Berlín premia el cinema clandestí del director iranià Jafar Panahi

Potser al cineasta iranià Jafar Panahi li han prohibit fer cinema al seu país, però això no vol dir que hagi deixat de rodar. Des de juliol de 2009, a Panahi no li deixen abandonar el seu país. El 2010 va passar 88 dies a la presó fins que la pressió internacional en va aconseguir l'alliberament; però al desembre d'aquest any un tribunal el va condemnar a 20 anys d'inhabilitació per fer cinema, donar entrevistes o sortir de l'Iran. El seu delicte, “actuar contra la seguretat nacional i fer propaganda contra l'Estat”.

I malgrat tot, Panahi, amb 54 anys, continua creant. L'Ós d'Or que ha rebut Taxi és la demostració que si algú vol rodar, roda. En un comunicat que va remetre a l'organització del certamen alemany, l'iranià assegurava: “Sóc un cineasta. No sé fer cap altra cosa que fer pel·lícules. Res pot impedir-m'ho. I com més m'han empès als racons més allunyats, més he connectat amb el meu interior. El cinema com a art s'ha convertit en la meva principal preocupació. I continuaré fent pel·lícules per sentir-me viu”. Des que se'n va confirmar la prohibició, Panahi ha dirigit clandestinament Això no és una pel·lícula —un film en el qual la seva frustració com a creador tancat a casa esclata en pantalla— el 2011, i Teló tancat el 2013. Amb Taxi el joc va més enllà, perquè Panahi condueix aquest vehicle groc de transport pels carrers de Teheran entrevistant els seus passatgers, als quals filma amb una càmera col·locada al quadre de comandament. A aquest taxi hi pugen tot tipus de persones, cosa que serveix al cineasta per radiografiar la societat iraniana en 82 minuts. Entre ells, la seva neboda, la nena que ha recollit a Berlín l'Ós d'Or, primer orgullosa i després, sanglotant.

Càmera d'Or a la millor opera prima a Cannes el 1995 amb El globus blanc; Lleopard d'Or a Locarno amb El mirall (1997); Lleó d'Or a Venècia amb El cercle (2000), Gran Premi del Jurat a Berlín 2006 per Fora de joc… Panahi és un dels directors més estimats als festivals, i és probable que continuï produint i estrenant a Occident, mentre al seu país les seves obres es veuen en còpies pirates en DVD. Per cert, Panahi ha unit jurat i crítica internacional, perquè la seva Taxi també ha aconseguit el premi FIPRESCI.

La resta del palmarès no va tenir gaires sorpreses. En la competició hi havia bones pel·lícules llatinoamericanes i així ho ha reconegut el jurat presidit per Darren Aronofsky. El Gran Premi del Jurat, el segon lloc dels grans certamens de cinema, ha estat per al xilè Pablo Larraín amb l'ombrívola El club, un drama sobre mossèns pedòfils amagats per l'Església catòlica. El premi Alfred Bauer va recaure en la guatemalenca Ixcanul, de Jayro Bustamente, “per obrir els nostres cors i noves perspectives al cinema”, segons justificació del jurat. El veterà realitzador xilè Patricio Guzmán va obtenir el guardó a millor guió pel seu documental El botón de nácar (de pas també va guanyar el premi Ecumènic), que tanca el díptic iniciat per Nostalgia de la luz. I el trofeu a la millor opera prima la va guanyar 600 millas, del mexicà Gabriel Ripstein, fill d'un altre veterà de categoria, Arturo Ripstein. Molt espanyol com a idioma, però poc cinema espanyol: des de la Berlinale es queixen de la falta de títols seleccionables procedents d'Espanya.

Una altra de les grans pel·lícules d'aquest festival, la secció oficial del qual ha resultat bastant tediosa i regular, en comparació amb la seva edició precedent, ha estat 45 years, del britànic Andrew Haigh. Si en la seva pel·lícula prèvia Weekend parlava de l'amor que sorgia en un cap de setmana entre una parella homosexual, ara el joc el trasllada a dos avis a punt de celebrar els seus 45 anys de casats. Per als seus dos protagonistes, els superbs Tom Courtenay i Charlotte Rampling, han estat els dos indiscutibles premis d'interpretació. No obstant això, la imatge que quedarà del certamen serà la d'una orgullosa Hana Saeidi aixecant un Ós d'Or merescut però no recollit pel seu oncle.