La ‘brigada Aranzadi’

Espanya té, és obvi dir-ho, tres grans problemes: una crisi econòmica que dista d'estar resolta; una crisi política, per esgotament del model instaurat en la Transició, banyat per dosis massives de corrupció; i el problema del model territorial, que és el que m'interessa ara. Aquest eufemisme assenyala el problema no resolt de com articular un Estat no unitari en el qual poguessin conviure diverses comunitats culturals properes però que entenen de manera diversa la res publica; i fer-ho sense que cap estigui supeditada al centre, que hauria de ser el resultat col·laboratiu i solidari –és a dir, asimètric– de les diferents entitats polítiques que conformarien aquest Estat ideal.

És un problema històric. No obstant això, recórrer a la història no ho arreglarà. Només ho poden arreglar el diàleg i la democràcia. Diàleg vol dir asseure's a parlar amb el propòsit primordial de totes les parts d'arribar a un acord, en el qual tots cedeixin en aspectes no sempre menors, per tal d'arribar a una solució duradora i beneficiosa per a tothom. Democràcia suposa una mica més que votar. Suposa que ciutadans i comunitats recognoscibles tinguin la seva veu expressada en condicions d'igualtat i llibertat. Exigeix debat, reflexió, compromís i execució lleial del que s'hagi acordat majoritàriament, s'hi estigui d'acord o no.

Posar línies vermelles o plantejar aspectes innegociables ja és un mal camí. El “ni vull ni puc” de Mariano Rajoy és una mostra inequívoca del contrari. No obstant això, marca un rumb que condueix al fracàs col·lectiu, en el qual els obtusos en sortiran més malparats. Com va passar amb la inadmissió a tràmit per part del Congrés dels Diputats de la petició del Parlament de transferència de la competència per fer un referèndum sobre el dret a decidir. Va tenir lloc el 8 d'abril del 2014, data encara més important que la del 28 de juny del 2010, la de l'anul·lació parcial de l'Estatut del 2006 per part del Tribunal Constitucional.

Des del 2010 no ha parat de créixer la mobilització a Catalunya contra l'amputació de l'autogovern i la recentralització, aguditzada amb el Govern del PP. Ha crescut tant que forma part de la política institucional del Principat. Fins aquí, cap novetat.

El que no s’ajusti a la seva interpretació constitucional serà recorregut davant el Tribunal Constitucional, que, per les seves resolucions,  no sembla llunyà a aquestes interpretacions

Crida l'atenció que, fins i tot descomptada la teatralitat de la política, res permet suposar acostaments no visibles entre Madrid i Barcelona. Al contrari, tirant per la broda qualsevol indici d'entesa, començant per voler espanyolitzar els nens catalans (lapsus evident), el Govern espanyol ha posat en marxa l'anomenada brigada Aranzadi. Així és: tot el que no s'ajusti a la seva interpretació constitucional serà recorregut davant del Tribunal Constitucional, que, per les seves resolucions –i no tan sols en aquest terreny–, no sembla llunyà a aquestes interpretacions. No s'admetrà res que vagi en contra de certa visió de la Constitució.

Conscients d'aquest atzucac i bloquejat políticament el sistema de reforma de la Constitució, malgrat negar-ho, regeix de facto la militància constitucional. Així, fora d'aquesta manera d'actuar i, pel que es veu, de sentir, no sembla que es permeti ni que hi pugui haver vida política. De nou, la dissidència és el dimoni. D'aquesta manera, a Espanya la vida política, en l'essencial, és només formalment democràtica, ja que el principi democràtic de l'article 1. 1 de la Constitució queda pres d'una interpretació reglamentista del text. O, el que és el mateix, Espanya no està limitada en el seu quefer polític per la democràcia, sinó per la Constitució o, més ben dit, per una interpretació restrictiva de la Constitució.

Un últim cas ho posa de manifest. La recentíssima sentència del Tribunal Constitucional del 5 de març anul·la una sèrie de disposicions de la llei catalana del Síndic de Greuges perquè entén que emparen activitat internacional constitucionalment prohibida a la Generalitat i el control d'institucions de l'Estat central a Catalunya pel Síndic. No obstant això, la cosa va d'una denominació, l'“autoritat catalana per a la prevenció de la tortura” i de la supervisió de la indemnitat dels drets fonamentals en centres dependents de l'Estat central, els CIE, per exemple. En una democràcia, deixant de costat altres detalls no menors de la sentència, la qüestió no aniria sobre denominacions i competències, sinó sobre l'observança i la garantia dels drets fonamentals, la integritat física i moral dels quals és la base. Doncs d'això, la sentència no en diu res.

Per a ella i per al Defensor del Poble que va suscitar el recurs, no és més que un tema competencial, com si es tractés d'etiquetar el formatge, i no de la protecció d'un dret fonamental radicalment democràtic. En cap moment censura –fet que si fos cert, resultaria imprescindible– si la protecció dels drets fonamentals encomanada a Catalunya al Síndic de Greuges és menor que a la resta de l'Estat. En fi, la democràcia no cal refrenar-la amb formalismes, ja que és l'instrument per fomentar la plena convivència.

Joan J. Queralt és catedràtic de Dret Penal de la UB.