No vull. No toca. Amb qui? Massa tard!

La davallada de la natalitat en els últims quaranta anys és vertiginosa. Si es consulten les xifres històriques, el número de naixements ha descendit un 36% des de 1975. Aquell any, segons l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat), van néixer 112.000 criatures (20,1 per 1.000 habitants), una dada que queda lluny dels 71.493 nounats de 2013 (9,6 per 1.000 habitants). Les causes són múltiples, però la incorporació de la dona al món laboral i els anticonceptius van ser el principal fre a la natalitat als anys vuitanta, mentre que la inestabilitat laboral i l’endarreriment de la gran decisió per diferents causes, estan entre els motius principals actuals.

Dones de totes les edats fèrtils parien als anys setanta, quan la taxa de fecunditat, la mitjana de fills per dona, se situava en 2,86. Però l’edat mitjana de les dones per tenir el primer fill s’ha endarrerit fins als 31,56 anys i, a més, aquesta mitjana de fills ha caigut en picat fins als 1,34 per dona del 2013. Els fills únics, una mica estigmatitzats fa tres dècades, són ara el pa de cada dia, i conviuen amb companys de classe que com a molt tenen un germà, i són ben pocs els que en tenen més d'un. Aquell titubeig de les àvies, que deien tres o quatre noms fins que no encertaven el del fill que volien cridar, és només un record simpàtic del passat.

“El sentit de la reproducció ha variat en el temps i és, a la pràctica, totalment controlable”, explica el nou director del Centre d’Estudis Demogràfics, Albert Esteve Palós. El descens de la natalitat és continuat des de finals dels anys setanta i toca fons el 1995, quan només van néixer 53.809 nens. Els anys 2000 hi ha un repunt, que és conseqüència del creixement del nombre de dones en edat de ser mares, nascudes a la dècada dels seixanta i principis dels setanta, que va ser més fructífera, explica Esteve.

De fet, la natalitat és cíclica, però en funció de la seva evolució, les baixades queden més atenuades. Això sí, “si es mantenen les tendències actuals i el número de fills per dona no puja de l’1,3 actual, cada vegada hi haurà menys naixements”, afirma Esteve, que és doctor en Demografia. Per capgirar la situació, la clau està en saber per què les mares potencials no tenen fills, i “el problema més gros és la quantitat de dones que no en tenen cap”. Entre un 20 i un 25% de les dones nascudes l’any 1975 no haurà tingut cap fill, apunta, assenyalant que és una xifra molt alta.

Fenomen poc estudiat

Esteve lamenta que no s’analitza prou el fenomen perquè no hi ha dades bones per saber quines raons són les que tenen més pes a l’hora d’endarrerir o renunciar a la maternitat. Si n’hi hagués, matisa, seria més fàcil fer polítiques públiques favorables. Sobre el paper, segons explica Esteve, hi hauria quatre grans raons per no tenir fills. Primer, hi ha un percentatge indeterminat de dones i homes que no volen reproduir-se perquè no és una condició necessària per a la seva realització personal, són els que afirmen: ‘No en vull tenir’. En aquest cas es tracta d’un canvi en la manera de viure respecte de generacions anteriors, que no sembla que pugui tenir suport per part de l’administració.

Després hi ha un segon grup que diuen ‘ara no toca’, que posposen la maternitat perquè consideren que encara no és el moment, perquè es consideren massa joves, i volen viure altres experiències o no tenen estabilitat econòmica. En aquest cas, i sobretot si el motiu és l'inestabilitat laboral, Esteve considera que els governs podrien actuar. Una de les coses que reclama és invertir més recursos en ocupació més enllà dels trenta anys. “Es parla molt de l’atur juvenil però entre els 30 i 40 anys fa molt mal perquè els afectats tenen l’edat per formar una família”. A més, reivindica polítiques de conciliació, que segueixen sent un crit en el desert.

A banda, hi ha un tercer grup de dones creixent que se senten preparades per tenir fills però no tenen una parella amb qui emprendre l’aventura, aquelles que diuen ‘no tinc amb qui’. “Això dels singles no és cap broma, hi ha una base de gent preparada i amb feina, que no tenen parella”. Dins d’aquest grup, hi ha les dones que quan s’acosten a la quarantena decideixen tenir-ne, algunes de les quals ho fan soles. És un comportament minoritari però creixent, fa notar Esteve. Finalment, hi ha un quart grup que quan es decideix ‘ja és massa tard’. Entre aquestes dones, si ho aconsegueixen, i moltes vegades recorrent a tractaments de fertilitat, es queden amb un sol fill.

Ajudes insuficients

Durant aquests quaranta anys de descens, l’administració ha anat variant les polítiques d’ajuda, però en general el suport no ha estat gaire visible. L’època amb més ajudes directes a la natalitat va ser la del govern tripartit, tal i com reconeix Esteve, que tot i això creu que sempre han estat “clarament insuficients”. El xec nadó “es gasta ràpidament”, i posa d'exemple els 2.500 euros de Zapatero, però el govern de José Montilla també lliurava una quantitat d’uns 600 euros per cada fill fins als tres anys. Unes ajudes que es van acabar de cop, quan la crisi va trucar a la porta i CiU va guanyar les eleccions, excepte per a les rendes més baixes. Actualment, poden sol·licitar ajuts els que ingressen menys de 16.000 euros anuals.

“Tot el sistema hauria d’estar pensat perquè durant la quinzena d’anys que la majoria de dones tenen els fills, que actualment se situen entre els 25 i 40, tothom qui vulgui en pugui tenir”, remarca Esteve, que pronostica que a la llarga la natalitat seguirà baixant, tot i que els naixements podran oscil·lar en funció del nombre de dones en edat de tenir fills i els fills que aquestes vulguin tenir. Però no només a Catalunya, la població mundial arribarà al seu màxim d’aquí a una cinquantena d’anys, i després començarà a baixar. “Hi ha països asiàtics com l'Índia, Bangladesh i alguns de l'Amèrica Llatina que han reduït la seva població”, afegeix. La tendència serà de baixada general.