El pit o el biberó?

Durant uns dies, al febrer, després d'anunciar la presentació del llibre Víctimas de la lactancia ¡Ni dogmatismos ni trincheras!, el telèfon de la llibreria Argot de Castelló no va parar de sonar. Trucades indignades preguntaven si allà també venien llibres a favor de la violència masclista o el nazisme. L'encarregat no recordava un rebombori així des que es va presentar a la botiga el llibre de Josep Anglada, el regidor de Vic que demanava l'expulsió “dels moros”, i que va provocar l'esperada tensió entre seguidors d'ultradreta i crítics d'esquerres.

Pit o biberó? En això de criar els fills també hi ha dues Espanyes. Les mares que han d'escollir se senten jutjades facin el que facin. I un llibre sobre aquest tema ha desfermat una tempesta.

La polèmica del llibre, autoeditat pel pediatre José María González Cano, és que recomana el deslletament total o parcial a partir dels quatre mesos. González Cano el va escriure, diu, per “imperatiu moral”: “Atès que la pressió per donar de mamar converteix moltes mares en autèntiques víctimes”. Però després va anar més lluny i va afirmar que la lactància després dels sis mesos és, en el millor dels casos, “irrellevant” nutricionalment, i en el pitjor, la causa de “molts ingressos” per decaïment, anèmia i raquitisme, i l'origen de “complexos d'Edip greus”.

“El que et digui el metge, depèn de qui et toqui”, diu una pediatra

Les reaccions no es van fer esperar: 10.000 signatures a Change.org van demanar la destitució del metge i la intervenció de les autoritats sanitàries. En els comentaris, moltes dones afirmaven que al llibre li faltava rigor científic i que era “terrorisme pediàtric” o “contra natura”. El metge va decidir anul·lar la presentació a Castelló per “les amenaces de fonamentalistes del lobby prolactància”, segons les seves paraules, que van acabar amb unes 15 dones donant el pit pacíficament a l'exterior de la llibreria on se segueix venent l'obra per 19 euros.

Uns dies després, l'Associació Espanyola de Pediatria (AEP) va emetre un contundent comunicat refutant els arguments exposats pel metge, i l'Hospital General de Castelló, on treballa, es va desmarcar de les seves opinions i va desmentir els presumptes ingressos hospitalaris de lactants. Les dues institucions van repetir, en línia amb l'Organització Mundial de la Salut, que és més recomanable donar el pit exclusivament fins als sis mesos i de forma complementària fins a almenys els dos anys. Utilitzar llet artificial és una “opció igualment respectable”, van afegir. “Per descomptat, si tot va bé, cal respectar la decisió de la mare”, diu també González Cano. Primer de tot, sempre, el respecte. I no obstant això...

Eva Gracia, autora del blog Mamacontracorriente.com s'ha sentit tractada “com una delinqüent” per comprar llet de fórmula per a un nounat (el seu primer fill), però també “observada com si estigués en un zoo” per alletar el segon més enllà de l'any. “Sens dubte, 15 mesos de lactància és too much per a la majoria de la societat”, escriu al seu blog. “Ho noto fins i tot quan la meva àvia em ve amb els típics tòpics que li tregui d'una vegada, que és pur vici. Ho noto quan a Urgències em converteixo en la boja de la teta per no voler deslletar sense motiu el meu fill. Ho noto quan durant la revisió la infermera amenaça amb el fet que el meu fill està en un percentil molt baix perquè ‘la llet no alimenta’. Ho noto quan dono el pit i a la gent em mira de reüll i sento com xiuxiuegen i veig cares de fàstic”.

“Les crítiques per donar el biberó em van fer mal”, admet Gracia, que, com moltes mares va intentar donar el pit i es va sentir frustrada de no aconseguir-ho. “No obstant això, crec que més enllà dels primers mesos, donar el biberó està més ben vist que continuar amb el pit”.

“El discurs hegemònic és totalment prolactància”, dissenteix la feminista Beatriz Gimeno, que prepara un llibre sobre el tema. Fa temps va escriure una entrada en un blog titulada Yo estoy en contra de la lactància materna (“deu ser el que més m'han llegit”, fa broma) en què criticava la pressió per donar el pit “costi el que costi” i explicava la seva experiència després de donar a llum: “Quan el vaig posar a mamar, el primer dia em va resultar d'allò més desagradable i dolorós, no em va agradar gens i molt menys m'agradava estar a la disposició del nadó cada tres hores sense poder dormir ni descansar. Al tercer dia no volia donar-li més de mamar. Llavors va començar una espècie de persecució, en què les infermeres només em dirigien la paraula per dir-me que era una mala mare i egoista. No em donaven biberons ni em retiraven la llet. El nen plorava de gana. O donava de mamar o el nen passava gana: aquest era el xantatge inacceptable”.

“Quan dono el pit al meu fill de 15 mesos veig cares de fàstic”, diu una mare

El curiós és que totes dues van rebre pressions, en sentit contrari, dels sanitaris. “Aquí cadascú fa el que vol”, admet la doctora Susana Ares, del comitè de lactància de l'Associació Espanyola de Pediatria. “El que cal fer és informar les dones i respectar i fer-los costat en la seva decisió. No obstant això, tothom opina, els metges, les infermeres, els auxiliars, les senyores que netegen l'habitació... Entenc que dones d'una banda i de l'altra se sentin pressionades, perquè, bàsicament, depèn de qui et toqui”.

Al marge de la salut, darrere de donar el pit també hi ha un discurs sociopolític. O, millor dit, diversos. “Aquest retorn al que és natural té un component neomasclista que pretén retornar la dona al seu paper de dona i mare”, diu la feminista Gimeno. No obstant això, una altra part del feminisme defensa que la criança natural és conscient i crítica, i que les mares que hi opten la gaudeixen lliurement, i no són víctimes cegues i patidores del patriarcat. El que caldria fer, diuen, és lluitar perquè qui vulgui donar el pit ho tingui més fàcil per fer-ho i combinar-ho amb la feina. Segons una enquesta recent, l'inconvenient més gran de la lactància materna és que complica la reincorporació al lloc de treball.

“Les infermeres em van dir egoista per no voler donar el pit”, assegura una altra

Hi ha també qui pensa que aquesta guerra de mares és un invent mediàtic o una cosa que només existeix a Internet. No només (aquest reportatge va provocar intensos debats entre reporteres d'EL PAÍS), però és cert que Internet és el principal camp de batalla d'aquestes dues Espanyes.

Foro En Femenino és el revers rosa de Foro Coches. El lloc on més d'un 1.300.000 usuàries registrades consulten sobre moda, salut i, sobretot, maternitat... Si una dona busca al Google “Ajuda, clivelles al mugró!” o “Fa dos anys que no dormo, SOS”, Foro en Femenino en té la resposta. Hi ha molta comprensió, moltes ganes de resoldre dubtes, alguns prejudicis i moltes, moltes, moltes, històries personals. De tota mena, confessions titulades: Em miren i em tracten malament per donar el biberó i d'altres amb el títol Esbroncada de la infermera i pediatra per donar llet materna als 7 mesos.

Tot i que la immensa majoria de les persones que participen en el fòrum són respectuoses, de vegades hi ha discussions. El que més abunda, no obstant això, són les queixes per insults del pediatre, la sogra, les amigues, les senyores del carrer... A les del biberó les han anomenat “males mares”. A les de la teta, “fonamentalistes”. “Egoistes”, els han dit a unes, “sectàries” a les altres. D'una banda: “La lactància és un dret del nadó”, “ningú no et va dir que fos fàcil”, “haver-te comprat un gos”. De l'altra: “Això no és l'Àfrica”, “és que no tens diners per comprar llet?”, “aquest nen serà molt dependent”. A totes els han dit que la seva decisió perjudicarà els fills per a tota la vida. I totes s'han sentit culpables. Gairebé la mateixa pregunta, amb idèntica sorna, els han formulat a unes i a les altres: “Ah, però que no/encara dónes el pit?”.

La 'guerra de les mares' es fa viral

Al parc van arribant grups de mares. Les que porten els nadons en fulards i fan ioga. Les executives que crien amb una mà i teclegen amb el mòbil a l'altra. Les mestresses de casa. Les lesbianes. Els pares. “Mira, aquí arriba la policia del pit”, diu una mare de biberó quan apareixen les alletadores. “Ui, potser algunes són massa vagues per donar de mamar…”, responen aquestes. “No tot gira entorn del pit, saps?”, afegeix un pare (els seus companys balbucegen: “Bé, una mica, sí…”). El còmic vídeo es va fer viral fa unes setmanes i acaba amb un eslògan una mica melindrós: “No importa el que pensis, primer de tot, som mares”. No és un missatge desinteressat: és un anunci de llet artificial.

La publicitat de la llet de fórmula s'ha sofisticat des que a la fi dels setanta les autoritats sanitàries mundials van posar límits a la presentació i promoció del producte: van obligar a incloure un advertiment al pot dient que la lactància materna era millor, van prohibir usar imatges de nens en l'etiquetatge, i usar termes que poguessin "idealitzar” el producte com una “llet maternitzada”. I res de regalar mostres en consultes ni maternitats.

A Espanya, en només una generació, el consell mèdic oficial ha passat de ser molt a favor del biberó a estar molt a favor del pit. "Als seixanta i setanta la llet artificial era àmpliament recomanada pels pediatres, i el lobby farmacèutic pressionava amb anuncis de nens rodanxons i regals a les mares", explica Susana Ares, de l'Associació Espanyola de Pediatria. "No obstant això, els estudis van demostrar que havia estat una política nefasta per a la salut pública, ja que el pit prevé moltes malalties, des d'otitis i diarrea fins a obesitat o diabetis".

El brusc canvi de paradigma contribueix a la polèmica actual entre el pit i el biberó, però l'opció no és del tot nova. Molt abans de la invenció de la llet artificial (a principi del segle XX) i dels biberons estèrils (als anys cinquanta), va haver-hi mares que no van voler o no van poder donar el pit i no tenien mestressa de cria. Des de l'Antiguitat s'han buscat maneres de solucionar-ho: des de càntirs de fang fins a banyes amb tetines de cuir. A dins, llet de vaca, aigua d'arròs, brou… “Però abans de la llet artificial, la majoria dels nens que no mamaven, es morien”, diu Ares. “La fórmula salva moltes vides, cada vegada és millor i és totalment segura, però és un succedani, no un substitut del pit”.