La responsabilitat moral de Putin

Les teories de la conspiració, de diferent nivell de complexitat, són part de la cultura política russa i, en aquest context, hi ha base per afirmar que el Kremlin està darrere de la mort de Nemtsov, que criticava el president Vladímir Putin i es disposava a revelar dades sobre l'ajuda militar de Moscou a la guerra d'Ucraïna. En aquest context, també cal dir que Putin era el menys interessat que el seu oponent caigués abatut al costat del Kremlin. Després de la mort de Politkóvskaia, els amants de la conspiració es van dividir, seguint aquesta lògica, en dos grups: per a uns, Putin era el menys interessat que Politkóvskaia fos cosida a trets justament el dia del seu aniversari, el 7 d'octubre; i per a uns altres, la data havia estat triada expressament pels qui volien oferir-li un regal-sacrifici.

Conspiracions a banda, la qüestió clau és si es donen avui a Rússia les condicions institucionals i polítiques per descobrir la veritat o si les pistes del terror s'extraviaran de nou en expedients i arxius. El que sí que és possible afirmar ara mateix és que el Kremlin, com a mínim, té responsabilitat moral i política pel clima que regna a Rússia d'agressivitat cap a Occident i cap als polítics prooccidentals, com era Nemtsov. Aquest clima és esventat per les televisions estatals, amb la seva vidriòlica propaganda que presenta Occident com el portador de totes les xacres i que sembra l'odi en les ments ofuscades, és un brou de cultiu que propicia la violència i morts com la de Nemtsov. Si això continua, no cal descartar l'aparició de formes locals de violència a la manera de l'Estat Islàmic.

Les autoritats russes volen unir els seus ciutadans en nom d'una idea de l'Estat que sembla arcaica a Occident. El Kremlin adopta actituds de defensa i atac, però no sap connectar amb la societat entesa com un conjunt de ciutadans individuals portadors de drets.

Quan Politkóvskaia va ser assassinada, Putin va haver d'enfrontar-se a Alemanya amb manifestants que el tractaven d' “assassí”. Davant les preguntes dels periodistes, el líder va reconèixer que Politkóvskaia era “molt crítica”, però va qualificar d' “insignificant el seu grau d'influència” sobre la política de Rússia. La mort de Politkóvskaia, va dir, “resulta més perjudicial per a les autoritats que criticava” que “totes les seves publicacions”.

En el cas de Nemtsov, el secretari de premsa de Putin, Dmitri Peskov, va afirmar que el “crim monstruós té tots els símptomes d'haver estat encarregat i s'assembla bastant a una gran provocació”. Quan li han preguntat si el cas podia incidir en l'índex de popularitat de Putin, Peskov va dir que “amb tots els respectes per la memòria de Borís Nemtsov”, aquest no suposava “cap amenaça” per al president. “Si comparem el nivell de popularitat, els índexs de Putin i del Govern en el seu conjunt, Borís Nemtsov estaria només una mica més amunt que un ciutadà mitjà”, va dir.

Davant la inundació de mentides generada per la política oficial, les promeses oficials d'impulsar una investigació seriosa són rebudes amb escepticisme pels qui desitjarien que el Kremlin deixi de conrear les baixes passions de la societat.

Entre els líders de l'oposició, Nemtsov va ser potser el més atrevit i el més capaç de despertar simpatia, malgrat les seves errades o justament per aquestes, ja que res humà li era aliè. Enfortit a l'agitada dècada dels noranta, el polític liberal col·laborava amb el carismàtic Alexéi Navalni i altres figures com l'ex-cap de Govern, Mijaíl Kasiánov, o l'ex-vicecap de la Duma, Vladímir Rizhkov. No obstant això, l'oposició a Putin és feble, en part perquè el Kremlin l'ofega quan li retalla les llibertats i drets, però també perquè els liberals no han sabut canalitzar els sentiments positius de la societat, avui eclipsats per la frustració, el recel i la venjança.