L’inquilí invisible del palau de Pedralbes

En un assolellat matí del suau hivern barceloní, només les sorolloses cotorres i algú que passeja trenquen la calma absoluta que traspuen els jardins del Palau Reial de Pedralbes. Des que el Museu de la Ceràmica i les Arts Decoratives va tancar el 2013 per anar-se'n a les Glòries, la secretaria permanent de la Unió per la Mediterrània (UPM) s'ha convertit en l'únic inquilí del palau, on s'allotjava Alfons XIII a les seves visites a Barcelona poc abans que l'arribada de la República l'obligués a buscar una estança una mica més lluny.

Però, malgrat que ocupa una seu tan règia, la presència de la UPM passa gairebé desapercebuda a la ciutat. El seu naixement va ser impulsat a so de bombo i platerets el 2008 pel llavors president francès Nicolas Sarkozy. Tot i això, el part va ser difícil, les complicacions postpart van ser encara pitjors (crisi financera, Operació Plom Fos a Gaza, primavera àrab) i això ha obligat la criatura a viure amb una discreció que contrasta amb el que els barcelonins esperaven d'un organisme en què estan representats 43 estats (els 27 socis de la UE més Albània, Algèria, Bòsnia i Hercegovina, Croàcia, Egipte, Israel, Jordània, el Líban, el Marroc, Mauritània, Mònaco, Montenegro, Palestina, Tunísia, Síria i Turquia). Per exemple, no hi ha hagut mai un plenari de ministres d'Exteriors.

A la falta de ressonància política s'hi uneix el sigil que acompanya qualsevol organisme en què participa Israel. La discreció és tal que trobar la seu de la Unió per la Mediterrània és difícil fins i tot per a qui sap que existeix. Però, encara que sembla invisible i ni tan sols les cotorres de Pedralbes en parlen, d'existir, existeix.

 “Vivim sempre en un equilibri precari entre visibilitat i efectivitat”, justifica Anna Terrón, incombustible política socialista amb una dilatada carrera europea, representant especial i portaveu del secretariat de la UPM des del novembre del 2013. “És una organització multilateral amb un munt de conflictes”, admet, “però aquí hi treballen israelians i palestins d'alt nivell, secretaris generals adjunts, turcs, grecs, xipriotes, i s'ha de mantenir aquest mínim de gestió del que pots fer en públic i el que has de fer de manera més discreta”, subratlla.

La creació de la UPM va ser polèmica perquè inicialment va ser concebuda per Sarkozy per arrossegar la política mediterrània europea al plànol bilateral, més beneficiós per als francesos. Això va xocar amb països com Espanya o Itàlia, però sobretot amb Alemanya, que va amenaçar de desentendre's per complet del Mediterrani i mirar només cap a l'Est d'Europa. “Angela Merkel va guanyar aquest combat: va donar a Sarkozy la creació de l'organisme i la celebració d'una cimera, però la Unió per la Mediterrània es va imbricar dins de les estructures comunitàries”, explica Eduard Soler, investigador del Cidob.

A aquest problema inicial s'hi uneix una estructura interna complexa, que busca tant els equilibris Nord-Sud (amb dos copresidents, ara mateix la UE i Jordània, per sobre del secretari general, el marroquí Fathallah Sijilmassi), com entre uns socis que desconfien els uns dels altres (hi ha sis secretaris generals adjunts). I, també, un dubte existencial: “Calia canviar el que ja existia abans, que era el Procés de Barcelona? Jo continuo sent bastant escèptic que aquesta fos la maniobra i el moment adequats, però el problema és que un cop que això ja era a l'agenda, l'estratègia va ser evitar danys majors”, sosté Soler.

“És important distingir les dues dimensions que té la UPM”, adverteix l'expert del Cidob. “La política, les cimeres, i tot això, res: s'ha rebaixat al nivell d'alts funcionaris que el màxim que poden decidir és que hi hagi reunions ministerials sectorials i l'existència d'espais de diàleg polític. Aquesta és la UPM política. Després hi ha la UPM secretariat, que és el que té la seu a Barcelona i que el seu objectiu no és impulsar les relacions polítiques, ni lluitar contra el gihadisme, ni parlar del conflicte araboisraelià, ni parlar de democràcia. No. És una estructura petita que bàsicament ha d'identificar projectes de desenvolupament, donar-los l'impuls polític i aconseguir finançament perquè comencin a funcionar", explica.

“La filosofia és que, en un moment en què la part política no funciona, el de més a baix almenys es mantingui. I no és una estructura cara perquè una part important dels sous els paguen els Estats membres i l'últim any i mig comença a funcionar raonablement bé i té el suport de les institucions europees, cosa que abans no passava perquè a causa de la forma en què va néixer se la miraven de reüll”, relata Eduard Soler. L'arribada de Federica Mogherini en lloc de Catherine Ashton al capdavant de la política exterior europea ha estat, en aquest sentit, molt positiva per a la UPM.

“Posem les bases perquè els projectes siguin possibles” Anna Terrón

“Els orígens són els que són, i ja està. Però som al 2015, fa 20 anys del Procés de Barcelona, en fa cinc que es va crear aquest secretariat, cosa que vol dir que en fa tres que treballa, i hem aconseguit una sèrie de coses bastant rellevants en aquests tres anys”, es defensa Anna Terrón. “El mandat era fer projectes. Què s'ha fet des d'aquesta casa? Posar les bases perquè els projectes fossin possibles i que a través d'aquests projectes s'acabi aconseguint una plataforma de diàleg i de cooperació”, afegeix.

“És un treball tècnic però és també un impuls polític amb el suport de dues copresidències i per reunions d'àmbit ministerial sectorial que no són d'Exteriors perquè la regió està com està però permeten tenir una agenda de treball, permeten que hi hagi organitzacions internacionals, Administracions nacionals, societat civil, sector privat i universitats/centres d'estudis. I, a més d'això, generen una certa plataforma de cooperació i diàleg”, emfatitza.

“És això fer un diàleg polític de manera estructurada? No, fem el que podem. Però és que la regió està com està. I treballem en l'àmbit del que és possible per fer integració regional, i això és molt important”, proclama Anna Terrón, una mica tipa ja d'haver-se de justificar.