L’esquerra sociològica

Tot és una mica més clar des de les eleccions andaluses, precisament perquè tot s'ha enredat més. També Andalusia s'ha comportat com una societat rica, de forma bàsicament conservadora i prudentíssima. Li fa por sobretot perdre, tot i que sospita que pot guanyar, i aquest és potser el missatge que ofereix una comunitat amb un atur elevadíssim (dins d'un benestar que comença a deixar de ser-ho).

En canvi, tant Podem com la mobilització sobiranista a Catalunya aspiren a injectar en la població conviccions i ambicions de canvi amb llenguatge i impuls radical, tant si és efectivament radical com si ho és en aparença. En el sobiranisme, la radicalitat neix d'una proposta taxativa i molt mal formulada per a classes mitjanes, botifleres, funcionarials i porugues. Potser si hagués trobat un discurs dolç de ruptura, el sobiranisme hauria guanyat adeptes en les capes socials que temen perdre perquè temen els canvis, temen les agitacions i desconfien de la prepotència de qualsevol tipus, inclosa la prepotència sobiranista. El sobiranisme es va poder equivocar d'estratègia quan va veure el carrer ple i va treure conclusions precipitades. Però potser la confusió més greu no va ser fantasiejar que darrere de la poteta hi havia un llop gegantí i adormit. Pot ser que fos més greu un altre error: la conjectura il·lusa que una societat rica (però en greu crisi) estigui disposada a salts de ruptura o somnis de futur en plenitud. En aquest estrat, les societats del benestar es retreuen i fan marxa enrere, com els senyors amb les seves amants prometen i prometen i no compleixen, i al final fins i tot comparteixen l'amant amb la legítima.

Amb Podem pot estar passant alguna cosa semblant. És veritat que Andalusia té com un microcosmos singular, com el té Catalunya, i cap de les dues remeten al retrat robot de la resta d'Espanya. Però sense comptar amb totes dues, l'Estat és difícilment governable. No obstant això, el fenomen més vistós i simètric ha estat el vessament d'una mica més de 140.000 vots des del PSOE cap a Podem i els una mica més de 140.000 –en els dos casos, arrodoneixo les xifres– que van migrar d'IU també cap a Podem. I encara més: per sobre de 180.000 abstencionistes van decidir sortir de casa per votar Podem, mentre que el PP va viure la seva pròpia sagnia justíssima de més de 220.000 votants cap a Ciutadans com a encarnació refrescant i promissòria del repudi de la mentida desvergonyida que ha practicat el PP amb els seus casos de corrupció (amb greus efectes secundaris sobre la credibilitat de l'Estat mateix).

L’esquerra a Europa i també a Espanya fa molts anys que es va fer conservadora i prudent, va perdre les seves ínfules de reforma

Però la dada més sucosa procedeix de la banda de Podem, confrontat amb el que sembla la naturalesa social i econòmica de la societat espanyola, inclosa l'andalusa, i més enllà de les anàlisis de politòlegs. Els seus resultats electorals no són en absolut dolents i, per descomptat, no és tampoc petita la seva capacitat d'atreure una esquerra descontenta cap a les sigles clàssiques. Però de nou el pronòstic de les seves expectatives pot haver depès d'un diagnòstic massa entusiasta per fantasiós, simplement equivocat o fins i tot prepotent, com aquell missatge que una vegada i una altra es deixa veure sobre les seves pretensions de vèncer o res (com si un resultat diferent de la victòria desactivés la seva raó de ser). L'error pot néixer d'una il·lusió òptica sobre l'abast de la crisi a Espanya i la infinita capacitat d'adaptació de les classes mitjanes a un Estat del benestar, malgrat el culpable abandó de múltiples segments socials al seu desnonament moral i material.

L'esquerra a tot Europa i també a Espanya fa molts anys que es va fer conservadora i prudent, va perdre les seves ínfules de reforma de fons i fins i tot ha regatejat la viabilitat de mesures de xoc contra situacions inhumanes i inacceptables. Aquest ha estat el capital polític que ha sabut atreure tant Guanyem a Barcelona i Ada Colau com Podem a Espanya. Però aquest és un segment petit i calent que ha reunit 15 diputats a Andalusia i potser pot doblar proporcionalment el resultat en unes generals. Però amb això no n'hi ha prou: ni hi ha tanta abstenció al seu favor i ni hi ha tanta esquerra oculta perquè el resultat ofereixi un autèntic tomb sociològic.

A mi també m'agradaria deixar de pertànyer a l'esquerra impotent. O, dit a l'inrevés, m'agradaria que les esquerres ordenessin les seves prioritats perquè l'evident bona notícia de l'aparició de Podem no es converteixi en la font d'una frustració política més. Les candidatures d'Ángel Gabilondo i Luis García Montero a la Comunitat de Madrid em sembla que van en aquesta direcció, i a cap dels dos els imagino amb un atac de sectarisme l'endemà del recompte electoral. Les complicitats de l'esquerra passen per negociar, i aquesta és l'única via aparent en una societat que deplora la deterioració de l'Estat del benestar però no veu recanvi probable en l'horitzó, com no sigui la negociació política entre iguals o, si més no, semblants, tant si són cracs televisius com si no ho són.

Jordi Gracia és professor i assagista.