Varufakis, un centaure entre tecnòcrates

Uns en lloen la proximitat; uns altres, la seva mirada franca i intensa, com de nen curiós disposat a menjar-se el món, i d’altres, l’habilitat que té per posar el dit a la nafra (d’Europa, l’FMI, els mercats) que l’ha convertit en l'enfant terrible del nou Executiu grec. Però en el que tots coincideixen sobre Iannis Varufakis, flamant ministre de Finances i, com a tal, veu cantant en la negociació amb la troica, és que aquest grec nascut a Atenes el 1961, tan cosmopolita que la seva llengua materna exhibeix un clar deix estranger, és una màquina de produir titulars. “Grècia està en coma” (el 2012) o “La troica està aplicant al nostre país waterboarding fiscal” (la tortura coneguda com ofegament simulat) en són només dos exemples.

Varufakis sent una atracció visceral per ficar-se en tots els merders, però no tanta com per la comunicació en qualsevol de les seves facetes, de la palestra universitària a l'escriptura o les xarxes socials, on ha desenvolupat un perfil molt actiu. Segons abans que arrenqués el primer Consell de Ministres del nou Govern grec, estava tuitejant (té 218.000 seguidors i segueixen pujant), i aquí continua. Poc després, actualitzava el blog per desmentir una informació que feia referència a la posició de la seu Govern sobre les sancions a Rússia, o per matisar les seves propostes sobre el rescat després de donar un cop de porta sonor al cap de l’Eurogrup, Jeroen Dijsselbloem. L'única cosa que fa dies que està callada com un mort és el seu telèfon mòbil. “Doncs, vaja”, mussita contrariat Lambros Mustakis en assabentar-se’n; “em va dir que sempre estaria obert, que sempre tindria oberta la porta del despatx a qualsevol grec…, segur que l’agafa quan passi el merder”. Mustakis, un aturat que viu en un alberg d’Atenes, treballa ocasionalment com a traductor per a mitjans estrangers, i així va conèixer Varufakis.

La “visió ferma” que tots li atribueixen, serà un obstacle davant Europa o una benedicció per Grècia?

“El que més em va impressionar va ser la seva mirada; una mirada d'interès, com si volgués percebre-ho tot”, continua l'home, que guanya uns quants diners venent exemplars de Sjedia (una revista semblant a La Farola) en estacions de metro. “La dona de Varufakis compra aquesta revista cada mes, m'ho va dir ell mateix”, recorda ufanós. La dona del nou ministre de Finances és Danae Stratou, artista plàstica reconeguda i membre d'una família benestant, entre patrícia i bohèmia. El mateix Varufakis, per contra, va ser un nen de la diàspora grega, el fill d'uns emigrants a Austràlia (on es concentra la segona colònia grega a l'estranger), però la seva personalitat i la seva trajectòria li han donat una bona empenta: un deixadesa estudiat, moderna; espontaneïtat innata i “talent, molt de talent”, apunta un col·lega de departament. Tant, com per citar el poeta Dylan Thomas, els Monty Python i els mites de Sísif o Cassandra mentre formula propostes econòmiques.

Per telèfon o per la televisió, Varufakis sona com una ràfega de metralladora, és igual que parli anglès o grec. Economista accidental, com li agrada anomenar-se; keynesià i expert en teoria de jocs, es va formar a la Universitat d’Essex (Regne Unit) i ha fet classes a les d’Atenes i Texas com a professor convidat; també va ser assessor de l'ex-primer ministre socialista Iorgos Papandreu. El seu llibre El Minotauro global(Capità Swing) el va convertir en un guru econòmic postmodern, amb la seva teoria que qualsevol temps passat ha estat millor (en concret, la irrecuperable puixança econòmica dels EUA i la UE) i que calia que el món es preparés per ordenar un caos de comptes. El seu fort és l'anatema del deute, seva és també la proposta d'un new deal europeu que figura al programa de govern d’Alexis Tsipras.

“El que més destaca de Iannis és el seu carisma; un carisma comunicatiu”, explica, emparat en l'anonimat, un col·laborador seu a les aules en l'última dècada. “Quan va arribar, el 2001-2002, no era gens conegut –ho va ser després, a partir del 2008–, però va causar una petita revolució, la universitat era encara un lloc ancorat en la tradició, i de sobte va aparèixer ell, en texans i samarreta… Sí que era molt popular entre els alumnes; l’adoraven, perquè és algú capaç d'obrir-te el cervell i ficar-t’hi a dins els coneixements sense que et costi”, afegeix aquesta font, que va compartir amb ell diverses investigacions.

La imatge que pinten del nou ministre els que l’han tractat és unànime: algú que sap el que vol, a qui resulta difícil fer canviar d'opinió, “però està obert al diàleg en temes d'investigació o acadèmics”, subratlla el seu antic col·laborador. Ho estarà també en la negociació política? Aquesta “visió ferma” que tots li atribueixen, serà un obstacle davant Europa o una benedicció per Grècia? O les dues coses? “És tan amable com ferm”, recorda el seu col·lega, “però té un caràcter tan fort que no deixa a ningú indiferent. A mi em cau molt bé, però té molts enemics…, cosa normal en una personalitat tan acusada”. De moment, una mica de cintura sí que ha demostrat per evitar un xoc frontal amb els seus socis, en transformar la proposta inicial d'una quitació en un bescanvi de deute.

Va ser un nen de la diàspora grega, fill d’uns emigrants a Austràlia, i va estudiar al Regne Unit

Té un perfil, també, amb certes concessions a l’àmbit lúdic: durant el temps que va treballar com a conseller per Valve, una de les grans xarxes de jocs en línia (Half Life n’és un dels més coneguts), Varufakis va crear la seva pròpia moneda per a pagaments i transaccions dins d'aquest microcosmos anomenat Steam, informa Rosa Jiménez Cano des de San Francisco. Va entrar a Valve després que Gabe Newell, guru i creador de la companyia, li demanés ajuda per posar en ordre les seves finances.

Varufakis no va ser el cervell gris del programa econòmic de Syriza, o no l'únic almenys. En l'autoria està un esglaó per sota de Iannis Miliós, un catedràtic marxista format a Alemanya, i que ha quedat fora del Parlament i del Govern (l'únic sense ministeri de l'equip d'assessors econòmics de Tsipras); el mateix Varufakis, sense més experiència política que la que dóna ser un “marxista erràtic”, s'estrena ara a la Cambra com a diputat. Dotat d'una sorprenent agilitat mental, informal però ben vestit i habitual dels gimnasos, li agrada la música rock i és motard, com demostren les imatges captades aquests dies de la seva cavalcadura aparcada a la mateixa porta de Mégaro Maximu, la Moncloa atenenca. Per distreure’s, gaudeix de l’illa d’Egina, molt a prop d’Atenes, on la seva dona té una casa impressionant.

“El compromís crític és una forma de praxi”, acostuma a repetir aquest ministre accidental que afronta tasques gairebé hercúlies, un centaure entre els tecnòcrates de Brussel·les, amb un gust per la dialèctica que segur que deixarà descol·locats més d'un dels seus homòlegs europeus. Si s'ha de jutjar per les seves credencials, pel seu impuls, pel seu afany obertament provocador, és previsible que la seva particular màquina de produir titulars (“Grècia ha de deixar d'imitar Sísif”) funcioni a partir d'ara a ple rendiment.