El vell explorador rescatat per Viggo Mortensen

Què tenen en comú Aragorn, fill d'Arathorn, i Diego Alatriste amb l'escarransit, pocatraça i desgraciat antropòleg alemany Max Schmidt, mort en l'oblit a Asunción (Paraguai) el 1950, envoltat dels nyandús que criava i malalt de lepra? La resposta és: Viggo Mortensen. El famós actor que va interpretar a la gran pantalla els dos valents literaris ha estat decisiu en el rescat de Schmidt, “un veritable antiheroi”, diu, en publicar a la seva editorial (Perceval Press) Hijos de la selva, un llibre de gran format que recupera la memòria de l'etnòleg i explorador i alhora ofereix una selecció de les seves sensacionals fotografies etnogràfiques, realitzades especialment durant el seu treball de camp entre les poblacions indígenes del Mato Grosso brasiler i el Chaco paraguaià.

Mortensen (Nova York, 1958) va presentar ahir a Barcelona el llibre del qual és editor juntament amb els dos autors, els antropòlegs Federico Bossert i Diego Villar, que han investigat a consciència la feina de Schmidt per oferir una panoràmica de la vida i l'obra d'un personatge sensacional immerescudament desconegut. L'acte va tenir lloc, amb la previsible expectació que desperta la presència de l'actor, al Museu Blau, la seu del Museu de Ciències Naturals de Barcelona. Va actuar de mestre de cerimònies l'arqueòleg, naturalista i també explorador Jordi Serrallonga, que va col·locar la figura de Schmidt a l'altura de grans investigadors com Alexander von Humboldt, Darwin i Alfred Wallace, ni més ni menys, o moderns colossos de l'antropologia com Malinowski i Margared Mead.

Viggo Mortensen, sabates gastades, camisa texana i americana, molt atractiu, es va mostrar condescendent amb l'interès que va despertar i es va deixar retratar amb paciència encara que va recalcar que ell no era ni molt menys el protagonista real de la cita: “Jo no he escrit el llibre, només l'edito”. Va explicar que Bossert i Villar li havien proposat editar el volum i que en projecten fer dos en comú, també de tema antropològic. “El Museu Etnogràfic Andrés Barbero d'Asunción guarda el llegat de Schmidt i vam anar-hi a veure què hi havia. Ell va morir de lepra i la gent, per ignorància i aprensió, per evitar el contagi, va cremar bona part de les seves pertinences, quaderns de camp, mapes, objectes etnogràfics, tèxtils, però encara quedaven coses i va ser molt emocionant tocar les plaques de vidre fotogràfiques, extraient-les de les velles caixes de fusta”. De fet, em van explicar després Bossert i Villar, en l'última època, molt patètica, de Schmidt, li donaven el menjar empenyent-lo amb un pal. Mortensen va continuar: “Jo no sóc un científic, publico llibres d'art, de fotografia, de poesia. Mirava aquestes extraordinàries i magnífiques fotos de Schmidt i entenia que tenen un interès científic, però també que són art. La idea ha estat fer un llibre amb valor artístic i també acadèmic”.

L'actor destaca sobretot els “bonics retrats”, que li recorden el treball amb els indígenes nord-americans d'Edward Curtis. Entre les fotos n'hi ha diverses on apareix el mateix Schmidt, una figura escanyolida i fràgil.

Es podria fer una pel·lícula molt conradiana amb les seves aventures

L'intèrpret de Promesas del Este destaca que en Schmidt hi ha, a més de la part científica, “una aventura vital amb un punt novel·lesc i conradià”, que queda recollida també al llibre. “Va ser un pioner d'anar als llocs, de tractar amb la gent, i a aquesta gent no la mirava amb superioritat ni prejudicis”. Sobre aquest tema, va llegir un text de l'etnògraf: “Quantes vegades vaig sentir enveja dels indis en comprovar la seva superioritat física respecte als europeus”.

Mortensen sent un gran respecte i admiració per Schmidt, i fins i tot tendresa: “Aquest senyor humil i solitari, amb els seus quaderns, les seves col·leccions, en un ambient de pau i acceptació, que sembla haver estat en certa manera feliç, em fa una mica d'enveja, per la senzillesa de la seva vida”. A la làpida de Schmidt en un cementiri d'Asunción hi diu: “Per silvas pro homines et scientia”, “va anar a les selves pels homes i la ciència”, un epitafi bell i envejable.

Villar, per la seva banda, va subratllar el paper pioner de Max Schmidt (Altona, 1864-Asunción, 1950) en la història de l'antropologia, en el passatge de la ciència de gabinet a la disciplina moderna. “Però va quedar relegat. Potser perquè es va arrelar al Paraguai, perquè no sabia vendre's a si mateix, i era desmanegat, esprimatxat, l'antítesi de l'heroi explorador”. La carrera de Schmidt s'essencialitza en els seus tres viatges al Xingú brasiler a principis del segle XX i el seu treball després al Chaco. Segons sembla l'home estava realment de pega, la qual cosa també ens l'aproxima més. “Patia malària crònica, a part de la lepra, anava amb expedicions minúscules, gairebé sol, se li enfonsava la canoa, li picaven tots els mosquits, el mossegaven les piranyes i els escurçons, la gent de la selva sovint li robava les poques coses que tenia…”. Mai va accedir als cercles acadèmics de prestigi. “I no obstant això el seu és un llegat que era vital recuperar”.

Bossert va apuntar que el gran valor de les fotos de Schmidt és no només que mostra una visió detallada de la vida al Mato Grosso i el Chaco, sinó la transformació experimentada per aquesta vida.

Potser Schmidt tenia mala sort, però també va fer les seves gestes. Va encantar els guerrers bacairis del riu Curisevo tocant el violí. “Va ser dels primers exploradors a entrar a certes zones del Mato Grosso i, de fet, va passar pels llocs on es va perdre el famós coronel Fawcett”. Darrere de les exploracions i investigacions de Schmidt “hi ha una història més personal”. La de l'anhel íntim de penetrar sol a la selva i fondre's amb ella i les seves gents. Es tirava despullat a l'aigua amb ells, i es tatuava. Aquest camí va ser també “una successió de fracassos”, que converteixen el nostre etnògraf en una figura quixotesca. Schmidt és ple d'enigmes. Va marxar d'Alemanya poc abans de l'ascens de Hitler, i Mortensen i els dos antropòlegs creuen que no és difícil suposar que la seva visió dels altres pobles el feia completament oposat al paradigma racista nazi.

Tenint en compte la fascinació de l'actor amb Schmidt una pregunta era ineludible: no hi haurà pel·lícula? “És un personatge increïble, amb aquests viatges, aquestes experiències terribles i desgraciades, són coses de conte i, esclar, de pel·lícula, podria ser-ho, una pel·lícula molt conradiana. Li vaig regalar el llibre al director Lisandro Alonso, amb el qual he fet Jauja. Li va agradar molt, crec que parla de fer alguna cosa. En fi, de moment no hi ha plans”.

En Viggo Mortensen hi ha un explorador frustrat. Segons em va explicar admira Nansen i altres grans descobridors escandinaus —de fet, té arrels daneses—. De jove fins i tot havia somiat creuar Groenlàndia en solitari. Almenys ell, si no ha estat un heroi i un explorador, ha pogut, feliç mortal, encarnar-los o rescatar-los.