“Color d’olor de poma”

“Per omplir la seva foscor la vam fer actuar i vam rodar com assajava i s'enfrontava, entusiasmada, als textos per interpretar Maria, la mare de Déu, en una adaptació d'El testament de Maria, de Colm Tóibín. Vam llegir molt el Nou Testament i vam concloure que el text indiscutible era Les benaurances”. La seva amiga i directora de cinema Isona Passola va començar a recitar les dites poètiques de Jesucrist que sostenen l'esperança en les tribulacions ("Benaurats els que ploren, perquè ells seran consolats…”) i el silenci encara es va fer més espès aquest diumenge entre les 350 persones que van assistir al funeral per Rosa Novell.

Van ser, juntament amb un parenostre cap al final (el que Queco Novell, el germà, havia promès a la seva mare, també present), els únics vestigis religiosos d'un acte laic a l'oratori del mateix tanatori de Sant Gervasi de Barcelona. Una altra vegada, com ja va passar la llarga tarda anterior de la capella ardent, allò senzill i modest va resultar grandiós. A penes 40 minuts de cerimònia, un taüt de fusta fosca, una jove tocant un violoncel…

Las paraules de qui era el seu company, Eduardo Mendoza, emotiu i profund en la proximitat, rebutjaven en aquest context l'anècdota. “El moment del record no ha arribat, estem en el de la separació”, va afirmar, després de deixar constància que la malaltia de Rosa Novell va ser “un viatge a la intempèrie i al món hostil, però també un viatge d'aprenentatge”. En castellà (“per als amics vinguts d'altres llocs”), va dibuixar una Rosa Novell dels duríssims últims mesos molt diferent de la que coneixia molt bé l'auditori (majoritàriament, el tot teatral i artístic: Lluís Pasqual, Josep Maria Benet i Jornet, Lluís Homar, Josep Maria Pou, Carme Elias, Carme Sansa, Joan Lluís Bozzo, Aina Clotet, el cantautor Paco Ibáñez…). “Tenia un caràcter vehement, no era precisament submisa, però malgrat la terrible plaga que va ser perdre la vista, va assumir la seva condició des del primer moment amb tranquil·litat i dolçor, i mai va deixar de dir moltes gràcies a tothom”.

Potser perquè és el que ella mateixa hauria volgut fer en aquest moment, Mendoza agraïa a metges, infermeres, a la gent del barri (“i porti-li això, doni-l'hi de part meva”), a la de l'ONCE, a tots, el tracte rebut. I als companys de la professió, esclar, als que “en els seus dies de descans venien a casa i, en contra de la meva voluntat, li deien que faria aquest i aquell altre paper i la van animar sense compassió ni falsa commiseració: ara sé que bé que li va anar en aquells moments de tanta ingratitud”. Un parell de vegades empès al silenci de l'emoció (“perdoneu que no parli amb fluïdesa”, es disculpava), l'escriptor va admetre que la seva companya tenia un costum que el posava “una mica nerviós: saludava a tothom, per remotament conegut que fos, i creuava el carrer; jo li deia que era una pèrdua de temps i una ximpleria i em responia: ‘És el que més m'agrada fer’. Ara entenc que és el que feia al teatre: volia arribar fins a l'últim espectador de l'última fila, així entenia la seva professió i així ho faria avui si estigués aquí”.

El perllongat aplaudiment que es va dedicar a Mendoza va permetre a Queco Novell agafar forces per recordar un recital poètic de la seva germana a Viladrau, important per a ella perquè tornava al contacte amb la gent després d'un any ja de dura malaltia. “Allò era llarguíssim i ella ho sabia i patíem una mica… Aleshores em vaig adonar que aquell tumor havia escollit un cos equivocat, no sabia on s'havia ficat; val, va guanyar, però ella l'hi va posar difícil”. I va estendre la gratitud a l'única persona que Mendoza havia obviat: a ell mateix. “T'agraïm com has cuidat la Rosa, amb tota aquesta delicadesa i afecte”.

El marbre negre de l'oratori va anar lliscant lentament per mostrar una pantalla en què una Rosa Novell d'uns 15 anys enrere, amb aquesta dolça força tan seva, recitava el poema Cambra de la tardor, de Gabriel Ferrater. En acabar, a poc a poc, la gent, des de l'alcalde Xavier Trias i el conseller Ferran Mascarell fins al flamant president del Grupo Planeta, José Creuheras, es va anar posant dreta per aplaudir, sostingudament. A la sortida, ràpids els comiats, un esperava que amb la imatge de Rosa Novell no es complís el text de l'avi matern de l'actriu, Manuel Clausells, utilitzat en el recordatori i que el 1928 alertava de la poca atenció, per quotidianes, que es prestava a les postes de sol: “…A tot s’avesa l’home i el moment homèric aviat desapareix…”. Millor que persistís, ni que fos com l'aroma dels versos de Ferrater: “Sense enyor / se’ns va morint la llum que era color / de mel, i ara és color d’olor de poma”.