Una Catalunya molt animada

Tot i que a principi del segle XX l’aragonès Segundo de Chomón ja va realitzar les primeres pel·lícules servint-se de trucatges, el primer film íntegrament de dibuixos animats fet a Espanya del qual es té notícia és El apache de Londres, curtmetratge realitzat el 1915 a Barcelona per la productora Studio Films amb direcció d’Alfred Fontanals i guió de Joan Solà i Mestres. Són només sis minuts, muts, és clar, i de fet no se’n sap res més. Però significa que el cinema d’animació català compleix enguany un segle de vida. Un segle ple d’aventures que cal repassar, tot coincidint avui amb l’arrencada a la dinovena edició d’Animac, la Mostra Internacional de Cinema d’Animació de Catalunya, que organitza l’Ajuntament de Lleida.

Or en plena postguerra. Catalunya sempre ha estat terra de dibuixants i ninotaires, i és aquest potencial el que va moure alguns dels artistes més inquiets a intentar l’aventura del cinema “quadre a quadre”. És així com abans de la Guerra Civil ja van sorgir pioners com Arturo Moreno, Salvador Mestres, Josep Escobar (el creador de Carpanta i del duo Zipi i Zape) o Josep Serra Massana, la majoria dels quals també destacarien en el camp de la historieta gràfica. Els anys de postguerra serien, paradoxalment, l’edat d’or de l’animació catalana: els estudis Balet i Blay llancen el 1945, després de dos anys de treball, el primer llargmetratge en color de l’animació europea, Garbancito de la Mancha, realitzat per Arturo Moreno. Balet i Blay encara produiria dos llargs més, Alegres vacaciones (1948) i Sueños de Tay-Pi (1951), abans de plegar.

També van destacar els estudis Chamartín, que van comptar amb professionals com Francesc Tur, Guillem Fresquet, Enric Dibán i, novament, Escobar, i que van treure diverses sèries de curts en blanc i negre, entre les quals destacava la protagonitzada pel toret Civilón.

Malauradament, l’ordre governamental que obligava a projectar el NO-DO a les sales de tot Espanya, i que reduïa la sortida comercial del curtmetratge, va provocar el tancament de Chamartín, tot i que Escobar i d’altres dels seus excol·laboradors van continuar la seva tasca artística a la productora Estela Films, que va llançar el llargmetratge Érase una vez (1950). Aquest va ser un film important: dirigit pel prestigiós crític d’art Alexandre Ciciri-Pellicer, estava basada en el personatge de la Ventafocs, però no es va poder titular així perquè Disney, aquell mateix any, en va fer la seva versió. Escobar va participar molt activament tant en el guió com en gairebé tots els personatges, excepte la Ventafocs i el príncep.

Precisament, la dècada dels cinquanta presencia l’eclosió de la publicitat animada, llavors liderada pels madrilenys Estudis Moro. Aquests últims obriran delegació a Barcelona; en aquest camp també destacarien els Estudis Macián (van fer molta publicitat, com La canción del Cola-Cao, i ja el 1966, El mago de los sueños, amb la famosa Familia Telerín televisiva) o els Estudis Buch-Sanjuan. Els espots publicitaris animats, destinats als cinemes i també a la llavors naixent televisió, serviran de terreny d’aprenentatge per a molts joves artistes.

Aquesta tònica prosseguiria durant els anys seixanta i setanta, amb l’aparició de nous estudis dedicats a la publicitat animada, com ara Studio Andreu, Pegbar Productions —fundada pel nord-americà resident a Catalunya Robert Balser, amb experiència prèvia a Londres, on va ser director d’animació del llarg-metratge protagonitzat pels Beatles Yellow Submarine— o Equip, creada per Jordi Amorós. Paral·lelament a la producció comercial, sorgeix el fenomen del cinema amateur, que revelarà autors independents com Fermí Marimón (Ballet Burlón, 1956; nova versió de 1960), el duo Joan Baca i Toni Garriga Blanc i negre, 1974), el també duo Jordi Tomàs i Francesc Estrada (Pena, penita, pena, 1981) o Jordi Artigas (Picasso, l’alegria de viure, 1980), entre un molt apreciable etcètera.

Els anys vuitanta i noranta estan marcats per l’expansió a escala mundial de l’animació, i Catalunya no n’estarà al marge. S’accelera la producció de llargmetratges —l’any 1990 se’n van estrenar dos, Peraustrínia 2004 (Àngel García) i Despertaferro (Amorós)— i de sèries, amb productores com D’Ocón Films (Els Fruittis, Sylvan, Rovelló), BRB Internacional Història de Catalunya>, The Cobi Troupe), Neptuno Films Detectiu Bogey, La vaca Connie>), Acció 10 + 2>) o Cromosoma (Les Tres Bessones, Juanito Jones). Són anys en què la indústria de l’animació europea intenta potenciar-se davant els colossos nord-americà i japonès, a través del projecte Cartoon, vinculat al programa audiovisual Media. Tot plegat estimularà el fet que les productores catalanes sovint coprodueixin les seves sèries amb empreses d’animació d’arreu Europa o, fins i tot, d’altres continents

Avui l’animació catalana està pertot arreu, no sols als cinemes i la televisió, sinó també a Internet, a les videoconsoles, als smartphones, a les tauletes tàctils... i cobreix un 27% de tota la producció d’animació a Espanya, essent la comunitat autònoma on es fa més animació. Els últims anys han destacat, entre moltes altres, productores com Imira Entertainment (Lola i Virgínia, Lucky Fred), Storfisk (que s’ha fet notar per sèries preescolars d’un estil delicat i lluminós, com Saari i Fungi), Tiracom (Bubble Bip) o Edebé Audiovisual (que actualment prepara la sèrie Jo, Elvis Riboldi, basada en les novel·les gràfiques juvenils creades per Òscar Julve).

“És molt més internacional i comercial el cinema d’animació que s’està fent a Catalunya que el que es fa d’imatge real: el procés d’un film d’aquest tipus és tan llarg i car que no te’ls pots plantejar per a un mercat de sis milions de persones”, argumenta la directora d’Animac, Carolina López, per defensar el pes del subsector en el món de la producció audiovisual catalana. La vinculació al món editorial —que explicaria tant la seva especificació com l’explosió a Catalunya— seria, segons López, el que distingeix l’animació catalana de la producció de la resta d’Espanya i del món. Un àmbit, però, que ara està “desesperat”, segons el seu parer: els bancs no deixen diners a les empreses i TV-3, l’únic canal que de debò ha apostat pel gènere i per sèries creatives, té totes les produccions congelades per manca de pressupost. Realment, la situació és força complicada”, admet.

Una reputació mundial. Les produccions d’animació catalana són vistes a les televisions d’arreu del món. Com a mostra, Les tres bessones es van contemplar a 158 països i es van doblar a 35 llengües; Lucky Fred també s’ha distribuït a més de 150 països, mentre que la sèrie per a adolescents Lara, què fem? (2011), realitzada per Mercedes Marro al seu estudi Tomavistas, ha arribat a obtenir una nominació als Emmy (els Oscar televisius). A més, alguns dels professionals estan fortament cotitzats: no és estrany trobar un o més animadors catalans als grans estudis internacionals; per exemple, Jordi Oñate ha participat en films de Pixar com Indomable (Brave) i Monsters University. Però altres professionals treballen a casa: els germans Carles i Jordi Grangel —que celebren els 25 anys d’activitat i seran objecte d’un homenatge a l’Animac—, especialitzats en el disseny de personatges per a films d’animació, han col·laborat des del seu estudi de Barcelona per a produccions tan importants com La novia cadáver de Tim Burton o molts dels llargmetratges de Dreamworks.

Festivals, digital i artesania. Fruit d’una activitat tan notòria, el sector està força representat pel que fa a festivals. Així, a Sitges té lloc des del 1993 la mostra Anima’t!, celebrada dins el marc del cèlebre festival de cinema de la mateixa població, mentre que a Lleida, el festival Animac celebrarà l’any vinent el seu vintè aniversari. Segons dades de la seva directora, Carolina López, l’any passat Animac va assolir els 23.000 visitants. A Barcelona mateix, el Non Stop Animation Festival tindrà la seva tercera edició els propers dies 20 a 24 de maig.

Animac reivindica enguany, curiosament, la tasca artesana de l’animació. Fins fa relativament poc, l’animació era un mitjà eminentment artesanal i totalment fet a mà. A partir de la dècada dels vuitanta, les tècniques per ordinador en 2D i 3D han anant guanyant terreny. Però les tècniques tradicionals, com ara el dibuix animat de tota la vida i l’animació de plastilina o de ninots (stop-motion) encara resisteixen i refusen desaparèixer. Una bona mostra és l’estudi I + G Motion, dirigit per Marc Riba i Anna Solans, el qual ha tret curts com El negre és el color dels déus (2003) o La Lupe i en Bruno (2005), guardonats a molts festivals, i que ha consolidat aquest petit equip com un dels darrers bastions de l’animació feta a mà a Catalunya

Conquerir adults, anar a escola. Ja molt abans d’Els Simpson l’animació va deixar de ser un producte exclusiu per a públics infantils. Als anys setanta ja van aparèixer a Catalunya les primeres produccions per a adults, i als darrers temps s’han vist llargmetratges com Chico y Rita o Arrugas, i sèries com Arròs covat (2009), produïda per Escándalo Films i creada per Juanjo Sáez —els seus dissenys minimalistes però efectius i els seus guions mordaços protagonitzats pel frustrat Xavi Masdéu n’han fet una obra de culte—. El mateix es pot dir dels curts d’Aleix Saló, basats en els seus treballs gràfics, com Españistán o Simiocràcia, que han registrat milions de visites a YouTube i han demostrat que l’animació és un mitjà ideal per explicar la situació política i econòmica nacional i internacional de manera concisa i impactant.

En un context com aquest, no ha de sorprendre que hi hagi una bona representació a Catalunya de tallers i escoles d’animació. Fins i tot hi ha institucions com la Universitat Pompeu Fabra que ofereixen màsters en animació, i també entitats dedicades exclusivament a l’ensenyament, ja sigui 2D, 3D o stop-motion: la més veterana de totes és 9zeros (www.ca.9zeros.com), considerada una de les cent millors escoles d’animació del món i la millor de l’Estat.

Altres escoles dignes d’esment són Pepe-School-Land, fundada per l’animador Daniel Martínez Lara (www.pepe-school-land.com), i FXAnimation (www.fxanimation.es). Uns vivers de futurs professionals que segurament permetran alimentar un segle més de l’animació a Catalunya.

Alfons Moliné (Terrassa, 1961) és animador, traductor i escriptor especialitzat en còmic, manga i animació. És autor, entre d’altres, d’El gran libro de los manga (Glénat, 2002).