Andreas Lubitz i l’efecte Llucifer

Mohamed Nisham, un home de negocis de Thrissur, a l'estat de Kerala (sud-oest de l'Índia), es va fer ric amb el tabac i els immobles. Té 38 anys i 18 cotxes, incloses marques com Aston Martin, Bentley, Lamborghini, Rolls-Royce, Jaguar, Ferrari, Audi… També té un Hummer SUV. Aquest és el cotxe que conduïa la matinada del 29 de gener en arribar a casa seva, al complex residencial Sobha City. Amb aquest cotxe va perseguir i va atropellar deliberadament K. Chandrabose, de 47 anys, que aquella nit estava de guàrdia a l'entrada de la urbanització.

Nisham el va atropellar perquè portava ja un parell de minuts esperant que l'obrís. Després va carregar el vigilant a la part posterior del Hummer, el va portar a l'aparcament de la urbanització, li va clavar una pallissa brutal i el va deixar moribund. Chandrabose va acabar morint dues setmanes després.

El molt ric Mohamed Nisham és ara en presó preventiva. No havia estat així en una dotzena de casos anteriors, inclosos una presumpta violació, conduir embriac, subministrar la cocaïna consumida en una festa o penjar a internet imatges del seu fill de nou anys conduint el Ferrari o un Range Rover amb el seu germanet de quatre anys de copilot. És possible que aquesta impunitat, guanyada segurament a cops de suborn, li hagués fet creure que estava per sobre del bé i del mal. Que podia fer el que volgués. Fins i tot matar un pobre home per fer-lo esperar un parell de minuts.

Un sentiment de poder absolut que probablement també tenia Cho Hyun Ah, la filla del president de Korean Air i ella mateixa vicepresidenta de la companyia, quan el desembre passat va impedir la sortida del Jumbo en què estava a punt de volar de Nova York a Seül i que estava ja camí de la pista d'enlairament. Cho havia detectat un paquet sospitós o alguna altra cosa que li feia pensar que perillava la seguretat dels passatgers? No. El problema és que li havien servit una fruita seca dins del seu estoig en lloc de dipositar-los directament en un plat. Heather Cho, com també se la coneix, va obligar el capità a tornar i va exigir que desembarqués la cap de cabina de passatge que li havia servit aquelles nous de Macadàmia. Abans que baixés, la va humiliar insultant-la i obligant-la a agenollar-se. Un tribunal de Seül ha condemnat Cho a un any de presó per haver infringit les lleis de seguretat aèria.

Els abusos de poder no sempre estan tan a la vista. A finals de febrer, una dona de 44 anys, Law Wan Tung, va ser condemnada a Hong Kong a sis anys de presó per haver maltractat durant sis mesos la seva empleada domèstica, una noia indonèsia de 23 anys, Erwiana Sulityaninsih. La jove no només no cobrava per la seva feina, sinó que rebia pallisses i maltractaments, només podia fer servir la cambra de bany dues vegades al dia i la seva dieta diària era pa, arròs i mig litre d'aigua. Quan la senyora la va enxampar un dia consumint menjar de la família, li va trencar diverses dents a cops.

Fa tan sol uns dies, a l'Audiència de Sevilla, un jurat ha declarat culpables dos joves a qui la fiscalia havia acusat de matar a Utrera el juny de 2013 un indigent a cops de pedra i a bastonades “per diversió”. Li van trencar tres dents, li van fracturar sis costelles, li van provocar una ferida a l'abdomen per la qual va perdre un litre de sang. En una paraula, l'hi “van rebentar”, segons presumien ells mateixos pel poble.

Què ens impulsa a cometre tots aquests actes de violència, tan diferents entre si però amb un denominador comú: una persona aparentment normal que se sent forta i ataca gairebé sense motiu a una altra que li sembla més feble? Potser és conseqüència del que el psicòleg nord-americà Philip Zimbardo va definir com “l'efecte Llucifer”: la capacitat que té l'ésser humà de comportar-se de manera irracional, de passar del bé al mal.

Zimbardo va dur a terme el 1971 un polèmic experiment a la Universitat de Stanford, a Califòrnia. Va recrear en un soterrani una presó de ficció en la qual un grup de voluntaris exercia el paper de guardians i un altre grup exercia el paper de presoners. Els voluntaris sabien que participarien en un estudi, però no tenien coneixement dels detalls, per la qual cosa els presoners no sabien gaire bé què passava. L'experiment havia d'haver durat dues setmanes, però es va suspendre al cap de sis dies perquè els suposats guardians, emparats en la seva autoritat, van acabar abusant dels presos i aterrint-los. Aquests, excepte algunes excepcions, van acceptar sotmetre's a aquest poder. El mateix Zimbardo es va involucrar tant en l'experiment que no s'adonava del que estava passant. L'hi van fer veure alguns col·legues que van visitar la presó de ficció.

Els homes que van cometre aquests excessos en el seu paper de guardians no entenien què els havia portat a comportar-se d'aquesta manera, a abusar de la seva posició dominant. Igual que van abusar del seu poder el ric home de negocis de Kerala, l'executiva de Korean Air, la mestressa de casa de Hong Kong o els dos joves d'Utrera.

Qui sap, potser al copilot Andreas Lubitz li va passar el mateix. Podia haver-se llevat la vida sense molestar a ningú, però tenia l'immens poder d'estavellar l'avió de Germanwings contra els Alps i endur-se amb ell un centenar i mig de vides. I ho va aprofitar. La diferència entre aquest Llucifer i els de Stanford és que els passatgers de l'avió no van tenir l'oportunitat ni de sotmetre's al seu poder absolut ni de rebel·lar-se contra ell.