Contra les polítiques del desdeny

Fa tres anys, dos dies abans de les eleccions andaluses, quan tothom donava per fet que, per fi, arribava l'alternança, un professor andalús em va dir: “Governarà el PSOE, no en tinguis cap dubte”. I, en preguntar-li per la contundència de la seva afirmació, em va precisar: "És una qüestió de sensibilitat, la dreta no ha entès mai la societat andalusa i no sap dirigir-s'hi. Sempre acaba caient en un desdeny que la penalitza”. Tres anys després, Andalusia segueix sent l'única comunitat autònoma que ha estat governada sempre pel mateix partit, el PSOE. I el PP s'hi enfonsa estrepitosament. Sens dubte, els andalusos han castigat Rajoy per les polítiques d'austeritat expansiva i per l'allunyament de la ciutadania amb què ha governat Espanya des de la majoria absoluta. Però quan el 2012 no van aconseguir la prelatura andalusa, una altra vegada els va trair la tirada pel desdeny: Arenas se'n va desentendre, van trigar a substituir-lo, van col·locar un fidel servidor de Rajoy perfectament desconegut. Els “adams, els tertulians, els tarambanes i els amateurs”, com va definir dissabte Rajoy els seus adversaris, en un altre exercici de prepotència, han infligit una greu derrota a l'intocable PP. Un resultat que assenyala directament el president, que ha monopolitzat la campanya de la dreta.

L'Estat de les autonomies afavoreix cert clientelisme. És una versió postmoderna de l'etern caciquisme. No és fàcil l'alternança a les comunitats autònomes. Andalusia ha batut records. Però Catalunya i el País Basc han estat gairebé sempre en mans del nacionalisme conservador (excepte els anys del tripartit i del govern de Patxi López), Extremadura ha estat socialista fins a l'última legislatura. València, quan la va agafar el PP ja no la va deixar anar, i així successivament. Certament, és difícil entendre la resistència del PSOE al gran país del sud, enmig de les acusacions de corrupció i del cansament que produeix la repetició. És veritat que Susana Díaz ha fet neteja a la imatge del partit, amb el seu protagonisme i la seva empenta, i ha sabut mantenir, malgrat tot, els serveis de l'Estat del benestar i l'atenció als ciutadans en dificultats. Però fa l'efecte que el que salva el PSOE és que sintonitza més amb els andalusos i que no es dirigeix a ells condicionat pels tòpics sobre Andalusia que llastren moltes mirades. Pot ser que aquest sigui el seu secret.

Ciutadans ha funcionat com a refugi de desencantats. L’electorat conservador ha perdut la por d’abandonar el PP

Susana Díaz ha apostat i ha guanyat. L'any electoral arrenca amb una victòria socialista, que confirma la intuïció política de la presidenta i reforça el seu poder i autoritat en el partit socialista. Pedro Sánchez tindrà una pausa fins a les municipals, però se la jugarà al maig. Ara toca generositat i capacitat de reconèixer els nous, començant per Podem. Els dubtes sobre Rajoy comencen a prendre força al PP, precisament quan Susana Díaz és percebuda des de molts fronts com una alternativa real.

Del resultat andalús es pot deduir que al PP se li obre una escletxa seriosa en la fidelitat del seu electorat? Cal entendre també que Andalusia ratifica la irrupció de Podem? I, queda realment tocat el bipartidisme? Anem a pams: El resultat del PP és dolent, sense pal·liatius. Van fregar la victòria fa tres anys i ara els andalusos els donen un no rotund. I a la dreta ja no està sol: Ciutadans ha funcionat com a refugi de desencantats. L'electorat conservador ha perdut la por d'abandonar el PP. Aquesta és la notícia de cara al que ve ara.

“Veníem a guanyar i no ho hem aconseguit”, ha dit la candidata de Podem. És cert, es va creure que el canvi era per ara mateix i la política requereix una gran habilitat en el control del temps. La irrupció de Podem no ha estat devastadora, però sí ferma: treure un 15 per cent de vots a la primera, en un terreny on PSOE i IU estaven ben assentats, no és un accident. També Ciutadans està aquí. Acaba just de fer el salt a la política espanyola i treu un 9 per cent dels vots. El globus s'havia inflat molt en les últimes setmanes. I per a alguns pot semblar poc. Però el PP ja sap que hi ha en l'escena una cosa nova: un partit capaç d'acollir els seus votants frustrats.

I el bipartidisme? És cert que el PSOE i el PP han aconseguit les dues primeres posicions. Però han perdut 18 punts entre tots dos. El multipartidisme que va entrar per Catalunya fa una dècada, es va propagant i, sens dubte, s'instal·larà al Parlament espanyol. Els grans partits tenen capacitat per resistir, fins i tot quan estan molt desgastats. La seva mutació serà lenta, perquè estan molt instal·lats institucionalment. Però hi ha demanda de canvi. Els vells partits hauran de mutar; els nouvinguts tenen molta feina per fer. Falta molt encara perquè es defineixi el paisatge del futur i els seus actors. En qualsevol cas, el PP haurà d'entendre que s'ha acabat el temps de les polítiques del desdeny.