Un músic agraït

El director italià Gianandrea Noseda té una intensa relació amb l'Orquestra de Cadaqués –és el seu director convidat principal– des de fa més de dues dècades. De fet, va saltar a la fama després de guanyar el 1994 el Concurs Internacional de Direcció de la formació catalana; des de llavors, aquesta relació ha donat bons fruits tant en gires de concerts com en enregistraments. És, sens dubte, un músic agraït, perquè, encara que se'l disputen grans orquestres i teatres d'òpera de tot el món –és titular del teatre Regio de Torí, director convidat principal de la Filharmònica d'Israel i té des de l'any 2002 un vincle molt important amb la Metropolitan Opera House de Nova York— manté amb entusiasme els seus compromisos amb l'Orquestra de Cadaqués.

Aquesta bona relació, tant en el terreny afectiu com en l'artístic, va crear un caliu especial al concert que van oferir en la temporada de Palau 100. Dues peces de lluïment orquestral, l'obertura de Rosamunde, de Franz Schubert, i, en la segona part, la Simfonia núm. 3, Renana, de Robert Schumann, van marcar l'atmosfera romàntica d'un programa, en què va brillar l'actuació de l'Orfeó Català en la cantata profana de Felix MendelssohnLa nit de Walpurgis, conjuntament amb un quartet vocal integrat per la mezzosoprano italiana Anna Maria Chiuri, el tenor holandès Marcel Reijans, el baríton alemany Detlef Roth i el baríton català Àlex Sanmartí.

El director italià va apostar per una versió amb molt nervi dramàtic i excés de vehemència, amb asprors en alguns atacs i contrastos dinàmics poderosos. Però una mica de calma, uns tempos menys ràpids i una mica menys de contundència no li haurien provat gens malament a les obres de Schubert i Mendelssohn: saltaven espurnes en l'obertura d'aquesta curiosa cantata amb text de Goethe, per la qual desfilen druides que animen a celebrar els seus ritus pagans d'exaltació i cristians temorosos de l'excitació primaveral.

La qualitat i el color de la veu d'Anna Maria Chiuri es van imposar, malgrat la seva curta intervenció, a un esforçat quartet de veus solistes, i l'Orfeó Català, esperonat per l'exaltada direcció de Noseda, es va lliurar amb entusiasme i va aguantar el tipus en l'imponent cant de purificació final. La resposta orquestral va ser més equilibrada a Renana, ben construïda i amb detalls de qualitat en les intervencions solistes d'una plantilla amb molt potencial que podria donar més joc amb més rodatge en concerts.