Una lleialtat emocionant

Era un editor, punt. Un editor és algú que es distingeix per saber a quina hora pot despertar un autor, i a quina hora, a més, ha d'apagar un incendi. L'incendi, al món editorial, que és un món de cavallers, i en el seu cas de molt cavallers, sempre s'atenua amb la bona educació de la diplomàcia. I ell encarnava, en temps molt difícils, aquesta figura com n'hi ha pocs al món de la llengua espanyola.

Havia heretat del seu pare (i del seu germà Fernando, mort tan primerencament) l'obligació de perllongar un imperi que llavors era gairebé exclusivament fet de llibres; es va pensar que ell era qui passava per allà, però es va arremangar, es va envoltar d'un equip que eren els seus ulls (i de vegades el seu cor) i es va preparar per a una lluita extraordinària: fer que Planeta s'assemblés al seu nom (un planeta de negocis, audiovisuals, editorials) que hauria deixat estupefacte el seu propi pare, tan ambiciós que volia amb ell tots els autors…, perquè no els tinguessin els altres.

Va combinar, en l'exercici d'aquest ofici de bojos que és l'ofici d'editar, la mà esquerra amb la mà al cor. En les seves memòries, Beatriz de Moura (la fundadora de Tusquets) explica com José Manuel (“l'amic invisible”) va ajudar Toni López Lamadrid i ella mateixa a treure a flotació, en secret, una editorial que sense la seva ajuda, l'ajuda de Lara, se l'haurien menjat peixos estranys.

Mai es va saber res d'aquesta aliança secreta, i amistosa, de cor, de Toni i de José Manuel, ni aquest en va demanar res, fins que Beatriz va considerar marcat el moment de segellar l'acord que ara fa dependre Tusquets de l'orbe de Planeta. Tal com explica ella, aquesta lleialtat emocionant és una metàfora d'altres lleialtats i d'altres emocions. Era capaç de viatjar, en secret, per abraçar els qui ell creia agreujats per alguna mala gestió, o per alguna mala digestió.

Amb aquesta saviesa que va tenir la seva mà esquerra, va perllongar (als cèlebres conciliàbuls previs al premi Planeta) el sentit de l'humor de José Manuel Lara Hernández, per burlar la solemnitat i fer que els periodistes mosseguéssim el seu ham divertit donant-nos informacions que ens desviessin de l'essència del que volíem saber.

Escoltar parlar d'ell, als seus companys, als seus competidors, era escoltar parlar d'un cavaller. La seva malaltia fatal no va disminuir mai la seva capacitat d'abraçar i d'acomiadar-se com Déu mana. Ahir alguns dels seus amics i de les seves amigues m'ho van dir: “Em va cridar per acomiadar-se i no va dir que s'estigués acomiadant”; era una manera de ser, que no era resignada sinó profundament amistosa, i ell conreava, entre les virtuts de l'amistat, l'enorme saviesa de la discreció sobre el dolor propi. Era una altra manera de ser lleial.