Gestionar la demagògia

Més gent a fora que a dins: el turisme ha esdevingut un dels temes clau de les pròximes eleccions municipals. Així que l’Ajuntament va convocar la primera audiència pública dels últims nou anys per debatre de tu a tu amb els veïns, que hi van acudir en massa, alguns organitzats, alguns amb pancartes, alguns amb propostes, tots amb queixes. Com dic, més de la meitat se’n van quedar fora perquè no cabien a la sala de la Biblioteca Jaume Fuster. L’audiència va ser bastant caòtica i va revelar el que ja sabíem: que a la ciutat hi ha interessos contraposats i que, quan un sector d’activitat toca el 12% del PIB, molta gent en resulta afectada per bé i per mal. De manera que el gest municipal d’escoltar i prometre noves maneres de gestionar era tan oportú com temerari. Sònia Recasens, que és una dona hàbil i intel·ligent, va entomar el debat sabent molt bé que aquest és un d’aquells temes que es presten per tota mena d’excessos.

La clau del turisme no és taxa si una part de la recaptació es dedicarà a “compensar” aquells barris amb més pressió, com proposa Recasens. El que és gros és que la taxa s’hagi dedicat fins ara simplement a promocionar la ciutat, sense més ni més. El tema és que els successius ajuntaments han deixat de banda el seu paper central d’àrbitre entre els interessos dels uns i els drets dels altres. Estava sopant l’altre dia en un principal de Ciutat Vella i mentre xerràvem anaven caient els crits i les riallades dels transeünts com si fossin el batall d’una campana amb el seu ritme regular. En arribar havia vist les pancartes demanant silenci, repòs, dormir en pau!, just damunt de les amples i omnipresents terrasses que era fàcil imaginar plenes de crits i riallades també. El tema del turisme és aquest arbitratge, aquesta autoritat, aquesta defensa del barri i dels veïns.

Després hi ha la tensió especulativa que ens duu a pensar en una minibombolla específica d’hotels en construcció i apartaments en clandestinitat fiscal, i els inversors sabent que aquesta gallina declinarà, però que mentre duri s’hauran fet uns diners. Una altra vegada l’arbitratge que falla, el pa per avui: diuen els experts que el turisme de demà mateix serà una altra cosa. Que es buscarà més el record individualitzat que el souvenir en massa. Que es vindrà a buscar allò que Barcelona s’està carregant, que és la vida real en el seu propi ambient. Potser ens quedarem amb els hotels buits i la gent allotjada en una mena de bed&breakfast urbà, que també serà desbordat per l’avidesa, i així anirem matant la veritat de la ciutat, la seva millor carta. Mentrestant, el cosmopolitsme i la vivacitat que aplaudim també són fruit del turisme.

No hi ha ciutat al món que renunciï a la seva quota de turisme, ni tan sols és possible posar-hi límits: és una tendència mundial. Així que la gestió no és només de l’Ajuntament o dels inversors –sensats o desaforats–; no és tampoc tema dels veïns. També s’ha de gestionar la demagògia que el tema fa aflorar, perquè les alternatives siguin viables. En pocs dies hem sentit Ada Colau ajustar el seu missatge en relació amb el Mobile World Congress, que no és exactament turisme quotidià, però que és l’epítom de la ciutat en el món. És una fita que vingui Mark Zuckerberg a dir-nos com creu que serà el futur de la tecnologia, aquesta que amara tots els racons de la vida i del temps. Perquè gràcies a aquestes presències, a aquest negoci, Barcelona és un centre d’investigació i d’inversió de les companyies implicades. Poca broma. I menys improvisació.

Primer va dir Ada Colau, amb intenció crítica, que era un “gran esdeveniment”, vella política, aquella dels artificis sonats que ajudaven a invertir. Després va dir que calia fer una auditoria, la paraula màgica, però ¿a qui auditar i per descobrir què? Més tard va apuntar que el congrés tenia lloc prop de la Zona Franca i que els veïns no n’obtenien res. S’entén que Núria Marín, alcaldessa bel·ligerant, corri a promocionar l’Hospitalet a peu de Fira, perquè és el seu territori. I cert és que de la Fira a la Zona Franca –no seria bonic canviar el nom al barri per un de més acollidor?– es pot anar a peu, si se salven alguns impediments topogràfics, però la relació del barri amb la Fira és nul·la perquè els fluxos de la ciutat són tossuts i s’estableixen per lògiques difícils de contradir. Finalment, Ada Colau va encertar-la amb la crítica: molt Mobile Congress però una part dels veïns de Nou Barris no tenen connexió a internet. O sigui, redistribució de beneficis, que és un altre cop parlar d’arbitratge entre el negoci i els drets.

Gestió, participació, sensatesa. En el turisme i en les denúncies. No abusem ara de Nou Barris com a metàfora de la ciutat promesa. Amb tot el que aquest districte ha lluitat per ser com tothom!

Patricia Gabancho és escriptora.