L’electricista dels 271 ‘picassos’

Pierre le Guennec es va posar en contacte amb la Picasso Administration per certificar l'autenticitat d'uns dibuixos. Era l'any 2010. Després d'un parell d'intercanvis per correu, es va presentar a l'oficina de Claude Picasso, fill del pintor malagueny, amb una maleta de rodes. Davant la mirada sorpresa dels presents, en va treure el que es convertiria en el descobriment més important d'un conjunt de peces de l'autor del Guernica: 180 obres soltes i un quadernet amb 91 esbossos.

Le Guennec, jubilat de 75 anys, va ser l'electricista de Picasso (1881-1973) en els seus últims anys de vida. Des del principi va assegurar que aquest extraordinari tresor, valorat en més de 60 milions d'euros, va ser un regal que li va fer el pintor en vida. Els hereus, no obstant això, no el van creure i van considerar inversemblant aquesta donació. En conseqüència, van denunciar Le Guennec i la seva dona Danielle, de 71 anys, per receptació de béns robats.

Al cap de cinc anys de la troballa enlluernadora, el judici sobre el cas rocambolesc va arrencar aquest dimarts al tribunal correccional de Grasse, al sud-est de França. I es va iniciar amb els testimoniatges dels dos acusats, que s'enfronten a una possible condemna de fins a cinc anys de presó i una multa de 375.000 euros. Continuarà aquest dimecres i aquest dijous amb els relats dels demandants, entre els quals hi ha Claude i Maya Picasso, fills de Picasso, i Catherine Hutin-Blay, filla i hereva de Jacqueline, la vídua del creador.

Les 271 obres, que el pintor va fer entre el 1900 i el 1932, període clau en la consagració de l'artista, inclouen nou collages cubistes de gran valor, sis petits olis, 28 litografies i dibuixos més personals, com retrats de les seves muses Olga i Fernande. “Hi ha obres extremadament importants que falten en el relat de la història de l'art i que permeten destacar moments molt importants”, va dir a la premsa a l'inici del judici Claude Picasso, encarregat de vetllar per l'herència del seu pare. “És aviat per dir el que passarà però és clar que tots els historiadors d'art tenen interès a poder veure-les, pot ser que en un museu”, va afegir.

Le Guennec, d'altra banda, no es va voler quedar enrere i va anunciar que exposarà els dibuixos al públic i no els vendrà, si el tribunal li dóna la raó.

L'acusat va reiterar, davant la jutgessa Catherine Bonnici, la seva versió dels fets. Va ser Jacqueline Roque, l'última dona de Picasso, qui un dia —possiblement del 1971, tot i que no recorda amb certesa l'any— li va lliurar un cartró i li va dir: “Això és per a vostè”.

El treballador, que va treballar a la vil·la de Notre-Dame de Vie dels Picasso, a Mougins (prop de Grasse), des del 1970 fins a la mort del pintor el 1973, no hi va donar més importància. “Vaig obrir una caixa amb dibuixos esquinçats, ni tan sols ho vaig mirar tot”, va assenyalar. “Per mi, una obra és una pintura. No tenim pintures, és un regal sentimental”, va afegir.

El botí va romandre així, aparcat al garatge del modest habitatge dels jubilats, als Alps Marítims, durant gairebé quatre dècades. Col·locat en una prestatgeria, no el va tornar a obrir fins a l'any 2009.

Le Guennec, que pateix una greu malaltia, va explicar que volia deixar-ho tot identificat de cara a l'herència per als seus fills. Aquí va ser quan es va posar en contacte amb la Picasso Administration per iniciativa pròpia, cosa que pot provar la seva bona fe, d'acord amb aquesta versió dels fets. Va arribar a elaborar una llista de les peces, amb l'ajuda del seu germanastre, galerista i avui mort, segons va revelar en el tribunal.

L'objectiu de la defensa consisteix a demostrar que l'electricista era més que un simple treballador i que la parella tenia una relació de proximitat amb els Picasso. “El senyor i la senyora confiaven en mi, em deien cosinet”, va afirmar en el tribunal.

Le Guennec va seguir treballant per a la vídua de Picasso fins que aquesta es va suïcidar el 1986, segons va indicar. Jacqueline fins i tot li va prestar 540.000 francs (uns 140.000 euros) perquè pogués treure's una llicència de taxi el 1983. Si bé el préstec evidencia la bona relació entre tots dos, l'acusació va cridar l'atenció sobre el fet que el treballador demanés diners a Jacqueline quan presumptament aquesta li havia lliurat un tresor per un valor molt més elevat.

El conjunt del relat no convenç, per tant, els hereus del pintor. Apunten al que defineixen com incoherències. En particular, al fet que els dibuixos no tenien dedicatòria, una cosa habitual. “No és possible. Picasso signava, posava la data i el lloc, perquè després no hi hagués embolics”, va explicar així Maya Picasso a la cadena France Info. “Sobretot, el meu pare no donava mai retrats dels seus fills i dels seus amors”, va afegir.

Al cap de pocs mesos d'iniciar-se la investigació, el descobriment del vincle de l'electricista amb un altre treballador dels Picasso, sospitós d'haver robat també gairebé 200 obres del pintor, va donar més arguments a l'acusació i un nou gir al cas. Maurice Bresnus, amb el sobrenom de Nounours ('osset'), casat amb la primera germana de Le Guennec, va ser el xofer del pintor del 1967 al 1973 i va ser ell qui va recomanar l'electricista.

Una investigació oberta paral·lelament a la de Le Guennec va concloure que la majoria de les peces que va tenir en la seva possessió Nounours eren robades. Però l'interessat va morir el 1991 i la seva vídua el 2009, motiu pel qual la causa no va prosperar.

Finalment, la justícia va decidir jutjar la parella Le Guennec per encobriment d'obres robades, sense determinar els responsables del furt. “Poc importa que no s'hagi identificat l'autor del robatori. Pierre i Danielle Le Guennec coneixien el seu origen fraudulent”, va concloure així l'ordenança del jutge. A la sala del tribunal, el lletrat de Claude Picasso, Jean-Jacques Neuer, va anar molt més allà en el seu implacable interrogatori a l'electricista. “Estem davant un blanqueig internacional d'obres d'art. Les obres se li han lliurat a ell perquè va tenir relació amb Picasso”, va deixar anar l'advocat.