La poètica del silenci

El plaer de veure una gran pel·lícula només el supera el fet de veure una gran pel·lícula sobre la qual no sabies gairebé res, o de la qual estaves equivocat sobre la seva trama, concepte i intencions. Foxcatcher n'és un exemple. Per tant, si en desconeixeu el relat, continueu així, perquè si connecteu amb el seu estil personalíssim, brillant però no apte per als cercadors de plaers fàcils, probablement quedareu bocabadats, no només amb la seva història estrambòtica, sinó sobretot amb la proposta escènica i de muntatge mestra de Bennett Miller.

Que al Festival de Canes passat, temple de l'art, l'assaig i l'avantguarda, Miller obtingués el premi al millor director entre diversos exercicis de radicalisme formal diu molt de l'ull del festival francès i de l'anomalia d'autor nord-americà, un cas estrany de debut tardà (amb 38 anys), i que amb només tres pel·lícules, totes excel·lents, Capote (2005), Moneyball (2011) i la present, s'ha revelat com a posseïdor d'un univers propi, concepte tan gastat que, justament per aquest motiu, hauria d'intentar explicar-se. En el cinema de Miller hi ha, i en Foxcatcher en particular, una convergència màgica entre el tempo en els diàlegs, el ritme de muntatge, la posada en escena, la introducció de la música, la fotografia tenebrosa, el tractament del so, els inserts d'objectes i l'exercici insòlit del silenci com a clímax dramàtic. Sense necessitat d'escriure els seus guions, Miller està component una obra autèntica, personal, arriscada, i a Foxcatcher, basada en fets reals i amb interpretacions majúscules, hi ha una gran història darrere, però tan extravagant que es podria haver explicat de mil maneres diferents, i potser la comèdia absurda era la més adequada (i òbvia). Sense necessitat d'explicar gaire res del film, podem dir que hi ha esport, un campió olímpic de lluita i un benefactor milionari. Miller, però, opta per un drama existencialista angoixant, en què mai no s'ofereixen respostes però sí, una atmosfera de terror moral, on el revers tenebrós del somni americà s'articula per mitjà de la megalomania, el desemparament social i familiar, i el més fosc i tètric dels desitjos.

Ja en els minuts finals, hi ha un moment que pot ser que resumeixi l'estil Miller: un plànol general de 40 segons en absolut silenci, amb la càmera estàtica en la cantonada contrària a l'habitual en una habitació, i un home derrotat que acaba de veure en la tele un documental sobre si mateix. És el crepuscle dels déus americans. I el triomf de l'art.