrada del general Yagüe per la Diagonal, i després la tornada de Tarradellas, la desactivació de la cultura creativa per part del pujolisme, els Jocs Olímpics i el gintònic servit amb bombona d'oxigen.

És possible atribuir al nacionalisme bona part de la pèrdua de to cosmopolita de Barcelona. Es dóna una certa relació de causa i efecte, igual que en general està a la vista que la inquantificable pèrdua cosmopolita coincideix amb la tutela nacionalista iniciada per Pujol, a la qual els tripartits no van posar remei i va ser més potent encara amb Artur Mas. Posem per cas TV3: des dels seus inicis fins ara ha anat apartant-se del món real per anar-se esbiaixant i perdent el share dels que desitgin una televisió pública que informi bé, estigui ben sincronitzada estèticament i no es dediqui a l'agitació permanent de l'esperit de la nació catalana. Aquesta deterioració d'un servei públic acaba sent una regressió per al bé comú. Que un mitjà públic es dediqui a crear identitats virtuals manipulant els fets històrics o tergiversant el llenguatge no contribueix a una Barcelona cosmopolita –al dia, oberta– sinó que, sobretot, altera les regles del joc d'una societat plural. Amb Artur Mas, TV3 trenca fins a tal punt amb la realitat de Catalunya que cada vegada perd més audiència i sobretot deixa enrere antics indicis de credibilitat.

Qui sap en quina mesura Barcelona va ser cosmopolita o només ho aparentava. Per descomptat, quan en les tertúlies més il·lustrades es comenta la Revue des Deux mondes o el crític Josep Yxart demolia el teatre llagrimós, sí que ho era. Ho era la passió wagneriana, ho va ser l'arribada de la pintura impressionista, ho va reafirmar D'Ors amb el Noucentisme. Barcelona va poder semblar cosmopolita als anys seixanta. Per descomptat es tractava en no poca mesura d'un sistema de miralls. Revelava una dimensió pròpia quan les minories creatives suggerien les seves preferències i marcaven estil. Això va ser el setmanari Destino, per exemple.

Ha existit la Catalunya potent del tèxtil, com pot ser-ho la Barcelona de la nanotecnologia o si l'encerta en la seva estratègia turística. Però cada vegada que la Catalunya profunda del nacionalisme intenta imposar-se a la vitalitat babèlica de Barcelona, l'efecte és regressiu. A aquest nacionalisme li plau que el gran museu de Barcelona es digui Museu Nacional d'Art de Catalunya quan el segell de Barcelona –com s'ha argumentat algunes vegades– li seria molt més efectiu i natural. En general, les iniciatives simbòliques del nacionalisme s'oposen frontalment a la marca Barcelona, perquè aquí veuen la perdició de la identitat i els vincles atàvics. Cert és que la vida urbana sortiria beneficiada de la consolidació de vincles, però que fossin els propis del nostre temps, les noves solidaritats, un urbanisme que generi cohesió i no només benefici especulatiu, una qualitat estètica contrastada, una convivència civilitzadora, el millor de la ciutat per als ciutadans lliures.

No és sa que cada dia et preguntis si ets maco o lleig. De la mateixa manera, alguna cosa no encaixa quan una ciutat dedica les seves energies a preguntar-se si és o no és cosmopolita. Fins i tot pot suposar-se que preguntant-l'hi tant és un símptoma de cosmopolitisme caducat, ja sigui pel nacionalisme cultural o per una manca de dinamisme, o per les dues coses. De totes maneres, qui més qui menys sap que són tantes les Barcelones possibles que una ciutat tan capaç de destrucció creativa mai cremarà les seves opcions en una sola foguera. Estem en un moment de sistemes europeus de connexió, de la ciutat creativa que proclama tant Richard Florida. Fins i tot per acabar el batxillerat cal tenir accés a una smart city. Però, mentrestant, persisteix el vell complex del nacionalisme davant la Barcelona díscola. Una Catalunya immaculada que mai va existir, de valors unívocs i arrels profundes, continua volent prendre Sodoma i Gomorra a l'assalt.

Valentí Puig és escriptor.