El temps, aquest gran jugador

En política el temps és una matèria preciosa. L'art de la política és en bona part el de la gestió del temps. Tot té el seu temps i no hi ha virtut política més gran que saber trobar el moment exacte, és a dir, el punt de maduresa de les coses.

Hi ha ocasions en què el moment encara no ha arribat i el polític que es precipita ho perd tot i es perd a si mateix. Passa també el cas contrari, en què deixem passar el punt precís sense prendre la decisió transcendental i quan la voluntat dicta el moment, ja no serveix perquè el temps ha tancat les seves portes.

El temps és també un gran ingredient de la fórmula per a la solució dels conflictes. Però és un ingredient perillós, que cal saber manejar en comptes de deixar que sigui ell qui ens domini. Cal diferir els acords necessaris quan no es poden aconseguir ara mateix; ajornar l'aplicació de les mesures més difícils d'admetre per les parts que negocien; convertir fins i tot en un difús objectiu futur sense terminis precisos el que sabem que mai obtindrem.

Molts errors tenen l'origen en la rigidesa temporal. Qui considera que ja ha esperat massa per llançar-se al màxim objectiu, en comptes de continuar esperant tal com ha estat fent durant anys amb resultats positius, s'arrisca a perdre qualsevol oportunitat futura.

El temps produeix miratges, de vegades il·lusions autoinduïdes per una inflamació del desig que no es correspon amb la realitat. Un d'ells, i potser el pitjor, és el de l'última oportunitat. Ornamentat amb dubtes i escepticisme, el temps ens xiuxiueja que és ara o mai: potser t'equivocaràs, però més t'equivocaràs si no ho intentes perquè mai més hi haurà una situació tan interessant per intentar-ho.

Qui incorre en aquest error, per gran que sigui el seu prestigi i experiència, revela que ha prescindit dels instruments bàsics d'un bon polític. Cal dubtar, d'entrada, sobre el diagnòstic: que sigui una oportunitat clara. Cal dubtar també que sigui l'última. Si qui ho afirma és un polític jubilat, submergit en les cavil·lacions de la vellesa i corroït pels efectes de la corrupció en la seva família i el seu llegat, cal dubtar encara més de la justesa i fins i tot de la intenció de la seva mirada. Sempre hi ha una nova oportunitat per a qui encara té temps, però certament no n'hi ha per a qui està a punt de desaparèixer.

El procés sobiranista ens ofereix abundants exemples de l'acció del temps polític. Venim d'una etapa en què tot era peremptori i precipitat, amb camins delimitats per fites irreversibles, esglaons i replans que ens estaven a punt de conduir sense poder tornar enrere a la feliç destinació marcada pels líders del procés; i ens hem endinsat en una altra etapa lenta i confusa, de desenllaç indeterminat i imprecís, en què el màxim esforç es concentra a dissimular i combatre la divisió i el descoratjament que està esquerdant les files sobiranistes.

El 9-N marca un abans i un després. Abans en ascens constant, ara estancat a la plana o fins i tot en suau declivi. Abans amb un clar full de ruta, que a empentes i rodolons es va anar complint pas a pas, ara sense mapes ni guies per orientar-se. Abans, els terminis organitzaven i constrenyien, mentre que ara són borrosos i desorientadors. Tot es confia a un 27-N qualificat de plebiscitari, però de sobte irromp el 24-N municipal com una nova primera volta del plebiscit i fins i tot com el moment de la desconnexió amb l'Estat segons una de les últimes improvisacions del president Mas.

La novetat més important és que el temps adopta un ritme electoral. Efectivament, en democràcia, el temps és sempre electoral. Governar és des del primer dia fer la campanya per a les següents eleccions. Però aquesta identitat entre eleccions i acció de govern és més precisa i eficaç en un any com aquest, amb quatre eleccions destinades a canviar el mapa espanyol.

Ara el sobiranisme comprova en la pròpia pell l'efecte centrífug de les eleccions imminents. Unitat i urnes són termes contradictoris. Quan hi ha pastís per repartir cadascú va pel seu compte a buscar el tros més gros. Qui es creu el conte de la unitat sap que s'arrisca a quedar-se sense tros. Quan es fixa la data tan precipitadament com ho ha fet Artur Mas, adéu a qualsevol perspectiva unitària. Anunciar les eleccions a nou mesos vista i fer una llista unitària sobiranista com pretenia era una il·lusió impròpia de polítics experimentats.

Ja han passat cinc mesos sense que passi res, una cosa a què no estàvem acostumats. El moviment ha perdut inèrcia i iniciativa. L'entusiasme decreixent de la militància no en té prou ni tan sols amb les múltiples matusseries i maldats del centralisme per sortir de la seva letargia. I això sense comptar amb les matusseries del propi camp, que no han faltat, com la jugada inhàbil de les estructures d'Estat, invalidada des del Consell de Garanties. Ara no hi ha més remei que remar, a l'espera que la sembra, realment indiscutible i eficaç, produeixi prou fruits en les municipals i les catalanes per mantenir viva l'esperança.

Històricament, la impaciència ha estat la pitjor consellera del catalanisme. Res fa pensar que al nou món global i digital les coses hagin de ser diferents per als catalans i que a partir d'ara sigui definitivament inútil la nostra proverbial i obstinada paciència històrica. Encara que així ho creguin molts impacients, és una cosa que encara s'ha de demostrar.