“Fem autocrítica: no hem pogut tombar Wert i el seu 21%!”

“Volem el pa sencer” és el lema de la 20a edició del BarnaSants. El festival de la cançó d’autor de Catalunya, que va començar el passat 24 de gener i es tancarà el 14 d’abril, no amaga el seu esperit crític... “i reivindicatiu, i social, i creatiu”, interromp Pere Camps, fundador i director d’aquesta trobada de la cançó, juntament amb el festival Tenco, a Itàlia, la més important d’Europa. “El BarnaSants no és un festival com els altres, no és un festival comercial, sinó un projecte cultural”.

Ovidi Montllor hi té molt a veure... “Tot”, diu Camps, categòric. “Aquest diem que és l’any Ovidi perquè fa 20 anys que se’n va anar de vacances indefinides [va morir el 10 de març del 1995, 10 mesos abans de la primera edició del festival], però no fem un homenatge a l’Ovidi, el reivindiquem com a artista, com a cantant, com a pallasso i com a ciutadà implicat en tot el que feia. La seva musicalització de la poesia, les seves lletres estan plenes d’un sistema de valors que comparteix amb el festival. No és que toqui ara, sempre toca. Tenint el BarnaSants ja reivindiquem l’Ovidi. És una cosa natural, ve sola”.

En les cançons d’amor també hi ha un sistema de valors, el de l’amor lliure”

De fet, l’Ovidi podria ser el fil conductor del que és el festival: en educació, en implicació, en crítica. "L'Ovidi hauria d'estar a les escoles", diu Camps. "Molts de la meva generació vam aprendre poesia a través dels cantautors. El que ens expliquen, el que ens canten... són instruments fantàstics per ensenyar valors que s'han d'assumir". El que ens ensenyen cançons com Gola seca o El desesperat, de l'artista d'Alcoi, és encara vigent; això justifica, per exemple, l'Homenatge a Teresa, que se celebrarà, dins del festival, el dia 10 de març al Mercat de les Flors.

En les dues dècades de festival les coses han canviat una miqueta. "Però els adversaris del BarnaSants són els mateixos que els de l'Ovidi, o els del Quico [Pi de la Serra]", assegura Pere Camps. "Hi ha molts enemics que es van mantenir en els seus llocs després de la dictadura i ara hi són els seus fills, o els fills dels fills, com a la diplomàcia o la judicatura. Però si no hi va haver neteja va ser perquè la gent no la va voler i no la va votar. Els que vam donar la cara vam perdre (o vam guanyar molt poquet, per ser positius). Vam aconseguir un cert marc amb certes llibertats democràtiques... però molt esquifides".

La lluita per augmentar aquestes llibertats és la lluita de la cançó d'autor. Una lluita amb esperança. "Jo tinc esperança", diu aquest agitador cultural. "És cert que ha canviat molt poc el que dic ara respecte al que deia fa 15 anys. Però hi ha més gent que escolta aquest tipus de propostes". Aquesta gent és el públic del BarnaSants.

“El BarnaSants no és un festival com els altres, no és un festival comercial, sinó un projecte cultural

La cançó és com un front ampli on tothom, cadascú amb les seves idees, aporta el seu granet de sorra en una societat que té moltes coses que cal corregir. En aquest sentit, Pere Camps valora enormement aquesta pluralitat, no només d’estil, sinó d’opinions: “L’única manera de transformar el sistema és sent capaç de sumar totes les forces de transformació i això només es pot fer des de la pluralitat, mai des del fonamentalisme”. El fundador del BarnaSants no es pot estar de recordar el que ha passat a Espanya: “El PSOE, el gran partit de centre reformista”, diu, “va haver-hi un moment en què aclaparava tots els vots progressistes menys el 10% de l’esquerra conseqüent. I així, amb un partit que unifica totes les tendències, no s’avança. Les sumes de forces s’han de fer abans, no després, convertint-les en simples pactes i acords a corre-cuita on sempre surten perdent les forces transformadores perquè són minoritàries. Hem de prendre exemple del Front Ampli de l’Uruguai”.

És evident que pel director del BarnaSants la reivindicació social (més que política) està en tot i, per descomptat, també en la música: “Una cançó d’amor també té un sistema de valors determinats. Es pot parlar d’amor entre iguals o d’amor entre desiguals. Els cantautors que vénen al BarnaSants ens parlen del primer i estan molt lluny de les cançons possessives, que tan sovint veuen la dona com si fos un electrodomèstic, com la majoria de cançons romàntiques que són d’aquest tipus”.

Les lletres tenen un paper fonamental. Alguns autors tenen més contingut i d'altres menys, però el gruix del festival són paraules musicades que porten a la reflexió, a fer-nos pensar. És una trobada per fer moure el cervell, no les cames. I reflecteix la pluralitat i l’amplada de mires. “Des del pop fins a la clàssica, passant pel rock, aquí escoltem lletres de qualitat, molt properes a la poesia; gent que ens explica històries. Tenen maneres d’enfocar-les més realistes, més surrealistes, més canyeres... Però el que es pregunten és: per què fan fora de casa la iaia de 80 anys, amb tant de xoriço per metre quadrat que campa lliure?”

La resposta a aquesta pregunta, gairebé simbòlica, és tot un exercici d’autocrítica: “En part perquè no hem fet els deures... No hem tombat Wert amb el seu 21%! Que no ens adonem que aquesta és una decisió clarament de represàlia política i no econòmica? Sense la cultura Catalunya no hauria resistit 300 anys. La cultura és imprescindible per transformar. La dreta més extrema ho sap”.