_
_
_
_
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

El linxament de Monedero

Els defensors de l''statu quo' pretenen demostrar que no hi ha polítics honestos ni esperança que n'hi hagi

Enric Company

A primer cop d'ull pot semblar que el linxament mediàtic al qual durant les últimes setmanes ha estat sotmès el dirigent de Podem Juan Carlos Monedero està directament relacionat amb el frau fiscal. Un polític que no complia les seves obligacions fiscals, un altre de molts, s'ha de dir, ha estat enxampat en falta. Denúncia a l'acte, que pagui, i tema tancat.

Però no, per descomptat que no. El més rellevant del cas és que no es tractava d'un polític qualsevol. Monedero és un dels principals impulsors d'un partit polític que ha tingut la gosadia de llançar un desafiament en regla, una esmena a la totalitat, al sistema de partits imperant a Espanya des del 1982, amb la declarada pretensió de llançar-lo a l'abocador de la història com un model inservible, una molèstia per al progrés del país des del moment que ha quedat reduït a una simple menjadora per als seus usufructuaris directes: les burocràcies del bipartidisme i els seus entorns.

Monedero, Íñigo Errejón, Pablo Iglesias i els seus companys han tingut prou habilitat política perquè en les eleccions al Parlament Europeu del maig del 2014, l'amenaça de desestabilització de l'encara vigent sistema de partits resultés de cop i volta molt versemblant. Amb un PP consumit per la corrupció fins a límits insostenibles, amb un partit socialista arruïnat per la insalvable contradicció d'haver-se convertit en submís i eficaç agent local de les receptes econòmiques del neoliberalisme dictat des de Brussel·les i Berlín, a Espanya de sobte ha passat  una cosa lògica i elemental: la necessitat d'alliberar-se del jou ha creat l'òrgan adequat per fer-ho. És a dir, les àmplies capes de població conscients de ser víctimes d'unes polítiques econòmiques i fiscals ideades per extreure'ls sense cap mena d'escrúpols els recursos amb els quals pagar un deute desorbitat –que com recorden els economistes és sobretot deute de les empreses i del sector financer– semblen decidides a posar el seu vot a disposició d'un partit que rebutja en bloc el model causant de la seva ruïna creixent. És a dir, a donar l'esquena tant al PP de Bankia, Gürtel i les mil i una corrupcions associades a la seva gestió del poder, com a un partit socialista desnaturalitzat per la submissió a una idea del realisme polític que ha deixat de banda la seva primitiva raó de ser: la representació dels de sota.

Va haver-hi un moment, quan el desafiament contra el model es va albirar amb tota la potencialitat del suport electoral que ja havia rebut, aquest gairebé 8% de vots, amb tendència a pujar, en què tant el PP com el PSOE i en general l'univers mediàtic espanyol adaptat al bipartidisme va tenir un sobresalt de desconcert. És possible? Caurà l'esquema que ha donat més de tres dècades d'estabilitat? Aquell moment va durar poc. Els defensors de l'statu quo van començar a buscar i rebuscar, no entre els defectes del propi model en vies d'impugnació, no entre les seves pròpies debilitats i contradiccions, sinó en els eventuals pecats de l'adversari. Així va ser com, furgant, es va descobrir que Íñigo Errejón era un professor becari que no complia l'horari o els deures presencials a la universitat de Màlaga.

Els defensors de l’‘statu quo’ van buscar, no entre els defectes del model en vies d’impugnació, no entre les seves contradiccions, sinó en els eventuals pecats de l’adversari

La qüestió en si, però, tenia tan poca entitat que estava fatalment destinada a resultar insuficient. Era, malgrat això, un indici clar de per on anirien les coses, de mostrar a què estan disposats a recórrer els partits de l'statu quo quan se senten seriosament amenaçats. Era el primer avís: prepareu-vos, perquè qui ha tingut el desvergonyiment de reptar els grans haurà d'ensenyar les vergonyes en públic. Era l'avançament de l'striptease fiscal a què s'ha obligat Monedero. Aquest episodi no tenia, ni des de lluny, una finalitat recaptatòria, ni econòmica, ni exemplificant, ni res que s'hi assembli. Era, és, sobretot, un cant a la immoralitat. L'exhibició desvergonyida del gran argument dels corruptes i els corruptors. “Mireu, aquests que us havien promès neteja en la gestió pública i honestedat en el maneig dels diners de tots, honradesa ciutadana i responsabilitat republicana, són com tots: també defrauden l'Agència Tributària”. O, dit d'una altra manera: “Abandoneu les vostres il·lusòries esperances de regeneració democràtica, les vostres il·lusions d'un temps nou per a una moralitat pública nova”.

El mateix ministre Montoro, que figura a la llista de dirigents del PP que presumptament van cobrar sobresous en negre, el mateix que es reuneix en aquesta seu del partit del carrer Génova presumptament pagada amb diner negre, té la gosadia de proclamar que els ciutadans no tenen per què confiar menys en ell i en el PP que en el Podem de Monedero. Us enganya: és com nosaltres, com tots, ve a dir triomfant. El que el linxament de Monedero proclama és que aquesta nova força política que ha tingut la insensatesa de pretendre's nova i diferent està feta amb el mateix material que les altres. I el que vol reforçar és la idea reaccionària en la seva més pura accepció: no hi ha esperança de veritable millora, no hi ha una altra política possible. Abandoneu les vostres il·lusions de canvi, deixeu que seguim governant-vos.

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo

¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?

Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.

¿Por qué estás viendo esto?

Flecha

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.

Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.

En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.

Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_