“Si vaig fer la fotografia és perquè Pujol va voler”

Pere Duran (Banyoles, 1967) feia gairebé tres setmanes que pujava i baixava a Queralbs (Ripollès), que no és precisament al costat de Banyoles, on viu el fotoperiodista, de 48 anys. Era agost, i feia poc més de dues setmanes que el president de la Generalitat durant 23 anys, Jordi Pujol Soley, havia confessat que havia ocultat durant anys una fortuna a l'estranger. Des de llavors, l'expresident, reconvertit en el gran traïdor de la pàtria, només havia estat fotografiat de lluny, a casa d'un dels seus fills a la Cerdanya. Duran va ser el primer a fer-ho a Queralbs.

Una sèrie d'imatges del 7 d'agost, a Queralbs, sota el títol Pujol, caçat, ha estat guardonada amb el prestigiós Premi Carles Rahola a la millor fotografia publicada, que atorga cada any la Diputació de Girona amb el Col·legi de Periodistes de la demarcació. “Tinc molt clar que si vaig fer la foto és perquè Pujol va voler”, explica per telèfon Duran. Al seu parer, "Pujol va esperar el moment òptim per sortir". "Ell es va lliurar als mitjans", assegura.

Aquells dies d'agost van ser una bogeria perquè no es sabia a quina de les seves cases, o bé a la Cerdanya o bé al Ripollès, passaria l'estiu l'expresident. "Utilitzant els contactes locals per la vall en vaig tenir prou", recorda Duran. Un amic li va dir que normalment pujava el 2 o 3 de cada agost a Queralbs, i finalment els anys d'ofici i carrer van acabar d'ajudar per encertar-la. "És tracta una mica d'ensumar-ho", diu el fotoperiodista.

Això i tenir memòria, una virtut preuada. En una de les guàrdies Duran va reconèixer "un dels segurates de tota la vida" de Pujol. Llavors ja no va tenir cap dubte: Pujol era a Queralbs. Només calia esperar que sortís. I ho va fer a primera hora de la tarda del 7 d'agost. Després que Duran el fotografiés a la seva terrassa i EL PAÍS publiqués l'exclusiva, Queralbs es va convertir en un no parar de periodistes. Finalment l'expresident va decidir parlar amb els mitjans, en una improvisada roda de premsa. "Estic a disposició de la justícia", és gairebé tot el que va dir.

Duran va rebre el premi ahir, acompanyat de la seva família. "La veritat és que estic molt reconfortat. Me l'he agafat com un reconeixement també a la meva carrera, aquest any faig 30 anys d'ofici", assegura, content. Duran ha estat finalista tres o quatre vegades, amb diferents informacions, als Rahola. "Però sempre penses que arribarà una altra foto millor, un tema millor", assegura el fotògraf.

A més, aquest any els premis tenien un nou sistema de veredicte. En les edicions anteriors, els guardonats ho sabien un dia abans. Duran se'n va assabentar a la gala, en directe, quan el president de la Diputació de Girona, Joan Giraut, va llegir el seu nom. "Fins i tot va trigar una mica a llegir-ho, per posar-hi emoció", riu el periodista. El jurat va tenir en compte la "perseverança, la qualitat fotogràfica, i l’actualitat del personatge".

"En diferents moments, les comarques de Girona es posen al capdavant de la informació i és llavors quan surt el periodista que portes dins, es l’autoexigència de fer-ho molt bé, que les imatges expliquin moltes coses, fer periodisme exhaustiu", explica Duran sobre la seva feina com a fotoperiodista del diari EL PAÍS a les comarques de Girona.

"El periodisme en general, i el de comarques potser més, està molt trinxat. Però has d'anar més enllà, encara que saps que en algunes guàrdies el teu dinar serà un panet i un fuet, i també l'esmorzar, i que si has de dormir allà serà un problema...", reflexiona Duran. "Però s’ha de ser allà per ser el primer, perquè el teu mitja t’ho exigeix. Jo no he estudiat periodisme ni fotografia, però he tingut un mitjà molt gran que m’ha format. L'exigència del nostre diari és total. I a mi la cosa del periodisme depurat, que sigui perfecte, m’atrau molt", afirma aquest fotoperiodista gironí de mena, per qui Girona "no és Barcelona ni és Madrid, però és molt especial".

La resta de treballs guardonats van ser el projecte Microcatalunya.cat, de Marc Serena i Edu Bayer (informació digital);Temporada Alta: l’èxit de l’efímer, de Samuel Colomer i Mercè Sibina (comunicació periodística); La carpeta, de la SER-Ràdio Girona de Màxim Castillo (ràdio); el documental La Jonquera: 20 anys sense frontera, de Vicenç Asensio (televisió); els reportatgesThe Secret Life of Figueres, de Josep M. Dacosta i Joan Manel Soldevilla (premsa escrita).