El seductor que va arribar del barri

“Em dic Robert Peter Williams i aquestes dues hores els vostres culs em pertanyen”. Subtil, oi? Un disbauxat de llibre, que de seguida es va obrir la bragueta i va lluir tants tatuatges com un futbolista, mostrats gràcies a una armilla negra a joc amb els pantalons; un bandarra tenyit de ros oxigenat que va lluir unes banyetes de diable pròpies d'un comiat de solter barroer, que va contrastar amb la solemnitat de la Cavalcada de les valquíries en l'arrencada del seu concert davant un Sant Jordi ple a vessar la nit de divendres. Robbie Williams en puritat, que va obrir amb un Let Me Entertain You, tota una declaració de principis. Els qui no van poder assistir-hi tindran l'oportunitat de veure'l en directe el 25 de juliol a Barcelona, al Hard Rock Rising Festival.

I des del començament el públic va estar rendit. En Robbie cau bé, potser no tant pel seu gamberrisme, que sí, com pel seu accentuat sentit d'autoparòdia, mostrat per enèsima vegada a Rock DJ, segona peça de la nit cantada sota la cridòria. Banda nombrosa, amb metalls, que ocupava un lloc noble en escena, no amagada sota tones d'escenografia, que aquesta vegada descansava en la pròpia presència dels músics a l'escenari. El marc estava presidit al seu torn per una pantalla XXL al centre de la qual hi havia una altra pantalla que seguia l'estrella mentre feia l'oca i s'obria de cames per acostar els abductors a terra amb l'agilitat d'un taxista desentrenat. Ah!, ja sonava We Will Rock You i no es trobava a faltar en Freddie perquè en Robbie té un morro descomunal i es movia, estirat i desimbolt, com una sílfide tipa de cigrons. Aquest és en Robbie. No fa presoners.

Menys encara presoneres. No en va Miranda Sawyer va escriure d'ell a The Face: “Siguem sinceres, en Robbie és l'únic de tots a qui t'imagines ficant-te mà al sofà mentre dóna conversa a la teva mare". Paraula de dona. S'ignora si la fan que li va fer un petó abans de The Road To Mandalay havia llegit aquesta descripció, però va semblar estar-hi d'acord, ja que li va estampar un petó als llavis d'aquests que enganxarien els segells de tota la correspondència de La Corunya. I veure les mirades que en Robbie va dedicar a les tres sueques de Baskery que van sortir amb ell a escena per interpretar la peça va fer pensar que només hi faltaven les mares. Després va arribar Cab Calloway, versionat mitjançant Minnie The Moucher, per a la interpretació del qual en Robbie, amb estil de swing, va cobrir-se els tatuatges amb un esmòquing negre, encara que continuava semblant un quillo que a la nit es troba guapo i surt a l'atac.

18.000 persones van assistir al concert del Palau Sant Jordi 

Però el morro més monumental d'en Robbie és que s'atreveix amb tot. És igual que sigui una versió swing, dels Isley Brothers (Shout), d'U2, George Michael o Queen, la cosa és que res no es posa al seu davant. És el seu gran actiu, la desimboltura amb què la seva veu, correcta però no extraordinària ni particularment cridanera, afronta qualsevol cançó, per distant que estigui del seu registre estilístic. Fins i tot va exercir de pare que baveja en dedicar una peça als seus fills, tocant una guitarra acústica amb la perícia d'un principiant. Sense problema. És més, el tema següent el va protagonitzar el seu propi pare, qui va sortir a desafinar amb molt d'estil a Better Man. De porc i de senyor se n'ha de venir de mena. Llançament i determinació sense polsim de cohibició.

Però cal tenir àngel i no passar-se de frenada. En Robbie és bromista, però no només un pallasso, i té molt interioritzada la idea d'espectacle, que va mantenir el batec durant pràcticament tot el seu desenvolupament. És graciós, però surt a cantar i ho fa amb convenciment. Mira amb gràcia, però no basa el seu ganxo només en aquesta lluentor de gamberro seductor que promet nits de riure i sexe entre llençols en què pot acabar disfressat de senador romà (per cert, va fer sortir una noia amb la qual va simular enllitar-se). Ara bé, no és menys cert que si en Robbie no sortís amb faldilles com ahir i no ensenyés els calçotets negres rient-se d'ell mateix abans de cantar, per exemple, No regrets, la tensió no seria la mateixa. Aquest és l'equilibri que en Robbie va mantenir en un concert llarg en què va demostrar que és un veritable espectacle en si mateix que arrasa amb l'última tanda d'èxits entre un públic que va sortir rient del Sant Jordi.