Verdaguer ‘farà’ de Vil·la Joana la Casa de la Literatura

El mateix dia que feia 57 anys, el 17 de maig de 1902, un Jacint Verdaguer més malalt de tuberculosi del que ningú no imaginava acaba sent traslladat a Vil·la Joana, espectacular vila d'estiueig propietat del seu amic Ramon Miralles, exalcalde de Sarrià i constructor influent, que el convida perquè respiri els aires de la muntanya i es recuperi. No estava previst, però el gran poeta de la Renaixença morirà aquí 24 dies després. Propietat de l'Ajuntament de Barcelona des de 1922 (que hi va instal·lar una escola un temps), l'edifici, cimentat en una masia del XVII, va anar llanguint com a museu del poeta des de 1963. “Com a construcció s'estava acabant i com a lloc fetitxe de Verdaguer s'extingia”, resumeix el regidor de Cultura del Consistori Jaume Ciurana. Resultat, un pla de xoc. Amb la cobertura del Museu d'Història de Barcelona (MUHBA), Vil·la Joana tindrà ara un ús doble: com a museu “no fetitxista” de l'autor de L’Atlàntida però també com a difusor de la paraula literària al món contemporani. Amb aquesta idea, i cinc milions de pressupost, naixerà La Casa Verdaguer de la Literatura el primer semestre de 2016, formant part així de les propostes que Barcelona afegirà a la seva candidatura de Ciutat Creativa UNESCO de la Literatura, designació que l'organisme internacional decidirà aquestes dates.

La conjunció de superar “la fase crítica de la rehabilitació” més la proximitat de les eleccions municipals al maig va facilitar ahir un visita d'obres als 1.700 metres quadrats construïts d'una Vil·la Joana imponent malgrat l'apuntalament d'un dels murs del seu perímetre o de la immensa grua que dificulta la contemplació del bell rellotge de la seva façana principal, orlat de ceràmica i amb la inscripció “Quinta Juana”. “L'edifici estava en un estat de prerruïna tècnica”, admet l'arquitecte Tomàs Morató, responsable del projecte. Per l'estat actual de les obres, sembla que no exagera: anys d'abandó i un atac sever de tèrmits va deixar bona part de les bigues de fusta, per exemple, en un estat que “peces de quatre metres les podies aixecar amb una mà sense esforç”. Aquests problemes no previstos, si bé van encarir i van retardar moltíssim les obres, van obligar a anar molt a fons en l'estructura de l'edifici, la qual cosa ha facilitat descobriments arqueològics “emmascarats”, com un cert substrat baixmedieval (segle XV), quatre sitges usades d'abocadors amb material ceràmic del XVI, una bóta de vi, una mina d'aigua, bastants fragments de murs originals del Mas Ferrer del XVII, que el bon afany conservador del director del MUHBA, Jordi Roca, ha facilitat integrar en el projecte.

La planta baixa de l'edifici es destinarà a explicar tant la vila com la seva etapa com a escola innovadora durant gairebé mig segle, fet que permetrà enllaçar l'ensenyament de la paraula amb les grans fites de la literatura universal a través de planisferis tridimensionals i mapes tàctils i espais interactius amb seleccions d'obres clàssiques de tots els temps, des d'Homer, Llull i Cervantes a Shakespeare o Kafka). Una sala acollirà un auditori per unes 70 persones. La sala que va ser l'antiga cuina de l'escola (les peces originals de la qual estan sent restaurades) justificarà deixar un espai als sentits de la lectura, gust, olfacte i tacte a partir de dispensadors d'olors i gustos d'aliments a la possibilitat de tocar diferents tipus de paper.

La primera planta tindrà un regust més verdaguerià: la capella, l'habitació on va morir i l'anomenada sala dels metges (l'antic menjador de la vila que va servir de centre d'operacions diari dels metges que tractaven al poeta) estan sent rehabilitats amb la màxima cura, fins a l'extrem de fer motlles per completar l' “espectacular” terra hidràulic d'aquestes zones. La Barcelona de Verdaguer i el seu lloc en la literatura universal, ben salpebrat amb edicions i objectes de l'autor.

La segona i última planta, impossible de visitar ara mateix per la fragilitat del terra, acollirà l'anomenada Sala del Rellotge, de les més maques de la casa, i una barreja d'usos entre aules i tallers, amén de l'administració, en què s'impartiran cursos i seminaris que avui ja programa el MHUBA. L'altra sorpresa és que també s'hi situaran les estances de la família de Dolors Xufré, quarta generació dels masovers que cuiden les instal·lacions. La seva besàvia era la que portava el bol de brou a un Verdaguer que aquí només va compondre un poema i per insistència de l'amo de la casa: A la Verge Maria de Vallvidrera de l'església propera. L'escriptor tenia, amén dels de salut, més problemes: una disputa per les seves últimes voluntats entre la seva germana i els seus néts i la seva família adoptiva, la Duran. Mossèn Cinto va fer testament dues vegades de Vil·la Joana, canviant el 9 de juny en favor dels Duran. L'endemà, després de pronunciar les paraules “Jesús, Jesús, empareu-me!”, moria. Plovia o ho havia fet feia poc. La llegenda diu que un raig de llum va il·luminar les fulles mullades del bosc frondós de la muntanya de Collserola que embolica la casa. Ahir també va ploure una mica i potser, en algun moment, un raig de llum va il·luminar la Casa Verdaguer de la Literatura.