El poder de la música prohibida

Camden Town, una nit de dilluns. Un noi es dirigeix des de l'escenari al centenar de persones que abarroten una petita sala. “Avui és el millor dia de la nostra història”, diu, “perquè es publica el nostre primer disc”. Tot un lloc comú. Però les extraordinàries circumstàncies que envolten Songhoy Blues doten la frase d'un significat profund. I converteixen en especial el moment que estan vivint aquests quatre nois de vint-i-pocs anys del nord de Mali que descarreguen, davant d'un públic sorprès, el groove hipnòtic i poderós de la seva “música a l'exili”, paraules que donen títol a l'àlbum i resumeixen la història de la banda.

La història de Songhoy Blues comença als polsosos carrers de Diré, a la vora del riu Níger, prop de Timbuctú. Allà es divertien tocant la guitarra acústica, cadascun per la seva banda, aquests quatre joves que de cognom es diuen tots Touré, tot i que no tenen cap relació familiar. Tampoc amb Ali Farka Touré, la gran llegenda de la guitarra maliana, que tocava juntament amb el pare de Garba, guitarrista de Songhoy Blues.

“Escoltàvem la música que feien els artistes de la nostra terra, la música tradicional”, explica en francès Garba, guitarrista, en un modest hotel del nord de Londres la tarda després del concert del febrer passat. “Però també música moderna. Som la generació d'internet, del món obert. Bevem d'aquestes dues fonts. Tots tocàvem, cadascun al nostre racó. Per nosaltres, aquests records són molt importants. Són els últims dies en què vivíem la música tranquil·lament a casa nostra”.

Una xaria va prohibir escoltar o tocar música als seus pobles i se'n van anar

Tot va canviar la primavera de 2012, quan gihadistes armats van prendre el control del nord de Mali. “Una xaria va prohibir la música”, explica Garba. Qui l'escoltés o la toqués, s'enfrontava a fuetades o a presó. Va fugir com milers de refugiats més; es va ficar en un autobús amb la seva guitarra destinació a Bamako. “No és possible la vida sense la música”, explica Garba. “Altres coses sabem d'on vénen, però és impossible remuntar-se a l'origen de la música. L'home i la música han d'estar junts”.

El que va escoltar a Bamako va ser el so de les armes. Però allà, estudiant a la universitat, va conèixer altres músics. “Hi havia molts desplaçats del nord del país. Només parlaven del que van deixar enrere a casa seva. Per això formem la banda, per recrear aquest ambient. Per mirar d'alleujar aquest patiment i que la nostra gent pogués fer una altra cosa que barallar-se i lamentar-se. Per això les nostres lletres parlen de reconciliació i de pau”, diu.

El nom de Songhoy Blues uneix dos homenatges. Un, al poble songhai, que va dominar el Sahel occidental als segles XV i XVI, al qual pertanyen tres integrants. I un altre, al blues, la música que té la seva arrel al nord de Mali i la reinvenció del qual a l'altre costat de l'Atlàntic els va fascinar des de nens.

Han registrat part del seu últim disc a l'estudi de Damon Albarn

La banda es va fer de seguida un lloc al circuit local de Bamako. Els seus riffs de funk pesat i ballable tenien la virtut de congregar persones de tot el país, fins i tot històrics enemics com els songhai i els tuareg. “La música és una medecina. Sana les persones i cura la nostàlgia”, sosté Garba.

Llavors va aparèixer un francès, que va donar el gir final a la història. Marc-Antoine Moreau era a Mali a la recerca de talents per al projecte Africa Express, comandat per Damon Albarn, vocalista de Blur. Moreau va rebre una trucada de Garba per mostrar-li les seves maquetes. “Va ser el començament d'una història molt bonica”, recorda.

“A Mali pots trobar molts músics tradicionals”, explica Moreau. “Però en ells vam veure alguna cosa nova. Eren una veritable banda, no era un líder acompanyat d'altres músics. Era un grup de rock com els que pots trobar a Glasgow o a Bilbao, i això és molt estrany a l'Àfrica. Era molt fort”.

El primer va ser un enregistrament amb Nick Zimmer, de la banda britànica Yeah Yeah Yeahs. Junts van fer Soubour, un tema cru de rhythm-and-blues elèctric amb gust africà del recopilatori Maison des jeunes sobre el viatge a Bamako d'Africa Express. Allò els va obrir les portes de festivals europeus i va propiciar el seu primer viatge a Londres, on van començar a gravar les maquetes de Music in Exile a l'estudi de Damon Albarn el 2013. El disc, produït per Zinner, es va acabar de gravar l'estiu passat a Bamako.

Ara, en aquest escenari de Londres, comença la nova vida de Songhoy Blues. “Viurem on ens porti la música”, explica Oumar, el cantant. “Tenim com a objectiu prendre el relleu d'Ali Farka Touré. Va portar la música maliana a un nivell excepcional. Ens va ensenyar als joves que era possible expressar tota la nostra tradició amb una guitarra elèctrica. Ens va obrir els ulls”, conclou.