Foix parla

Considerant que, arribat a certa edat, un ja no pot respondre del tot dels seus judicis, Josep Vicenç Foix (Barcelona, 1893-1987) va decidir, fets els 80, que no tornaria a concedir entrevistes. Hi havia, en aquesta actitud, un excés de prudència, perquè Foix no havia deixat de ser un home lúcid, però durant una dècada no se’n va desdir. Passats els noranta, i sobretot després de rebre el Premio Nacional de las Letras Españolas —distinció que el poeta va acceptar amb agraïment i que el sector pedrolistadel catalanisme va trobar inacceptable—, Foix es va posar a complaure tots els seus sol·licitants.

Ara, amb un títol que porta el timbre de veu del poeta, apareix Amb mots de ben copsar, llibre que aplega les entrevistes concedides a diverses emissores de ràdio i televisió entre el 1983 i el 1987, en doble format textual i sonor, com és habitual en una bona part dels volums que ha publicat la Fundació J.V. Foix, i amb un magnífic treball d’edició de Margarida Trias. El llibre també inclou, a manera introductòria, un retrat-entrevista que Albert Manent va publicar a Serra d’Or el 1973.

Les últimes declaracions de Foix que s’han pogut datar, enregistrades deu dies abans de la seva mort, donen fe que el poeta va conservar les facultats fins al final. Ara bé, una cosa és que el cap li funcionés prou bé i l’altra que encara tingués força moral per resistir els intents de convertir-lo en un nou emblema nacional. Va rebre medalles, premis, homenatges, va ser proposat per al Nobel, i va haver de respondre una i altra vegada a les mateixes preguntes de circumstàncies. El Nobel el veia com un inconvenient perquè, en cas de ser-li concedit, “portaria les cultures exteriors a conèixer la nostra cultura, que encara no té el gruix que a mi em sembla que hauria de tenir”. Foix era un català que tocava de peus a terra. Hi tocava perquè tenia objectius elevats; havia heretat del Noucentisme el designi de construir una cultura arrelada en l’humanisme i la modernitat, i amb referents d’abast universal. A les entrevistes aplegades a Amb mots de ben copsar insisteix sovint en aquest ideal. El 1984, per exemple, preguntat sobre com voldria que fos la Catalunya del futur, respon: “Nosaltros —Foix i els seus companys de ploma— combatíem tot allò que representava en el catalanisme (...) la manera de manifestar-se del poble, únicament, sense influència d’una cultura superior”. I un any més tard, pels micròfons de Catalunya Ràdio, explica que a La Publicitat duia una activitat literària i una altra de política. “La política consistia —puntualitza— que Catalunya s’alliberés, i encara ho defenso ara, del folklore que l’ha deixada atuïda”. Són coses que diu de viva veu i amb energia, i reconforta sentir-les en un moment en què una bona part del catalanisme sembla treballar amb entusiasme perquè el folklore torni a dominar la situació.

Foix respon a la seva manera a les inevitables preguntes sobre política i nació, i, com és d’esperar, les preguntes més apropiades de formular a un poeta, les relatives als misteris del vers, el pensament i el llenguatge, pràcticament brillen per la seva absència en les entrevistes. De vegades, a les respostes, apareixen com de contraban les posicions estètiques de Foix, que són posicions favorables a l’autonomia de l’art i del llenguatge poètic. Aquests comentaris ocasionals i les evocacions de Riba, Sagarra, Miró o Dalí, entre altres amics de Foix, donen a Amb mots de ben copsar un interès que el pròleg d’Enrique Badosa i la possibilitat de sentir el poeta al cedé que acompanya l’edició contribueixen a fer més viu.