Buscar l’equilibri

El decret aprovat al Consell de Ministres que habilita les universitats perquè escurcin els estudis de grau de quatre a tres anys ha donat lloc a l'enèsim desacord entre el sistema universitari espanyol i el Ministeri d'Educació. Els rectors de la CRUE, organisme que agrupa 76 universitats públiques i privades espanyoles, han acordat no aplicar el decret abans de 2017 i donar-se un temps per avaluar la proposta.

Fa solament quatre cursos que és vigent el sistema que va substituir les antigues llicenciatures per quatre anys d'estudis de grau més un de màster. La fórmula 4+1 adoptada per Espanya ja va suscitar en el seu moment una gran controvèrsia, ja que en la seva adaptació a l'espai de Bolonya la major part dels països europeus havia adoptat la fórmula 3+2, és a dir, tres anys de grau i dos de màster. En aquesta decisió van pesar més les inèrcies corporatives que l'interès dels estudiants, i és significatiu que la CRUE s'inclinés llavors per la fórmula flexible que ara rebutja.

És evident que la proposta del ministre José Ignacio Wert permet adaptar-se millor als esquemes que majoritàriament regeixen a Europa i, per tant, facilita la mobilitat i la convergència. També és cert que un nou canvi, sense que hagi intervingut una avaluació rigorosa de les seves conseqüències, pot desestabilitzar un sistema universitari públic que en els últims anys ha sofert, per diverses raons, una forta deterioració.

L'abast del canvi proposat va més enllà del debat sobre l'homologació. Aquesta és sempre desitjable, però la forma i el context en què ha d'aplicar-se el decret fa que els seus efectes no siguin innocus. En un mercat laboral contret, en què els joves tenen grans dificultats per trobar feina, el grau pot ser —encara que depèn dels casos— insuficient, per la qual cosa caldrà completar estudis amb un màster. En la majoria de països europeus de model 3+2, el preu dels crèdits de grau i de màster són equivalents.  A Espanya, el preu mitjà d'un crèdit de màster duplica el d'un crèdit de grau. El ministre va explicar que el fet de cursar un any menys de grau suposarà un estalvi de 150 milions d'euros per a les famílies, però aquest no serà el cas dels que vulguin completar els estudis amb dos anys de postgrau.

Si no es modifiquen els preus actuals, hauran de pagar més, però també és cert que el que aporta l'estudiant representa menys de la quarta part del cost dels estudis. Els rectors temen que el canvi proposat comporti una rebaixa de la quantitat que les Administracions aporten al sistema universitari públic, el finançament del qual pivota fonamentalment sobre els estudis de grau.

El debat sobre la durada del grau, que és pertinent, no ha de deslligar-se mai del debat sobre la qualitat. El sistema necessita una revisió, i aquesta ha de fer-se avaluant pros i contres i buscant aquelles alternatives que garanteixin l'equilibri necessari entre qualitat i equitat.