El bloc blanc dels desnonats

Les històries que arrosseguen els protagonistes d'aquesta pàgina tenen molts punts en comú. Comença a barris dispars de Barcelona —Sants, Sagrada Família, Poble-sec, Roquetes, Via Júlia...— quan van perdre la feina; empitjora dos anys després quan se'ls va acabar l'atur; segueix amb “el subsidi dels 426 euros” i toca fons quan van perdre els seus pisos. Ara com ara, la fi del periple està en el que tothom al barri de Baró de Viver anomena “el bloc blanc”, l'edifici en què l'Ajuntament els ha assignat un pis d'emergència o del fons de lloguers socials. El 23% dels 380 pisos de lloguer del barri estan habitats per famílies desnonades. Algunes van aparèixer en el reportatge sobre la pobresa infantil que va emetre TV3 la setmana passada.

De fet, els blocs blancs són tres, als carrers de Tiana i de Quito. Contrasten amb la resta de façanes, de maó. El primer és un edifici de 1999 del Patronat de l'Habitatge. Quan l'empresa pública els va oferir, poca gent es va interessar per anar a viure a un barri de 2.500 habitants la renda dels quals és de 62 sobre un índex de 100, amb una majoria aclaparadora de lloguers socials, i que està en un extrem del districte de Sant Andreu, aïllat entre el Bon Pastor i Santa Coloma.

Per a les famílies que ja acumulen pèrdues, arribar aquí és un xoc

Molts pisos van ser ocupats. A poc a poc els okupes se'n van anar i l'Ajuntament els va tornar a tenir: ara una gran borsa en la qual avui viuen famílies que han perdut casa seva. Els altres dos blocs blancs són al carrer de Quito i originàriament estaven destinats a lloguer per a joves. Són gairebé 150 pisos amb residents originaris, famílies amb pocs ingressos o desnonades.

Amb una suma bestial de pèrdues a l'esquena, per a les famílies desnonades arribar aquí és un xoc. Per començar, ni tan sols la parada del metro és al barri. És sota el nus viari de la Trinitat. A Baró de Viver amb prou feines hi ha bars o botigues. No hi ha supermercat, cal anar a Santa Coloma o a La Maquinista, explica una de les veïnes noves. “La primera vegada que vaig venir estava tan espantada!”, recorda aquesta dona que prefereix que no aparegui el seu nom. “Però no hi havia opció”, sospira.

“Ens desplacen a la perifèria perquè molestem”, diu una veïna

De les persones que han arribat, ningú no ha tingut l'opció de triar. Mohamed el-Hmidi dijous passat estava de mudança, descarregant els mobles del pis del qual va ser desnonat al desembre al Poble-sec. Ha estat unes setmanes en un pis pont al carrer de Navas. I d'allà, aquí. “Haurem d'adaptar-nos-hi”, diu després de 27 anys a Espanya treballant de transportista fins que la crisi ho va capgirar tot. Després de la mudança, el primer que farà el-Hmidi serà tramitar la matrícula del seu fill.

L'escola pública del barri és testimoniatge de l'elevada mobilitat dels veïns. Amb 160 alumnes, des de setembre ha tingut 23 incorporacions. “No només de pisos d'emergència”, matisa la directora, Eli Aznar. Amb un projecte educatiu basat en les comunitats d'aprenentatge —que impliquen tot el barri—, “l'escola és una illa de confort, esperança i apoderament” entre les víctimes de la “pobresa sobrevinguda”. “Cal trencar l'estigma, els nous alumnes també són un element d'enriquiment”, diu Aznar, que celebra que el consorci d'Educació els té “molt en compte: perquè som molt pesats, però també perquè saben que som un mur de contenció i que en un context tan complex això és una microbombolla”.

L'escola del barri, amb 160 alumnes, ha tingut 23 incorporacions des del setembre

A la directora i la resta de la comunitat educativa els va doldre la imatge del barri que va aparèixer a la televisió, i defensen en un comunicat “la potencialitat educativa, creativitat social i capacitat de lluita [de l'escola] per oferir una educació de qualitat i un barri digne als nens”. Defensa “una mirada optimista, vital i apoderada davant el fenomen de la pobresa infantil”. “Una vegada vist el túnel, per què no ensenyar la llum?” pregunta.

Susana Mulero és una de les mares del reportatge. I una veu molt crítica amb l'administració: “Ens desplacen aquí perquè molestem, són barris marginals perquè ells els converteixen en marginals aïllant-los a la perifèria”. Mulero reivindica “les ganes de tirar endavant” i qüestiona també els serveis socials, a qui retreu “la falta d'empatia”.

Un treballador social qüestiona el model "assistencialista, que no està pensat per a una situació cronificada”

Des dels serveis socials del districte, un treballador que no vol ser identificat explica el procés de “pèrdua d'estatus socioeconòmic i d'impacte en la salut” que viuen les famílies desnonades a les quals atenen. “La seva situació ha empitjorat i costa que puguin remuntar: al barri on vivien tenien xarxes socials; a Baró de Viver el nivell de renda és un altre, hi ha pocs serveis, el barri està aïllat”.

El treballador critica “l'urbanisme que concentra l'habitatge social i el model asistencialista que no està pensat per a una situació cronificada”. Comprèn el malestar d'unes famílies “les demandes de les quals es cronifican i es multipliquen”. Demandes com la d'un altre veí del carrer de Tiana, on assegura que “fa un fred i una humitat insuportables”. Encendre la calefacció no entra en les seves possibilitats i amb un nen amb una discapacitat del 83% que cada dia va a una escola de Montjuïc, demana “un pis que estigui més a prop”.