Les paraules són ideologia

Se n'ha anat el grup mixt i el ple ha continuat com si res. La sessió ha començat igual que sempre, potser amb una mica més d'aquest humor groc, greixós, és a dir de truita de patates, que és tan del gust del grup popular. Ha estat gairebé al principi, durant el torn de preguntes al Govern. El diputat popular Jordi Roca Mas (que porta al seu nom la història completa de Convergència) s'ha queixat que no hi hagués al Govern consellers de Tarragona, s'ha interessat pels transports sanitaris i ha preguntat si “quan ve el Rei d'Espanya a Tarragona i no surt a TV3, és per mania al Rei d'Espanya o per mania a Tarragona?”. Cal reconèixer que ni Tarragona, ni Segòvia, ni cap altra ciutat amb pedres ha tornat a sortir tant a la tele com en els temps de “minuts musicals”, que era el que es posava antigament quan fallava l'emissió. Però eren uns altres temps, un altre règim i una altra televisió. També ha tingut gràcia la resposta de la vicepresidenta, Joana Ortega, que ha deixat anar al diputat: "Vostè ha vingut a fer una crítica i no a buscar una resposta, i tot i això li contestem".

La veritat és que avui ha quedat molt clar que al Parlament no s'hi va per ser crític, i per això els únics que estaven disposats a ser-ho (3 d'entre 135 diputats) han preferit anar-se'n baixant les escales de l'hemicicle davant la indiferència de la resta. Ha passat quan el diputat de la Candidatura d'Unitat Popular i president de la comissió contra la corrupció, David Fernàndez, ha acusat el Parlament i la Generalitat d'anar “per la via repressiva i autoritària” en mostrar-se conformes amb la sentència del Tribunal Suprem que aquest dimarts va condemnar vuit manifestants a tres anys de presó. Els processats havien estat detinguts per participar en l'acció “Aturem el Parlament. No deixarem que aprovin retallades”, que va tenir lloc durant les mobilitzacions del 15-M. Van quedar absolts per l'Audiència Nacional, però ara el Suprem ho ha considerat un error. Ni un sol gest de solidaritat o comprensió al Parlament quan el grup mixt se n'ha anat. Cap altra mostra de preocupació per aquest assumpte al llarg de tota la sessió de preguntes al Govern i al president. Els tres diputats s'havien posat dempeus mentre el conseller d'Interior, Ramon Espadaler, explicava que el Govern acatava la sentència del Suprem, i que personalment ell se sent més proper d'aquesta que de la que va expressar en el seu moment l'Audiència. Quan ha acabat de parlar, els diputats Isabel Vallet, Quim Arrufat i David Fernàndez han desfilat entre les bancades cap a la sortida. Ningú s'ha immutat, a ningú li ha interessat el tema. Val més la jaqueta d'un representant del poble que la llibertat de vuit ciutadans? Depèn des d'on es vegi la vida, si des de la pols del carrer o des de l'altura d'un helicòpter.

Amb la intervenció d'Espadaler ha conclòs el torn de preguntes al Govern i han començat les preguntes al president Mas com si allà no hi hagués passat res important. El Parlament semblava una màquina que funciona per si mateixa i per a si mateixa sense cap altra finalitat que autoalimentar-se. Cap grup polític s'ha molestat a incomodar el president, a preguntar-li per la condemna del Suprem, a comprometre'l, a obligar-lo a mullar-se. Ningú ha volgut treure aquest enutjós tema del qual tothom en major o menor mesura era responsable. Ni tan sols els diputats de la CUP, ja que no hi eren, ja que havien preferit protestar davant del conseller d'Interior en lloc de fer-ho davant del president. Així, Artur Mas ha quedat impol·lut de cara a la galeria. Ni tan sols el líder ecosocialista Joan Herrera, que ha lamentat la sentència de passada i, complert l'expedient, ha preguntat per la matriculació a les escoles. Artur Mas li ha dit que com que entenia que no li havia preguntat sobre la sentència, que simplement aprofitava el temps per fer una valoració, li semblava que no estava obligat a respondre-li sobre això. Així ha estat, perquè en el seu torn de rèplica Herrera ha passat de plantejar aquesta vegada explícitament la pregunta, vaja, no ha tornar ni a insinuar el cas.

La resta de la sessió ha transcorregut amb els temes de sempre. Parlant de qualsevol cosa menys de la condemna, del que havia passat tot just 24 hores abans. En això, el Parlament és com el diccionari de la RAE, que recull les paraules quan està segur que ja ningú les diu. ERC ha volgut saber si el procés segueix endavant (però no el dels manifestants sinó el seu). Mas ha contestat a la republicana Marta Rovira: “Oi que vostè no en té cap dubte?”, i des de les files populars han corejat: “Que es facin un petó, que es facin un petó!”. El PSC ha preguntar sobre el gihadisme, però Artur Mas ha dit a Miquel Iceta que d'això no es parla en públic per raons d'eficàcia, i no li ha contestat, i Iceta ha vist que era bo i ha callat. Alicia Sánchez-Camacho ha dit el mateix de sempre amb les paraules de sempre. Però, un moment: què són les paraules?

Les paraules són ideologia. Per exemple, ho han estat durant la intervenció de la diputada convergent Meritxell Roigé en preguntar al conseller de Territori i Sostenibilitat, Santi Vila, sobre les mesures previstes pel Govern per “protegir les persones en situació de vulnerabilitat residencial”. Cada paraula de la frase està explicant a crits la política social de la dreta. Qui és vulnerable? El que pot ser danyat o ferit. És a dir, els més febles; com sempre, els més pobres. Però rics i pobres és un concepte de lluita de classes, i vulnerable és un concepte darwinista, de lluita per la vida. Als pobres se'ls fa fora dels seus pisos, de casa, no de les seves residències, perquè les residències són de rics. Les zones de pobresa i les zones residencials són mons antagònics. Finalment, un Parlament ha de protegir les persones vulnerables? Per alguns, és l'Església la que protegeix com el pastor protegeix el seu ramat; el polític ha de defensar-les i la política ha d'ajudar-les. No és el mateix protegir les persones en situació de vulnerabilitat residencial que defensar els pobres sense casa.

I entre allaus de neollenguatge i esclats de silenci hem passat el matí al Parlament, parlant del mateix de sempre, fabricant ideologia.