Espanya es condemna tota sola contra Holanda

La nova Espanya és capaç de vèncer-se sola. Ho va fer a Amsterdam, on va ser raquítica durant la seva experimental primera mitja hora i després ja no va tenir recursos per remar. I tot davant una Holanda adotzenada que no només fa mal a la vista de Johan Cruyff. La posada en escena espanyola va ser depriment, amb un equip de suposats meritoris sense cap mena de dictat, de trànsit per Amsterdam cap a no se sap on. Davant les nimietats visitants, Holanda, com sense voler, gairebé per inèrcia, es va posar en avantatge en tan sols 15 minuts. A partir d'aquí, va ser l'Holanda assenyalada pel Profeta local. Espanya, a poc a poc, va agafar cos i va acabar el partit amb aplom, amb bons minuts d'Iniesta i Silva, de Morata i Vitolo. Però en línies generals ja no té els ingredients que la van entronitzar i ara tot li costa Déu i ajuda. Li costa blindar-se com abans i li falta la punteria tan precisa dels temps de glòria. Des que es va escalabrar al Brasil: quatre derrotes (Eslovàquia, França, Alemanya i Holanda) i quatre victòries (Macedònia, Luxemburg, Bielorússia i  Ucraïna). El rang d'uns rivals i dels altres resulta eloqüent. El prestigi espanyol s'esgota.

La selecció necessita amb urgència una sotragada, l’ambició de tornar

Espanya no troba la poció, ja tiri dels d'ahir o dels presumibles de demà. S'alineï qui s'alineï és un retaule del que va ser i no acaba d'aparèixer qui lideri l'emancipació generacional. D'alguna manera, tots se senten subsidiaris de l'Espanya exitosa. Uns, perquè ja van ser campions de campions; altres, perquè es van acostumar a ser actors de repartiment en els bons temps i ja és tard per canviar de paper. Al mig, els reclutes novençans no troben el mecenatge necessari. És hora que algú es rebel·li, que algú lideri el futbol protesta. La selecció necessita amb urgència una descàrrega, una sotragada. Recuperar l'ambició de tornar al cim.

Per Holanda va desfilar d'entrada un equip mústic, de perfil ras. En la línia dels últims temps. Del Bosque va arriscar amb l'alineació, amb només dos titulars que es van mesurar a Ucraïna, Piqué i Isco. La resta, alguns secundaris dels podis, com Albiol, Cazorla i, en menor mesura, Cesc, al costat de novençans com De Gea, Carvajal, Juanmi, Mario Suárez i Bernat, que en arribar a Amsterdam sumaven entre els cinc nou partits internacionals. Cap va tenir predicament i l'equip va ballar al so holandès. L'Oranje no està per confetis, però en va tenir prou per governar el joc fins que va agafar avantatge i després va decidir deixar les andròmines a Espanya i fer un pas enrere. En cap de les seves versions va ser un conjunt enlluernador, en absolut. Passa que aquesta selecció espanyola se'n va en orris amb ben poc. Com a mostra, arribat el descans, el grup de Hiddink manava per 2-0 amb poc més de dues rematades, poc joc i molta fragilitat defensiva.

Un quart d'hora li va servir a Holanda per posar Espanya a roda, que va arribar al partit de puntetes. Frenat l'equip visitant, la Taronja va pressionar amb Blind al comandament, un Sneijder episòdic i els regatejos de Depay, un noi molt hàbil, un d'aquests productes autòctons de l'escola holandesa, de la qual queda poc, però almenys els extrems no estan del tot en extinció. Amb una senzillesa insultant, en un tancar i obrir d'ulls Espanya es va emportar dos assots. Una cop de cap de De Vrij i una arribada de Klaassen, l'únic titular de l'Ajax, símptoma de l'escapçament d'aquest futbol holandès per al qual Johan Cruyff reclama una reorganització. Vist el segon temps no és estrany que a l'Holandès Volador li dolgui l'ànima amb aquest equip.

Amb Espanya en xandall, Holanda ja estava 2-0, amb Albiol al radar de les dianes. Igual d'erràtic que Cesc, extraviat Mario Suárez i intranscendents els gestos d'Isco i Cazorla. La selecció no va tenir recorregut fins que l'hi va concedir el seu adversari, que no està per a aventures. Els locals van recular, amb una defensa en línia a la qual se sumaven els dos extrems, Depay i Narsingh. Mala opció, perquè la rereguarda no és el millor senyal d'identitat d'Holanda, ni de la destenyida d'ara ni la de mai. Però Espanya no va saber explotar la seva debilitat, sobretot pel costat esquerre d'Indi i Willems, dos jugadors que es nuen els peus amb la pilota. Ho va descobrir Pedro quan Indi es va fer l'enèsim embolic amb la pilota i va regalar la jugada al canari, que no va poder abatre Vermeer, també encertat minuts abans en una rematada de Piqué.

Del Bosque no troba la poció, ja tiri dels d’ahir o dels de demà

Un miratge. No va arribar el repunt espanyol, ni tan sols en el segon acte, quan els canvis van millorar amb escreix la Roja i van empitjorar molt els holandesos. Però a Espanya li falta una mica de tot, inclosa la punteria, la que no va tenir després del descans. Amb Iniesta i Silva es van encadenar diverses oportunitats, tant perquè Espanya li va donar més sentit al joc, com per la flaquedat local. Vitolo, Silva, Morata van flirtejar sense sort amb el gol. No van trobar el remei, però almenys sí el consol d'haver tancat la jornada amb més bona cara que a l'inici. Més val això que res. Així estan els temps amb aquesta Espanya que es revoluciona a les convocatòries, però no al camp, on s'esvaeix més del compte.