Riba, didàctic

Un dels problemes que presenta la crítica literària de Carles Riba (1893-1959) és el fet que, amarat de sintaxi grega i llatina, va acabar escrivint una prosa distorsionada, plena d’hipèrbatons, arcaismes i neologismes, que fa de mal llegir. Em refereixo, en especial, als darrers llibres d’aplec d’escrits de crítica literària, com ara Per comprendre (1937) o ...Més els poemes (1957). La poesia està gairebé obligada a ser hermètica, més encara quan un poeta s’ha format a l’escola de la poesia grega i llatina, i, tirant avant, a l’aula del moviment simbolista —Riba admirava, per exemple, la poesia de Paul Valéry, pròpia igualment d’un que tenia la sintaxi de les llengües clàssiques barrejada al cap amb la sintaxi molt més planera de les llengües romàniques. La prosa crítica, per contra, s’hauria d’escriure amb la mateixa claredat que es troba, per exemple, a la crítica anglosaxona, com ho demostra el cas de T. S. Eliot, en què hi ha una distància abismal entre les complicacions de tota mena del seu llenguatge en vers i la perfecta llegibilitat dels seus assaigs de crítica literària.

Però Riba, tant en les seves narracions com, sobretot, en els dos llibrets de què parlem avui, va demostrar que, quan calia ser didàctic, ho era de debò: ens referim als dos opuscles que va publicar els anys 1927 i 1928, respectivament, com a textos de suport a les seves alumnes de l’Escola de Bibliotecàries —llavors era un ofici de dones, i, no se sap per què, solien portar monyo—, exímia institució que va permetre fomentar la lectura a tot el país, gràcies, un cop més, a una determinació culta de la Mancomunitat de Catalunya: Carles Riba, Resum de literatura grega i Resum de literatura llatina, Antologia de textos a cura d’Eusebi Ayensa (Figueres, Cal·lígraf, 2014 i 2015, respectivament). Avui, en comptes de fomentar les biblioteques, la Generalitat es preocupa d’enaltir i aprofitar barroerament un fet històric de conseqüències prou sabudes: glorifiquem el passat ominós i ens oblidem de les generacions a venir, que més valdria que fossin lletrades que melancòliques.

Quan Riba va escriure aquests dos resums de literatures clàssiques, ja havia acabat el seu mestratge a l’Escola, on va exercir entre 1916 i 1924. És possible que l’Editorial Barcino, on es van publicar aquests textos per primera vegada, demanés a Riba que deixés constància d’aquelles lliçons; i l’autor degué passar a l’editorial uns textos breus, possiblement escrits de memòria, que són magnífics, sintètics com ho han de ser els llibres per a catecúmens. Avui, per desgràcia, els estudiants de Biblioteconomia no tenen cap assignatura de literatures clàssiques, i, doncs, aquests dos llibrets no seran aconsellats en aquell lloc. Seran llegits, això sí, i amb molt de profit, pels escassos estudiants que queden de grec i de llatí als instituts d’ensenyament secundari, i, si la curiositat dels maltractats lectors de literatura catalana ho arriba a concedir, per aquella mena de lector que Virginia Woolf anomenava the common reader.

Eusebi Ayensa, que ha estat “cònsol cultural” d’Espanya (Catalunya inclosa, per a la seva incomoditat) a Atenes i a Frankfurt del Main, s’ha encarregat de posar al dia l’ortografia dels noms antics i esmenar ara un lapsus adés un error tipogràfic. Ho ha fet amb excel·lència, afegint als dos volums sengles pròlegs i sengles extenses antologies de textos, en versió ja pròpia, ja dels millors traductors que han publicat a la Fundació Bernat Metge o a La Magrana. Al final, tots dos volums resulten una molt estimable introducció a les literatures antigues, que agrairan fins i tot els estudiants de filologia clàssica de les universitats.

Ayensa escriu, com Riba en aquest cas, un català lluminós i llegible, i, després d’una lectura atenta dels dos volums, un servidor només hi ha trobat un error menut: al quart vers del passatge que tradueix del Iambe de les dones, de Semònides, Ayensa hi fa servir un doncs amb valor causal. Ai, ai, ai, si en Riba ho veia! Hom ho ha distingit, però no és per escandalitzar-se, la veritat: el conjunt exhibeix una llengua tan bona, que farem veure que és la nostra vista la que ens ha traït.