És més important curar que cuidar?

En el punt en el qual som, no n'hi ha prou de mirar de gastar menys en les polítiques socials. No podem limitar-nos a modular a la baixa les respostes. Estem obligats a repensar les preguntes. Un bon exemple el tenim en el fet que tot sembla indicar que viurem més anys, sense que l'índex de naixements compensi aquesta longevitat més alta. Que visquem més anys és una bona notícia. El que cal és veure com afrontem el que això implica. Una conseqüència evident és que hi haurà més persones capaces i experimentades, i per tant hauríem de poder d'aprofitar millor aquesta potencialitat de persones que arriben a la vellesa en condicions molt millors que abans. Però vull apuntar ara a una altra dimensió d'aquest gran canvi. Necessitarem més capacitat de cura i d'atenció personalitzada envers un gran conjunt de persones que envelliran de manera diversificada, i que ens plantejaran diferents graus d'autonomia, carència, cronicitat i, per tant, diferents trajectòries i necessitats vitals. I aquesta cura és una tasca que avui està bàsicament en mans de persones (gairebé sempre dones) que no reben cap reconeixement ni compensació per la seva feina i que tenen dificultats creixents per continuar duent a terme aquesta tasca en un entorn de deteriorament de les condicions laborals i d'alteració de les estructures familiars.

Les polítiques socials que tenim van ser pensades des d'altres coordenades socials i laborals. Al costat de les pensions, el subsidi d'atur i l'atenció sanitària (entesos com a punts forts de la intervenció pública), es va anar construint un sistema de prestacions i serveis socials que tenien una lògica no universal i disposaven de menys protecció o garantia. Avui hi ha un conjunt bigarrat d'administracions (estat, comunitats autònomes, diputacions, municipis) i altres entitats (tercer sector, empreses…), amb un complex i intricat ventall d'atribucions, concerts i convenis. Així com en salut la cartera de serveis i les responsabilitats són bastant clares, en el camp dels serveis socials hi regna la confusió. D'altra banda, en sanitat s'ha anat construint una xarxa potent de corporacions professionals, indústria tecnològica i farmacèutica i unitats de gestió amb notables capacitats. Sense ser perfecte, és evident que en el camp sanitari hi ha sistemes d'informació potents, articulats i que tenen comunitats tècniques que sistematitzen avenços, actualitzen continguts i avaluen programes i inversions. No és el cas dels serveis socials, ja que a la mateixa fragmentació del sistema, s'hi afegeix la dispersió de competències professionals, la precarietat de les unitats de servei, que no disposen (amb les excepcions de rigor) de prou escala per invertir adequadament en actualització i millora de la gestió.

A què ve tot això? En aquests moments el repte (com assenyala Fernando Fantova en el seu llibre Diseño de políticas sociales) és avançar en sistemes sociosanitaris que facilitin que molta de la tasca de cura que implica el canvi demogràfic i la cronicitat més alta no se sustenti únicament en el sistema universal de salut, pensat més per curar que per cuidar. Però és llavors quan topem amb aquest clar desequilibri amb prou feines esbossat, entre sistema de salut i el (no) sistema de serveis socials. Els dos sistemes no comparteixen ni el nivell de protecció, ni les fonts, ni nivell de finançament ni tampoc la lògica organitzativa. La preocupació no hauria de basar-se només en el cost d'atendre un ciutadà en un àmbit o un altre, substituint “llits sanitaris” per “llits socials”. És evident que invertim molts recursos públics en sanitat per atendre persones que estarien més ben cuidades en un àmbit sociosanitari. Sembla clar que la qualitat, la personalització del servei, i proximitat a cada cas serien més fàcils d'atendre des d'un àmbit que combinés salut, serveis socials i fins i tot habitatge, des d'una lògica comunitària. Per això cal augmentar la protecció en serveis socials, igualant-la a la de salut, i facilitant així la transició. Podria així avançar-se en estructures compartides de gestió i pressupost que fossin respectuoses amb les trajectòries i competències dels professionals implicats. Convé recordar, a més, que no hi ha cap estudi que no confirmi que si hi ha més transversalitat de polítiques i serveis, funciona millor en àmbits descentralitzats, propers a les persones a atendre. Sense aquests canvis, el debat sobre la necessitat d'avançar en sistemes sociosanitaris pot ser vist com un debat només eficientista, que oculta, a més, una voluntat expansionista del sector sanitari. En el fons hem de començar a assumir que és tan important cuidar com curar. I que cada dia que passa serà més i més rellevant.

Joan Subirats és catedràtic de Ciència Política de la UAB.