“Havíem de ser a l’avió”

El Mirco i el Carstin estan asseguts a terra, recolzats en una columna ajudats del seu equipatge, callats, com en un altre món. Potser perquè han estat a punt d'estar-ho: anaven a reservar de tornada a Düsseldorf el vol que ha acabat estavellant-se als Alps francesos. “Havíem de ser a l'avió”, diu un.

Estan asseguts davant del mostrador en què al cap d'una estona es facturarà l'últim vol diari de Germanwings entre Barcelona i Düsseldorf, amb sortida prevista a les 19.30 hores. És el més barat de la ruta. Pagar menys i estar unes hores més a Barcelona i visitar el Camp Nou els ha salvat la vida. Són vius, però als seus caps sembla que pesa sobretot la idea que podrien no ser-ho.

El Mirco sembla el més afectat. “És una sensació difícil d'explicar; estic una mica espantat”, balboteja. “Anàvem a reservar el vol anterior i podíem haver estat en l'avió i en aquest sentit tenim sentiments oposats”, intervé el Carstin. “Però suposo que tot anirà bé, que hauran revisat les coses dues vegades i que no hi haurà problemes”, afegeix.

“Era el vol més barat i volíem quedar-nos una mica més i veure l'estadi del Barça”, precisa. S'han assabentat de l'accident a mig matí, al metro. “Havíem anat al Camp Nou i un amic meu m'ha trucat perquè volia saber si era viu i m'ha explicat el que havia passat”, relata el Mirco.

A l’aeroport es vivia una calma tensa per tot arreu

L'estat d'ànim dels dos joves alemanys reflecteix l'ambient que durant tot el dia s'ha viscut a l'aeroport del Prat: una calma tensa. La presència d'un exèrcit de periodistes i desenes de càmeres de televisió eren el principal indicador que passava alguna cosa. Aquesta agitació, i el pas dramàtic, el degoteig constant dels familiars de les víctimes que anaven arribant a poc a poc al centre de suport posat a la seva disposició en uns locals d'Aena entre els segments B i C de la terminal T-2.

Uns quants arribaven sols; la majoria, acompanyats d'algun amic. Els que s'acostaven al centre d'atenció caminant per l'interior de la terminal ho feien escortats per un o diversos agents dels Mossos d'Esquadra. Més que per protegir-los de la premsa, per dissuadir els mitjans i evitar que els molestessin.

Una dissuasió potser innecessària perquè, fora de la terminal, on esperava el gruix de càmeres, micròfons i redactors, el mur de periodistes s'obria immediatament davant l'arribada d'un afectat. Acostumats sempre a interrogar, avui els periodistes estaven muts, incapaços de llançar preguntes la resposta de les quals era massa òbvia. Quin sentit tenia preguntar-li “com està?” o “quin familiar seu volava en aquest avió?” a una mare, a un germà, a un amic d'algú que aquest matí s'ha embarcat en el vol GW9525 amb destinació a la mort?

Aquesta calma tensa es vivia per tot arreu a l'aeroport. La mostrava la Jean, una dona sofisticada de mitjana edat que havia arribat ja feia una estona procedent de Londres i que fuma amb gest nerviós a l'entrada de la terminal. “Estic esperant una amiga que ve des de Brussel·les. Ve amb molt retard”, es lamenta. Hauria d'estar relaxada perquè ella ja és aquí. “”Mmm, he de tornar a volar dijous", riu amb un punt de nerviosisme.

“El que ha passat és horrible. Espero que no em passi a mi", afegeix amb el mateix nerviosisme. “Me n'he assabentat quan he arribat aquí. He vist tants periodistes que he pensat que estaven esperant  algun famós. Però no. M'han dit que no, que havia caigut un avió que anava a Düsseldorf i que havien mort 150 persones. Terrible”, murmura. Ha vingut a Barcelona per anar al Liceu. I és que, malgrat tot, la vida continua.