La rambla de les telefòniques

Deixo el carrer Portaferrissa per anar a agafar el metro a Liceu, una de les parades que em queda més a prop de casa. Començo a baixar per la Rambla i camino entre la munió de mosaics policromàtics que cada dia adornen aquest eix urbà gràcies a les floristes. Tot i que aquests dies el nombre de persones per metre quadrat ha crescut considerablement a Barcelona arran del Mobile World Congress, la Rambla a quarts de deu del matí està ben tranquil·la. Res a veure, de ben segur, amb la nit i la matinada passades. De fet, ara deu estar deserta perquè tots els visitants són al congrés. Precisament vaig cap allà i hi arribo al cap de mitja hora, després d’un transbord d’Espanya cap als Ferrocarrils molt ben indicat. El transport públic funciona molt bé aquests dies, com un engranatge suís.

Envoltat de congressistes –els colors de les flors s’han convertit en un degradat de gris fosc a negre de vestits i vestits jaqueta– surto a la parada d’Europa-Fira i em trobo amb la joventut socialista catalana que denuncia els senyors i senyores que, als voltants del recinte firal, reparteixen flyers anunciant serveis de prostitució. Els joves donen petites pancartes on es pot llegir, en anglès, que “els homes de veritat no compren noies” i amb les quals es van fent fotos amb visitants del congrés que se sumen a la seva campanya. Les pengen al Twitter. A l’altra banda del full hi ha un text informatiu.

Ja dins del congrés, enfilo les escales mecàniques de l’entrada i, de sobte, em sento com si hagués tornat al punt de partida. La gran avinguda del Mobile, la via on s’acumulen les principals riuades de gent, pretén recrear l’ambient de la Rambla barcelonina. El primer signe que m’ho indica són els homes motxilla, treballadors del congrés que venen cafès i aigües amb una bandereta que té una llum vermella de colofó a l’esquena i que convida a “caminar per les Rambles”. De cop em vénen a la ment records d’infantesa, aires d’aquelles excursions a Catalunya en Miniatura, al Poble Espanyol o al racó mediterrani de Port Aventura.

Un cop travessat el pont que va per sobre del hall número 3 de l’exposició, a la dreta, em trobo amb un bar exterior que té el nom de Rambla Canaletes. Al vidre que el separa de l’exterior hi ha escrita la llegenda que assegura que, si beu aigua de la font, el visitant torna de ben segur a Barcelona. Llàstima que la font, aquí, sigui de cartró. “No és el mateix”, diu en David Jay, un conseller delegat d’una empresa australiana que fa un petit descans en solitari. Assegura que li agrada l’ambientació però que és millor la Rambla de veritat, on està situat el seu hotel, i explica que ha provat una paella exquisida. És la primera vegada que ve a Barcelona.

A la falsa Canaletes hi conec també en Salam Abumelha. Treballa per una empresa de telecomunicacions saudita i no comparteix l’opinió de Jay. M’explica que el que dóna més sentit a Barcelona és el Mobile. Convençut que la capital catalana és el lloc idoni per al congrés –tot i que tècnicament es fa a l’Hospitalet– defineix l’experiència que està vivint aquests dies com a “increïble”. Deixant Canaletes descobreixo que un restaurant ofereix paella per 16,60 euros, però no puc avaluar-ne la qualitat, ni tan sols amb la vista. Encara és massa aviat per dinar.

El següent bar me’l trobo a l’esquerra, i en una placa que imita les dels carrers puc llegir que es diu Rambla Boqueria. Els productes frescos no hi abunden gaire. Hi ha petites macedònies a quatre euros i entrepans refrigerats a 5,25. La següent parada és el Liceu –al costat del nom hi ha la transcripció fonètica– i aquest jardí de contactes (networking garden) té certament un disseny esperpèntic. Hi ha grans plafons amb fotografies del teatre original combinats amb seients de vellut vermell que intenten reproduir amb roba que podria ser de disfressa l’escenografia del teatre clàssic, que xoca combinada amb les típiques taules de centre quadrades més barates de l’Ikea. El gran toc senyorial l’intenten donar unes columnes blanques que busquen transportar-nos a l’antiga Grècia i uns grans marcs de fullola enormes pintats de color daurat –sense cap quadre a dins– que segueixen la tendència d’alguns locals nocturns de moda –normalment autoanomenats lounge– que pretensiosament intenten combinar allò que és clàssic amb la modernitat. Un corrent molt promogut també per la línia de la llar d’una gran firma de moda espanyola.

Al Liceu m’hi trobo la primera estàtua humana, un detall que em deixa perplex. Un John Lennon de color daurat. Li pregunto si s’està millor aquí o a la Rambla de veritat. “De moment aquí”, em respon tímidament. Surto del bar i m’adono que atrafegadament estan posant uns rectangles de moqueta autoadhesius a terra, a la sortida. “Com és que ho feu avui, això?”, pregunto a l’operari. “Sembla que plourà i és perquè la gent no rellisqui”, em respon.

El mosaic de Miró que adorna el paviment de la Rambla es tradueix al Mobile en un altre espai de descans batejat amb el nom de l’artista. Allà em trobo una altra estàtua, una bailaora, que m’explica que treballa a les dues rambles. Amb ella es fan un selfie en Jen i en Kosuke, dos congressistes japonesos. Camina que caminaràs arribo a la plaça Reial, on el succedani de palmeres són unes marqueses. Allà en David Sanz m’explica que, com a català, li sembla fantàstic que la Rambla s’hagi traslladat al congrés per fomentar el turisme. “Però crec que els guiris no ho entenen pas”, apunta, mentre s’acaba de menjar l’entrepà que ha portat de casa.

Arribo al final de la Rambla de les (empreses) telefòniques. Sonaria més bé com la rambla de les telefonistes, però el lloc on sóc no fa més que recordar-me que aquest ofici ja queda molt lluny en el temps. L’estàtua de Colom la veig només estampada en un vidre. Al davant, en comptes d’haver-hi l’estàtua humana d’un home de mar, hi ha la d’un simpàtic cowboy. No hi trobo d'oferta cap fruit del mar, però sí que hi ha uns senyors tallant pernil ibèric. M’assec en una de les gandules que, amb un disseny mariner, hi ha a sobre de la gespa artificial. On és la sorra? On és el mar? Tinc un cartell al davant que em recorda quina és la cervesa de Barcelona. Hi ha dibuixada una onada però quan enfoco la mirada cap a l’horitzó, més enllà dels tons teula de l’obra vista dels edificis, diviso la serra de Collserola.