Eixut, sincer, just

Els espectadors assidus a les entrevistes televisives, i no gaire assidus de la poesia, segurament recordaran Francesc Garriga Barata (Sabadell,1932) per la seva aparició, no fa massa temps, el novembre passat, al programa “Savis”. Allà el poeta va anar repassant, sense gaire entusiasme però amb la mena de curiositat sorneguera i una mica trapella que el caracteritzava, alguns dels moments més curiosos de la seva vida: les arrels familiars al Sabadell intel·lectual d’abans de la guerra, la pulsió social i religiosa del jove que es va fer missioner i va anar a parar a indrets recòndits de l’Amazònia (amb unes imatges que ell no havia divulgat gaire), l’extraordinari pedagog que va ajudar a la formació d'un parell o tres de generacions de ciutadans de pro, el poeta estimat i admirat per tots els molts poetes del gremi, el crític literari contundent a la ràdio i a la televisió, el bon conversador i tertulià i, sobretot, si van estar amatents al programa, en recordaran la veu llegint, ja cap al final de la llarga entrevista, uns versos memorables, bellíssims, que acaben amb un “ocult darrere les lletres (...) només el nom de Déu em desafia”, del seu llibre Ragtime. El magnífic Garriga de sempre.

Francesc Garriga, dins el panorama vastíssim i eclèctic de la literatura catalana contemporània, ha estat un dels més grans poetes i possiblement un dels més inclassificables. No pas perquè la seva obra sigui excèntrica, o busqui alguna originalitat o diferència manifesta, sinó per la seva fidelitat a unes arrels clàssiques i per la seva exigència insubornable amb ell mateix. Un poeta segurament cartesià, en el sentit que mai no ha volgut enganyar-se amb construccions líriques que no li servien per explicar-se el món extern o el món personal, o que no li servien per aquell seu continu passar comptes que era un repte dur, essencial; una poesia que era una fletxa que apuntava molt amunt i, també, un acte de distanciament racional, ple d’humor davant els misteris i les exigències tant d’allò quotidià com d’allò inútilment transcendent.

La seva obra és limitada però, per sort, més extensa que no sembla i comença amb Entre el neguit i el silenci, una autoedició del 1959, i acaba, de moment --més de cinquanta anys més tard— amb els seus dos últims llibres publicats: Ragtime (2011) i Tornar és lluny (2013), aquest darrer guardonat amb el premi Carles Riba el 2012; dos volums extraordinaris que van servir per eixamplar la seva autoritat damunt els lectors més joves. En aquesta dilatada vida literària, Garriga va tenir temps de ser, a més a més, un educador, un pedagog (el mot no li hauria agradat) extraordinari: no va imposar mai res, però va ajudar que els seus alumnes traguessin enfora allò que duien dins. I, en poesia, va fer exactament el mateix: se’l veia sempre als recitals dels més joves, encoratjant-los, col·laborant, llegint, animant. Mai no va tenir un no. I mai no va anteposar la seva obra a la feina comuna, a l’entusiasme dels altres; exigent i orgullós però no gens cregut, ans al contrari, una mica mofeta amb “el joc del meu silenci” que era, de fet, la construcció d’una obra valuosíssima, ben collada, perdurable. La independència personal, la llibertat de cadascú era el que més preuava; el tenies al costat per al que calgués, sense imposar-se, sense esperar res. Tots els poetes en actiu el deuen recordar, a recitals i festivals de tota mena, un més entre molts, cordial, i crescut quan recitava i ens deixava amb el regust de les seves paraules massa breus, contundents i meravellosament travades.

Va divulgar la literatura amb la seva presència a “Avisa’ns quan arribi el 2000” o va fer de director d’una publicació mítica i elegantíssima, d’una bellesa insòlita --la primera etapa de l’edició espanyola de FMR, la revista de Franco Maria Ricci--. Puntual a les cites poètiques, no faltava mai, i era una presència elegant, distingida –amb la seva mirada clara i, els darrers anys, amb el bastó que l’ajudava a caminar pausadament--, però era un esperit còmplice, vigilant i amatent, generós a ultrança. Fa alguns mesos, en un jurat literari, el vaig veure posar sobre la taula les seves cartes estètiques: ens va llegir alguns versos que no li agradaven gens per desqualificar un original: l’adotzenament, la buidor, el cansaven, i amb raó. Però, un cop dita la seva, va afegir de seguida que acceptava sense discussió, gairebé amb entusiasme, allò que decidís la majoria del jurat; com si no volgués que la seva opinió descavalqués els criteris dels altres.

Toni Clapés, en una ressenya al llibre Tornar és lluny, el va definir com “un home irònic, escèptic, àcid: flagell dels benpensants i, per això, incòmode”. Ho era. Però per això, justament, per a tots els seus lectors ha estat un mestre allunyat de modes i cofoismes, un mestre d’escriptura pura i dura, literalment; i per als seus molts amics també ha estat un company entranyable, insubstituïble, que ens va saber acostar --eixut, sincer, sempre just-- les paraules que a cada moment necessitàvem i mereixíem.