The Boss

Amb el títol de My Mission to Spain, el diplomàtic i escriptor nord-americà Claude G. Bowers va publicar l’any 1954 a Nova York un llibre de memòries en què deixava constància de les seves experiències com a ambaixador dels Estats Units a Madrid entre el 1933 i el 1939. Aquest llibre, que no ha vist mai la llum en edició espanyola, resulta d’un interès excepcional, perquè Bowers va tenir un tracte personal molt intens amb els principals actors polítics de la República i en va saber traçar excel·lents retrats en una prosa d’estil sobri, amb judicis clars i oportuns, i eficaçment poètica en més d’un passatge.

Bowers no va tenir gaires mesos per conèixer Azaña, però des del primer moment en va apreciar les virtuts intel·lectuals i humanes, i quan per la tardor de 1933 va ser substituït per Lerroux a la presidència del govern, es va adonar a primer cop d’ull de tot el que es perdia en el canvi. I així escriu que, després d’haver vist des de la porta entreoberta del despatx presidencial com el nou mandatari es deixava envoltar per un estol de subordinats que frisaven per esgarrapar un càrrec al nou govern, va entendre quina era la diferència entre Azaña i Lerroux: el primer era un home d’Estat i el segon, un patró. La paraula que fa servir Bowers en anglès és boss, que en castellà traduiríem per jefe i que en català no té un equivalent tan còmode. Cap, patró, amo... Tots poden servir en un moment donat. Fins i tot milhomes, el qualificatiu que Josep Pla —sempre a la recerca de l’adjectiu precís— va elegir als anys setanta per descriure les maneres presumides i autoritàries d’un Jordi Pujol que encara no havia arribat a la presidència de la Generalitat.

L’anatema del lerrouxisme ha servit com una arma rovellada al nacionalisme català per negar tota legitimitat a qualsevol projecte polític que hagi representat una amenaça, per petita que sigui, a la seva voluntat de poder. Pujol en va fer un ús abundant per cosir la boca als socialistes abans que aquests aprenguessin a cosir-se-la tots sols, i després no hi ha hagut dirigent de Convergència o d’ERC que no se n’hagi servit fins a la nàusea. Ara bé, el personatge de Lerroux presenta més d’un perfil i, si el joc consisteix a buscar els polítics contemporanis que més s’hi poden assemblar, no crec que el mateix Pujol sigui precisament dels menys indicats. És cert que Pujol no ha fet mai de crupier de casino, ni ha repartit bufetades a la porta d’un local, ni s’ha passejat pels carrers vestit de dandi —tres coses que Lerroux va fer amb tota diligència abans de convertir-se en cap de govern—, però el que no ofereix cap mena de dubte és que aquest home que molts van prendre per un home d’Estat pertanyia clarament a la categoria dels patrons. Pla, Tarradellas i qualsevol persona que no s’hagués deixat obnubilar per la fascinació que l’ordinariesa del líder causava en certs sectors de la societat catalana, ho van saber veure des del primer moment, amb la mateixa precisió amb què Bowers ho va captar en Lerroux. És només perquè era un patró, i no pas perquè tingués un pacte amb l’Estat que li permetia allargar impunement la mà a canvi de desactivar els somnis independentistes dels catalans —com ara pretenen els que s’han passat dècades imitant-ne paraules i gestos—, que durant tants anys va poder fer tot el que li va donar la gana.