Dormir amb Estivill o amb González
Dos pediatres popularitzen mètodes oposats per educar els hàbits nocturns dels nadons
Dos metges s'han colat a l'habitació de milers de pares espanyols. D'una banda, Eduard Estivill, pediatre neurofisiòleg i especialista europeu en medicina del somni, autor del best-seller Nen, a dormir (1996). La seva fórmula: el somni és un hàbit que s'ensenya en una setmana aplicant un mètode conductual que consisteix a deixar plorar el nadó a intervals pautats (primer un minut, després 3, després 5) perquè aprengui a tranquil·litzar-se i a dormir d'una tirada.
A l'altra banda, Carlos González, el pediatre autor del reeixit Omple'm de petons, planteja una filosofia de vincle que assumeix i respecta que els nens sans simplement dormen com dormen fins que n'aprenen de manera natural, i considera que sempre que els nens ploren cal atendre'ls.
González defensa a més com una opció pràctica el llit familiar (tota la família compartint el mateix llit). Estivill ho desaconsella i recomana portar el bebè a la seva pròpia habitació als tres mesos. Pel que fa a això, a on han de dormir els nadons, el consens de les associacions pediàtriques és que el “més segur” per prevenir la mort sobtada del lactant i possibles ofegaments és que, fins a almenys els sis mesos, dormin al seu propi bressol, però al costat dels pares a la mateixa habitació.
Tant Estivill com González tenen fans fervorosos i crítics ferotges. A uns, això de deixar plorar les criatures els sembla cruel i traumàtic, una domesticació egoista; per d'altres, el laissez-faire de la criança natural crea nens consentits i dependents i esclavitza els pares.
Estivill sosté que “les crítiques al mètode conductual són opinions davant d'una realitat científica: és supereficaç per aprendre a dormir i gens traumàtic a la llarga”. “Funciona en el 94% dels casos i en els pocs que no, hi sol haver un problema emocional de la mare”, diu aquest metge, a qui el seu amic Joan Manuel Serrat va batejar com el Doctor Sueño. “És un debat fictici, només una minoria de pares es refugien en grups fonamentalistes que defensen que mai cal frustrar el nen, encara que es faci pipí al sofà, mengi a terra o vulgui dormir amb ells”, diu.
La visió de Carlos González sobre el mètode que ell no aplicaria mai és molt més… com els seus consells. “Estivill pensa una cosa, jo no hi estic d'acord… tampoc és la fi del món”, diu. “Si el que vols és que el nen no et molesti, no poso en dubte el mètode conductual, esclar que funciona, el que qüestiono és l'objectiu”, diu, “si no li fas cas, el nen deixarà de plorar, sí, però el que jo vull és que el meu fill confiï en mi i sàpiga que l'atendré quan ho necessiti”. “Si em preguntes qui són millors pares, si els que fan el mètode Estivill o els que no? Doncs no ho sé! Això depèn del que facin la resta del dia”, diu González. “L'important és entendre que ningú no ho fa tot bé”.
Tots dos pediatres coincideixen que el debat es radicalitza a Internet “en què es diuen moltes coses i no sempre són les més assenyades”, segons González. “Suposo que en totes dues escoles hi ha prejudicis i que a les mares se les renya per fer una cosa i o l'altra, i també sospito que la maternitat ens fa molt susceptibles”, conclou.
Estivill i González van treballar fa anys al mateix hospital de Barcelona, però amb prou feines es van tractar. Només han coincidit en un debat radiofònic (ni tan sols en el mateix estudi). “Els mitjans de comunicació no són el fòrum adequat per a un debat científic”, diu Estivill. “Tal com està la tele”, fa broma González, “la cosa podria acabar sent La illa dels pediatres”.
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo
¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?
Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.
FlechaTu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.
Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.
En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.
Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.