Cristina Fallarás, la tertúlia amb un Tranxilium

És com la pantera de la jungla que respira en tensió permanent, atenta al senglar que pot escapar de la seva mossegada o al caçador que vol fer un abric amb ella. Cristina Fallarás és excitació garantida, emoció per als caçadors i ansietat per a l’audiència que només vol posar una tertúlia que l’acompanyi mentre esmorza o condueix. En més d’una ocasió he estat d’acord amb el seu punt de vista, però acabo canviant de cadena perquè no puc prendre’m un Tranxilium cada cop que surt en antena.

“Llueven hostias”

Cops de taula, crits, paraulotes... “Llueven hostias y es un placer”, escriu al seu Facebook per resumir un debat que va mantenir a Las mañanas de Cuatro el 26 de gener amb Miguel Ángel Revilla. Cada intervenció és a vida o mort, quan en realitat el resultat de la contesa no la pot amoïnar tant com sembla perquè, si no, faria anys que s’hauria d’haver retirat a un monestir. Socialment és d’esquerres, perquè sí: Fallaràs donarà suport a ultrança a tot allò que faci olor de nova progressia –CUP, Podem, la PAH, Greenpeace–. El 2012 va escriure una cèlebre crònica sobre l’ordre de desnonament que va patir. Ha passat per moments difícils, personalment parlant, que a mi i a la resta del públic no ens haurien d’interessar però que ella igualment comparteix. Sap que és part d’un espectacle i per això a vegades escriu que no sap qui és, si periodista o funàmbul. Escriu a El Mundo i col·labora en tertúlies de Tele5 i sobretot a Las mañanas de Cuatro, on té des d’aquest any una secció que es diu "En acción".

Té una personalitat tan intensa que difícilment hi caben banderes

Fallarás és aragonesa i catalana d’adopció. Viu a Barcelona des del 1986 i es nota que s’estima el nostre/seu petit país malgrat que en públic no parli un borrall de català. El seu rol és el de l'outsider que mira d’assenyalar les misèries del nacionalisme català i les del nacionalisme espanyol. Té una personalitat tan intensa que difícilment hi caben pàtries i banderes. Fins l’any passat va ser una habitual de les tertúlies a 8TV i de BTV. Actualment sovinteja poc els platós de Catalunya. La darrera vegada va ser el desembre passat al PuntCat, on va participar per afegir focs d’artifici al debat sobre els excessos de les hipoteques. En aquell debat, Fallarás va defensar que als bancs no se’ls podia permetre cap més desnonament perquè ja havien estat premiats amb els diners del rescat de UE. Santi Vila, conseller de Territori i Sostenibilitat, va respondre amb l’as del procés: “Això que demana només ho podem fer amb un Estat propi”. “No em vingui amb l’Estat propi, per favor”, va dir una esverada Fallarás. La seva posició és raonable i la tendència és donar-li la raó, però penses que si s’expressés amb més calma, convenceria més gent.

Com el primer negre a TV-3

Más información

Pilar Rahola, la mare carbassera

Paco Marhuenda, l’aneguet lleig

Enric Juliana, el punyalet de Lampedusa

Xavier Sala i Martín, un patriota a TV-3 i a Guinea Equatorial

Xavier Sardà, el federalista que cau simpàtic

Toni Soler, l’apuntador de l’imaginari col·lectiu

Arcadi Espada, el patriotisme petulant

José Antich, l’home que va revolucionar ‘La Vanguardia’

A 8TV, una de les seves darreres intervencions amb més repercussió va ser el febrer del 2014 en un debat amb Eduardo Reyes, president de Súmate, col·lectiu independentista d’immigrants espanyols. Súmate és una de les estrelles del sobiranisme imperant. Fallarás va assegurar en aquell programa que Súmate és “com el primer negre que va sortir a TV-3 parlant en català. El treien tota l’estona, i ens el vam haver d’empassar durant tres anys a TV-3 perquè era el primer negre que parlava català”. La resposta va arribar de la ploma d’Antonio Baños, un periodista que, com Fallarás, podria ser un outsider però que s’ha involucrat a fons amb Súmate i amb la rua de la il·lusió independentista: “Moltes d’aquestes esquerres espanyoles tan cosmopolites i internacionals a les quals hem de confiar, segons tu, les nostres vides i futur, no han parat de titllar-nos de nazis, subnormals, traïdors i idiotes. Molts d’aquesta esquerra espanyola a la qual hauríem de pertànyer per qüestió sanguínia, o perquè ho diu el nostre DNI, ens han insultat i ens han negat l’existència de manera reiterada”. Sentir tanta repressió –com si es tractés d’un refugiat polític kurd a Estocolm– com la que expressa Baños només s’entén si és conseqüència de l’excitació que provoca Fallarás.

La batalla més cruenta, potser la que denota més gravetat real per part d’ella, és la del feminisme. És un dels seus temes de capçalera. Potser perquè el seu caràcter rep tanta atenció ha assumit aquest paper de líder d’un moviment a favor de la fortalesa de les dones. De moment el gestiona millor que Lucía Etxebarría o que Karmele Marchante. El cert és que, amb l’excepció de La Rambla de BTV, les dones tenen una presència molt minoritària a les tertúlies catalanes i espanyoles. Pilar Rahola és un cas únic de protagonisme estel·lar. Fallarás podria jugar un rol molt més notori en el circ del procés, però la sensació és que fora del seu paper mediàtic, li és indiferent si Espanya es desintegra, si Catalunya acaba sent independent o un protectorat de l’ONU, com va dir en un missatge nadalenc a Cuatro: “Espanyols, per què no permetem que els catalans votin d’una vegada i així ens estalviem aquesta llauna setmanal?”.