El silenci de ‘Charlie Hebdo’

El setmanari Charlie Hebdo, que fa cinc setmanes ocupava titulars, consignes i pantalles, es va posar immediatament a la feina, gràcies a l'enteresa d'un col·lectiu professional massacrat i a l'ajuda tècnica de Le Monde i Libération, i va sortir en una setmana, el 14 de gener. Des de llavors, muts i a la gàbia. No tornarà al carrer fins al 25 d'aquest febrer. La redacció va considerar fins i tot no fixar data per al nou número. Però, res, està decidit: sortiran abans d'acabar el febrer. Debat intern constant, silenci i recolliment exteriors mentrestant.

Algun supervivent potser ha recordat Voltaire: “El destí es riu sovint de nosaltres”. El seu cas és exemplar. Abans de l'atemptat, la revista, que ha passat etapes contradictòries com totes les empreses del negoci i més del ram de la sàtira, tenia uns 10.000 abonats, ara en té més de 200.000, que són uns 14 milions d'euros. Les vendes no passaven dels 60.000 exemplars, lluny de les xifres glorioses de fa temps, però del número postatemptat se'n van tirar 7,3 milions d'exemplars (impresos, no compten les descàrregues en PDF des del web de la revista), una bestiesa que, si s'han venut tots, els haurà aportat 10 milions d'euros.

A més, han rebut ajudes públiques i donacions privades, que juntament amb les vendes i els abonats augmenten els beneficis a més de 30 milions. En aquesta xifra els donatius privats, que es destinen a les víctimes, han estat de 2,3 milions.

I sí que riu, el destí, sí. No m'estranya que la redacció hagi quedat paralitzada. Sense director, sense els seus vells referents al peu del canó en les reunions setmanals de l'equip, sense el gerent i sense col·legues que veies cada dia. I el soroll de fons: tots volien ser, i deien que eren, Charlie. A sobre. Torno a mirar la portada del número postatemptat i encara em sembla més profètica. Un musulmà, posem que Al·là, manifesta en un paper que porta a les mans Je suis Charlie i plora. Darrere seu, però no dita per ell (no surt de la seva boca) sinó pintada al verd base del dibuix, com una declaració editorial –d'una revista satírica–, la revista proclama: “Tot ha estat perdonat”. Siguis qui siguis, ve a dir, siguis francès o no importa d'on, facis el que facis, hagis fet el que hagis fet, si ara dius que “ets Charlie”, no et preocupis, que tot et serà, t'és, perdonat.

O sigui que, au, a continuar. Aquí pau i després glòria. Però no, no sense debat. La redacció del Charlie Hebdo ha entrat des del 14 de gener en un procés intern sobre la línia editorial que ha de seguir. Ha sortit el que havia de sortir, fins a quin punt els combats personals, en aquest cas del malaguanyat director, Charb, un home de 46 anys, van dominar la seva etapa a la direcció, marcada ara per sempre pel 7 de gener del 2015. Algú ens explicarà, en cròniques periodístiques o en llibres i reportatges audiovisuals, quina lliçó ha extret el periodisme d'aquesta tragèdia i de les estratègies informatives i vitals de la premsa d'expressió pròpia.

Siguis qui siguis, hagis fet el que hagis fet, si ara dius que “ets ‘Charlie’”, no et preocupis, que tot et serà, t’és, perdonat.

Què aspiren a fer, amb els quilos d'euros que els han plogut del cel de la societat benpensant i de l'infern de les americanes dels patrons de la premsa francesa i de Google? Què faran amb la pasta i com ho notaran els seus seguidors? Què creuen que els estan dient els nous abonats a mansalva que els han donat dotze mesos per renovar-los la confiança o no i han pagat per endavant?

Sigui com sigui, i aquesta és la modesta proposició que la gent del Charlie em sembla que indirectament ens fa i que ja es veurà, el moment reclama les joves paraules finals de Joyce: “Silenci, exili i astúcia”. Mereix respecte una redacció que es posa a pensar, debatre, discutir, acordar una aturada, examinar com tirar endavant. Potser ho trobo rellevant per provenir del periodisme, però si fos seguidora de la publicació em sentiria, ja m'hi sento com a lectora esporàdica, respectada, molt respectada pel silenci editorial i el debat intern.

PD: Un amic m'envia un blog. Llegeixo i copio: “L'agost del 2013 l'Assemblea de Dones Feministes de Gràcia, en el marc de la festa major, vam iniciar una campanya per a la defensa del dret al propi cos i per fer front a les agressions sexistes en espais de festa. La campanya tenia el suport de molts dels carrers adornats de la Vila, que van penjar els nostres cartells i van compartir les cintes lila per adherir-se a la reivindicació. Mesos després, a l'Assemblea se'ns va notificar les conseqüències polítiques de la campanya: diverses multes que sumen la desorbitada xifra de 10.500 euros” (les negretes són seves). Va passar abans de ser derogada la llei Gallardón. L'Ajuntament, seguint una obsessió meganormativa que fa dècades que aplica amb mania digna d'estudi i intensifica ara al ritme de la llei mordassa, al·lega que les senyores de Gràcia no podien utilitzar la via pública, i que a qui li importa que els veïns hi estiguessin d'acord. Ole tu.

I després diran del Charlie.

Mercè Ibarz és escriptora i professora de la UPF