Somnàmbuls davant la crisi ucraïnesa

Poques veus a la Unió Europea qüestionen la responsabilitat del president rus, Vladímir Putin, en la guerra d'Ucraïna. Però en vista de la magnitud a què ha arribat el conflicte, alguns responsables polítics i militars alerten de conseqüències indesitjades i conviden a l'autocrítica. La Cambra dels Lords britànica va posar aquest divendres per escrit una idea compartida —amb matisos— en alguns despatxos de Brussel·les: la UE va infravalorar l'impacte que provocaria a Rússia un acostament d'Ucraïna al bloc comunitari. Amb molt més dramatisme, el número dos del comandament militar de l'OTAN fins i tot va advertir contra un possible atac sorpresa de Rússia en territori aliat.

Les acusacions són demolidores i reflecteixen un sentiment que guanya pes entre els analistes. El Regne Unit ha caminat “somnàmbul” cap a la crisi d'Ucraïna. El Govern britànic ha “malinterpretat catastròficament” l'estat d'ànim del Kremlin en els preliminars del conflicte. Els lords estenen les seves crítiques a la resta de països de la UE en la crisi. Però assenyalen que el Regne Unit, com a signant del Memoràndum de Budapest del 1994, que oferia protecció a Ucraïna a canvi del seu desarmament nuclear, “tenia una responsabilitat particular cap al país i no s'ha mostrat tan actiu com hauria pogut”.

L'informe dels lords critica el fet que els interessos nacionals contraposats dels estats membres donen lloc a polítiques massa generals. “La relació de la UE amb Rússia ha estat basada durant massa temps en la premissa optimista que Rússia seguia una trajectòria cap a convertir-se en un país democràtic europeu”, diu el text. “Aquest no ha estat el cas; els estats membres han trigat a replantejar-se la relació i a adaptar-se a les realitats de la Rússia d'avui”.

La reflexió britànica no porta a qüestionar la línia dura cap a Moscou. Al contrari, els lords recomanen intensificar les sancions si la situació en Ucraïna empitjora. També des de Londres va arribar aquest divendres un missatge –molt més preocupant– d'alerta contra Rússia. El comandant suprem adjunt de les forces militars de l'OTAN a Europa, Adrian Bradshaw, va assegurar que Moscou pot preparar un assalt per sorpresa a un país de l'Est europeu. La mostra de forces convencionals per part de Rússia “podria en el futur utilitzar-se no només per a intimidació i coerció, sinó per apoderar-se de territori de l'OTAN”, va assegurar en una conferència sobre seguretat.

Sense tenir en compte aquests escenaris extrems, diverses fonts diplomàtiques europees admeten aquest error de càlcul respecte a la reacció russa a Ucraïna. Tot va començar amb els acords d'associació que es van negociar durant anys amb els anomenats veïns de l'Est europeu. El setembre de 2013, dos mesos abans de la signatura que havia de consagrar a Lituània l'èxit d'aquesta política, Armènia es va despenjar i va preferir integrar-se en la unió duanera russa. Aquest imprevist, admeten les fonts consultades, va haver d'alertar la UE que entrava en terreny delicat en acostar-se tant a territoris que mantenien un alt grau d'influència russa.

L'informe de la cambra alta és demolidor i convida a l'autocrítica

Però els plans van continuar i, a pocs dies d'aquesta posada de llarg de l'associació oriental, va ser Ucraïna la que es va desvincular del projecte. Occident no va poder anticipar la protesta desencadenada a Kíev, i menys encara la fúria russa davant la pèrdua de tracció sobre el seu principal veí exsoviètic. Una de les claus d'aquest episodi és que l'estratègia d'associació amb la UE, el plat fort de la qual eren els pactes de lliure comerç, es va gestionar més com un assumpte comercial que de política exterior. Un alt càrrec de la Comissió Europea va admetre llavors que poc abans de la signatura va percebre inquietud de Putin i que el president comunitari, José Manuel Durão Barroso, es va reunir amb el líder rus per calmar-lo. No va funcionar.

Aquesta falta de senyals per part de Putin constitueix la principal defensa a Brussel·les. “Certament, va haver-hi problemes de comunicació entre la UE i Rússia, però Moscou té la màxima responsabilitat. Quan es va establir la política europea de veïnatge, Rússia va mostrar poc interès i també poca oposició. Només quan els acords d'associació estaven molt avançats, Moscou va començar a oposar-se amb vehemència. En aquesta fase, la UE no podia fer marxa enrere”, defensa Stefan Lehne, exdiplomàtic i avui investigador del think tank Carnegie.

La prova que Putin no s'oposava a l'acostament a Kíev l'ofereix el mateix Kremlin. Una nota de premsa de la presidència russa sobre la visita el 2004 del llavors president José Luis Rodríguez Zapatero al Kremlin recull aquest missatge de Putin: “Si Ucraïna s'unís a la UE, seria un factor positiu que, al contrari que l'expansió de l'OTAN, ajudaria a enfortir el sistema de relacions internacionals”.

Però en els 10 anys transcorreguts entre aquesta frase i la presa de Crimea, Occident va tenir una pista fonamental del recel rus a la ingerència al seu veïnat. Geòrgia va fer una decidida aproximació als Estats Units i l'OTAN el 2008, que va ser resposta amb la invasió russa de les províncies separatistes d'Abkhàzia i Ossètia del Sud. Un episodi que ara pren gran rellevància.