El Barça s’ho menja tot a San Mamés

Cap al minut 10, més o menys, l'Athletic, encara enèrgic tot i que accelerat insistia en un atac llarg per la dreta. Tot plegat va durar uns minuts, sense perill aparent, un anar i venir sense que s'acabés la discussió. A l'altre costat, al límit de la banda, a l'altura del centre del camp, en la intersecció de línies blanques, Messi, quiet, impàvid, observava la jugada. Cap pas endavant ni enrere. Allà, quiet com un fotògraf privilegiat. Fins aleshores gairebé no havia tocat la pilota, amb prou feines una passada enrere, dues, si de cas. I l'Athletic picant pedra a l'altre costat. Balenziaga el mirava de reüll des d'uns 15 metres, tancant la defensa però sabent que l'esbudellador amb prou feines descansava o qui sap si polia els talls de les seves botes per quan la pilota li acaronés els cordons. Poc després, ja va entrar en joc i va intentar un eslàlom entre una allau de botes rivals i va perdre la pilota. Quan va anar a recuperar-la, Unai López, el chavalín, se'l va treure del damunt amb un cop de taló que es va colar entre les cames de Messi. L'argentí ni es va immutar. I va arribar la falta, poc després. I a Messi, tan acostumat a repartir fortuna entre els seus companys i aficionats, li va somriure aquesta vegada, perquè el seu cop d'esquerra va tocar el cap de Laporte i va descol·locar Iraizoz, que va arribar a tocar la pilota però sense evitar que impactés de ple a la xarxa.

No és estrany que tots els futbolistes vulguin ser Messi. Més enllà de l'estatus hi ha la glòria que no només dóna diners, sinó la possibilitat de ser l'home més lliure del món en l'espai reduït d'un camp de futbol. El gol va ser una descàrrega d'adrenalina per al Barça; per l'Athletic va suposar sentir el mateix mal que pot sentir un nen quan fica els dits en un endoll. No és la mateixa descàrrega. Tot el fosforescent de la samarreta del Barça es va il·luminar a l'uníson encegant l'Athletic, incapaç de frenar el rival amb la seva primera línia de jugadors. Xavi va trobar la pausa, Rakitic l'acomodament, en el seu nou paper d'ajudant de càmera i, pel centre o les bandes, el Barça es plantava a la vora de l'àrea amb quatre tocs. Per a l'Athletic no hi havia cap altra opció que l'heroica d'Aduriz, genet solitari exposat al fred dels seus companys i al foc de la defensa.

Al Barça l'empenyia la porta oberta pel Madrid un dia abans. Corria un vent càlid, d'aquests que converteixen la suor en plaer per més que San Mamés tingui la mística de les velles fàbriques. Els operaris actuals no són els mateixos i la productivitat, escassa. Hi ha diferència de tecnologia entre Barça i Athletic. No només els objectius els separen. Hi ha un desert molt més gran.

L'Athletic el va voler travessar amb més fe que aigua. Sense extrems i amb el centre del camp, era presa fàcil. Luis Suárez va trobar l'oasi després d'una assistència de Messi per bolcar el partit de la seva banda i posar fi a la seva sequera. L'Athletic té aquest esperit compassiu amb els necessitats. Va començar a obrir esvorancs en la defensa, però el que li va obrir Messi va ser com tallar-li un pastís. Abans del descans, Aduriz va rematar al pal. Va ser el primer intent de ficar sèrum al partit per allò que es diu que San Mamés propulsa quan un mira la cara a l'adversitat.

A la segona ho va aconseguir. Al quart d'hora de la represa la catedral es va treure les lleganyes i va sortir de la seva letargia. Un xut d'Aduriz, (l'únic, el davanter etern i necessari) el va refusar Claudio Bravo i el va empènyer a la xarxa Mikel Rico, l'únic migcampista de l'Athletic que sap de quin color tenen els ulls els porters rivals. Però el Barça ja jugava de baixada. El gol va ser un miratge que va durar tres minuts. La graderia encara es fregava les mans, quan un centre xut de Messi va colpejar el cos de De Marcos i va impactar contra la xarxa.

Normalment els oasis tenen amos. I Leo Messi té la franquícia a les seves mans. Després de donar aigua a Luis Suárez, va decidir remullar la gola de Neymar, el seu soci predilecte que, no obstant això, a Bilbao transita amb dificultat. Era un vi amb més bombolla que grau, però l'argentí li va deixar la pilota entre els dos vèrtexs de l'àrea, perquè executés la seva sort suprema: el xut amb rosca que acostuma a fregar el pal. I el futbol, de vegades equànime, de vegades displicent, va tenir pietat d'Aduriz i li va permetre anotar el seu gol, un golàs, pel grau de dificultat. Però encara li va donar temps a Pedro de fer el cinquè en aquest festival incrementat per l'expulsió d'Etxeita. Fins i tot hi va haver temps perquè Messi fes el miracle: va fallar un gol en un frec a frec amb Iraizoz que va rebutjar el porter. Tan acostumat a donar aigua als altres, se li va escapar la seva entre els dits (en aquest cas dels peus). I el Barça va entrar per la porta que li va obrir el Madrid menjant-s'ho tot.