Un perill català
Tant el partit com el lideratge de Rivera han resultat més sòlids del que s'esperava i ara els combaten per la seva procedència
Sobre el 2005-2006, durant la gestació i el naixement del que acabaria sent Ciutadans-Partit de la Ciutadania, el complex mediàtic-intel·lectual de la dreta espanyola es va bolcar en suport de la nova criatura política: pàgines senceres a l'Abc, generosos espais a La Razón, El Mundo convertit en òrgan oficiós del projecte... Cert, les motivacions d'alguns dels aliats eren instrumentals; Federico Jiménez Losantos va confessar poc temps després que el seu objectiu real era desgastar Josep Piqué com a líder del PP de Catalunya. Però això no treu que els promotors de Ciutadans fossin convidats per la FAES, premiats per la Fundació Gregorio Ordóñez, sostinguts de paraula i obra per figures com Maite Pagazaurtundua, Fernando Savater, Toni Cantó i fins i tot Rosa Díez.
També és veritat que, entre el rajoyisme més orgànic, es mantenien les reticències. Ja el 10 de juliol del 2006 –amb Albert Rivera acabat d'elegir com a primer líder– un clarivident Francisco Marhuenda escrivia sobre Ciutadans: “La col·lecció de desconeguts que en formen la direcció permet augurar que no tindrà un gran futur. (...) Estem davant un partit que acabarà sent fantasma, encara que potser aconsegueixi treure uns quants vots al PP”. No obstant això, vistes les trajectòries i fins i tot les militàncies prèvies de molts dels impulsors, predominava la idea que la nova formació perjudicaria sobretot el PSC, que ho tenia ben merescut pels seus recents i nefands pecats (el tripartit, el nou Estatut, etcètera).
Quan, eufòrics després de l'inesperat èxit inicial de novembre del 2006, Rivera i els seus van començar a aparèixer per Madrid i van parlar de concórrer a les generals del 2008 a tot l'Estat, la dreta periodística es va alarmar i, ja al març del 2007, tant Federico com La Razón els van disparar uns quants míssils d'advertiment. No va caldre res més, perquè el fiasco en les municipals del 2007 (El projecte Ciutadans s'enfonsa a tot Catalunya, titulava amb delectació el diari de Marhuenda aquell dilluns), la greu crisi interna que va fer esclatar el trio de diputats elegit el 2006 i, a la tardor del 2007, el naixement d'UPyD amb un discurs molt semblant però moltes més cartes al seu favor, van semblar descartar definitivament l'expansió de Ciutadans a Espanya.
Si en les europees del 2014 Ciutadans va ser la vuitena força estatal, a principis del 2015 hi ha enquestes que la situen quarta només per darrere de PP, Podem i PSOE
Però tant el partit com el lideratge de Rivera han resultat més sòlids del que s'esperava i, després d'haver sobreviscut a l'àrdua legislatura 2006-2010, Ciutadans va aconseguir revalidar els seus tres modestos escons al Parlament català. Després, un cúmul extraordinari de circumstàncies els ha afavorit més enllà de qualsevol expectativa: l'arrencada del procés sobiranista, que per reacció defensiva va triplicar els seus suports electorals el novembre del 2012; la debilitat del PP català, llastrat per les faltes i els errors de Sánchez-Camacho tant o més que per les polítiques de Rajoy; els problemes inherents a l'autoritarisme de Rosa Díez a UPyD i la incapacitat d'aquestes sigles per penetrar a Catalunya; en fi, la crisi de règim, que realça la novetat i la virginitat política del partit taronja.
D'aquesta manera, si en les europees de maig del 2014 Ciutadans va ser la vuitena força a escala estatal, a principis del 2015 hi ha enquestes que la situen quarta només per darrere de PP, Podem i PSOE, mentre que la seva implantació al conjunt d'Espanya ja és imparable. O sigui, que en lloc de circumscriure's a la tasca que els havia estat assignada una dècada enrere (combatre, ara més que mai, el nacionalisme català), aquests insolents pretenen rivalitzar en centrisme amb el PP i ficar mà a la governació de l'Estat!
Davant tanta audàcia, la cúpula genovesa ha decidit arremangar-se i carregar contra el nou adversari. Però no, no és amb crítiques al seu programa econòmic com pensen neutralitzar-lo: massa complex i inintel·ligible per a la massa electoral. L'arma secreta, elevada al rang de consigna, la va estrenar l'altre dia el gran Carlos Floriano en parlar en roda de premsa de Siutatans (o alguna cosa així). Per desactivar a Albert Rivera, cal presentar-lo com el líder català d'un partit català, regional, localista –amb seu central a Barcelona, no us dic més!–, sense projecte “nacional” ni visió d'Estat. Algú així no pot entrar a la Moncloa si no és de visita, i vigilat.
És el mateix ressort primari que van activar amb èxit el 1986 els serveis informatius de TVE –controlats pel PSOE– contra Miquel Roca i el seu Partit Reformista Democràtic: una operació catalana i, per tant, sospitosa de totes les deslleialtats, encara que també en formessin part Florentino Pérez, Rafael Arias-Salgado, Pilar del Castillo... i fins i tot Dolores de Cospedal amb el seu pare, don Ricardo! És idèntic missatge al que expressava aquella pintada apareguda a la porta d'un supermercat de Madrid la tardor de 2005, en ple debat de l'Estatut: “Són catalans. Tu decideixes”. Però, és clar, de la setena planta de Génova 13 caldria esperar-ne un altre nivell.
Entre les enquestes i els resultats hi ha un tros, és clar. Però, Ciutadans estigmatitzat per català! No em digueu que no és justícia poètica...
Joan B. Culla i Clarà és historiador.
