L’àlbum del ‘bateig’ de Barcelona

El 1892, els suïssos Oscar Hauser i Adolf Menet, experts en arts gràfiques instal·lats a Madrid, amb prou feines van vendre unes 500 targetes postals il·lustrades. Deu anys després, el 1902, ja en tenien una col·lecció de 1.300 diferents i en tiraven 500.000 unitats al mes. Just aquell 1892 havien començat a fer-ne de dedicades a Barcelona. Seva és la que està considerada com la més antiga de la ciutat, de 1894. Primers a imprimir targetes d’aquesta mena a Espanya, ells mateixos feien la fotografia i, en el cas de la capital catalana, retrataven els edificis que creien que configurarien el nou skyline de Barcelona.

Un altre estranger, el fotògraf italià Alexandre Merletti, tenia un criteri semblant, però l’aplicava a imatges per vendre a diaris i revistes: amb moto i tricicle trucats per ell mateix i duent una immensa escala plegable, anava de pressa per ser testimoni gràfic de la munió de coses que li semblaven cabdals que passaven a la ciutat. I des dels temps de Hauser i Menet en passaven un fotimer, de coses: la construcció de l’Eixample, l’esclat de Modernisme i el Noucentisme, la febre d’or fruit de la Gran Guerra, la dictadura de Primo de Rivera, l’Exposició Internacional de 1929, la proclamació de la República i l’Estatut, els Fets d’Octubre... Segurament la gent volia veure els canvis que en part protagonitzaven i, d’alguna manera, retenir-los. El bo i millor dels particulars àlbums d’aquells fotògrafs es pot resseguir ara en dos llibres: Barcelona 1900. Postals de Hauser y Menet (Efadós / Ajuntament de Barcelona), i La Barcelona d’entreguerres 1914-1936. Fotografies dels Merletti, també editat per Efadós i el consistori, però amb el suport de l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya, als arxius del qual hi ha els 6.500 negatius (la majoria, clixés de vidre) de Merletti pare i el seu fill, Camil. Entre els dos volums, un fris de gairebé mig segle de com es construeix una ciutat i com la viu la gent que la conforma.

Barcelona, embogida, no parava de girar sobre si mateixa des de finals del XIX. L’Eixample era, el 1860, el solar més gran en una ciutat així a tot Europa, a tocar en el temps de l’Exposició Universal de 1888, un projecte gegantí que obligà l’alcalde Rius i Taulet a posar-se al capdavant per dur-lo a terme; ho recorda el periodista Lluís Permanyer, notari de luxe de les imatges del llibre de Hauser i Menet, de qui Ramon Pla fa una petita introducció.

Hauser i Menet fixen en les seves postals el que serà el futur ‘skyline’ de la ciutat

Les voltes maregen: per això, el doctor Salvador Andreu, el Pastilletes per l’èxit del seu medicament, s’empesca colonitzar el Tibidabo, amb torres luxoses pel camí, un funicular i, a dalt, un parc d’atraccions amb hotel i restaurant de luxe. Triomfà: una postal recull una Collserola pelada i la cicatriu del funicular, mentre una altra mostra un fastuós pavelló per acollir la reina regent durant la seva estada el 1888. El projecte del Parc Güell, encarregat a Gaudí, fracassa, mentre la junta de l’Ateneu Barcelonès rebutja traslladar-se des d’on era, a tocar del Teatre Principal, fins a Rambla avall, al Palau Moja, a Portaferrissa, perquè “era lluny”.

Envoltat de tanques i arbres raquítics, el monument a Colom (1888) no semblava tenir sort amb l’avinguda del seu nom, desèrtica segons les imatges sèpia dels suïssos: els barcelonins la batejaren com “el passeig de les escombres”, per les esquifides palmeres plantades, que no feien ombra. Per la mateixa raó, la plaça de Catalunya que Cerdà mai va preveure tenia per malnom “la plaça dels apis”, pel seu arbrat minúscul que tampoc protegia de la solana.

Hauser i Menet tenen bon nas: retraten l’opulent Duana Nova (1902); l’impressionant pont de la secció marítima de l’Exposició de 1888 fabricat a La Maquinista; el Palau de les Belles Arts, enderrocat després de la Guerra Civil per vendre’n el ferro; el Palau de Justícia, que trigà 21 anys a fer-se i que acabà més solemne que modernista, com el defineix Permanyer, i el Parc de la Ciutadella, aquest ben valorat pels barcelonins. De mans militars a propietat municipal gràcies al general Prim, la manca de parcs i espais oberts i passejables a la ciutat el feren molt popular, com la plaça davant l’edifici de l’antic arsenal, avui seu del Parlament, irreconeixible en color sèpia; o amb el parc zoològic, amb l’elefant que la gent batejà com Avi perquè no sabien pronunciar el seu veritable nom, Baby.

Un robatori apartà Merletti de la foto i el portà a Barcelona; un altre el tornà a l’ofici

La cruïlla de Tetuan-passeig de Sant Joan està abandonada, malgrat la dotzena de persones immortalitzades. “Té ànima de carretera”, digué del passeig el periodista i escriptor Lluís Capdevila, frase que Permanyer tradueix urbanísticament: l’amplada exagerada i la manca d’edificis representatius i alts expliquen, segons el cronista, la sensació. Una cosa semblant al que li ha passat a la plaça de Catalunya, i que va estar a punt de patir la de la Universitat. Cerdà volia l’edifici acadèmic al carrer de Wellington, on anirien les casernes i que avui ocupen dependències... de la Universitat Pompeu Fabra. Elias Rogent, autor de l’edifici inspirat en la Biblioteca Estatal de Munic, s’encaparrà a fer-la on ha estat sempre.

La instantània de Portal de l’Àngel amb el carrer Fontanella, en canvi, és una de les vàlvules del cor de la nova Barcelona, la frontissa amb l’Eixample, com detecta la parella suïssa: és el punt de connexió entre l’antic centre històric i la sortida de diligències cap a la ciutat que creix cap a l’Eixample. La vitalitat extraordinària de la zona es manté avui. Allà hi construí la seva seu central Telefónica (avui conserva l’edifici). Abans, però, el xamfrà era magnificat per l’imponent Gran Hotel Restaurant de Inglaterra, que després passà a dir-se Majestic Inglaterra, referència geogràfica que perdé quan es traslladà al passeig de Gràcia, on encara hi és.

Si un s’hi fixa bé, a la imatge de la cruïlla de Gran Via amb Balmes només hi ha pavimentada mitja vorera, la que pagaven els propietaris; la resta, si feia sol, generava una polsegada que ho deixava tot blanc; si queien quatre gotes, un fangar, cosa que explica que a les porteries de les cases bones hi hagués una peça per treure’s el fang de les sabates. També es veu per asfaltar l’entorn de l’Hospital de Sant Pau el mateix dia de la inauguració, el 16 de gener de 1930, aquell mastodont sanitari que ocupava nou illes de l’Eixample, uns pavellons que Domènech i Montaner va orientar de biaix en relació amb l’ortogonalitat de les illes de l’Eixample, no per donar-los més insolació o ventilació, sinó per fer la guitza a Cerdà, segons la tesi de Permanyer que al llibre dels Merletti recull l’historiador Daniel Venteo, que contextualitza les imatges.

Hi ha paisatge urbà a La Barcelona d’entreguerres 1914-1936. Però els Merletti estan més pel pols social. Les imatges responen molt al tarannà del mateix Merletti pare, nascut a Torí el 1860 en una família d’industrials tèxtils i que decidí emigrar a l’Argentina. Allà les coses li anaven molt bé, si fem cas al que un becari del diari falangista Solidaridad Nacional, un tal Manuel Vázquez Montalbán, escrivia a l’agost de 1960 en el que durant anys es va considerar el seu debut periodístic: la sèrie Merletti, el fotógrafo del medio siglo barcelonés. Segons el llavors ja madur aprenent de periodista, un matí Merletti va dipositar cinc quilos d’or al banc; al cap de poc, el director de la sucursal fugí amb el dipòsit. Amb 29 anys, Merletti torna a Europa per refer-se del cop i tria Barcelona, posant-se de rellotger al carrer Consolat, tal com biografia per primer cop amb exhaustivitat Pep Parer al llibre. Un altre robatori, on ho torna a perdre tot, el recondueix al camí fotogràfic.

Col·laborant per a revistes de Buenos Aires, Madrid o Barcelona (La Hormiga de Oro, entre d’altres), Merletti estalvia i es compra una moto, i després un tricicle motoritzat i un cotxe que va tunejar: maleta per portar les màquines i espai per a una escala de fusta llarga per a la seva especialitat (públic assistent a grans actes i espectacles). Un ajudant, la dona (Júlia) i, en una primera fase, també el fill, Camil, fent de laboratoristes, faran créixer la marca Merletti; aquest arriba al zenit amb 49 anys, quan el 1909 treu d’amagat imatges de la presó Model del judici a porta tancada a Ferrer i Guàrdia pels fets de la Setmana Tràgica. Primer a utilitzar el gran angular i a oferir punts de vista nous (la imatge de la façana sencera del Palau de la Música), sovint les imatges no es prenien fins que Merletti arribava i no donava el vistiplau de la composició; és probable que així ho fes amb la instantània on es veuen els fills de Mussolini, Bruno i Victorio, al vaixell italià Cesare Battisti, amb què arribaren al port de Barcelona el setembre de 1929. Proper al feixisme italià, els contactes que hi mantingué van facilitar que el seu fill Camil no fos represaliat un cop acabada la Guerra Civil i pogués entrar a El Correo Catalán fins a la jubilació.

Els Merletti tindran l’instint prou fi per pujar als palaus i baixar a les cabanes, retratant des de l’starlett Joséphine Baker en la seva estada a Barcelona (setembre de 1927) fins a la popular i infeliç La Monyos de la Rambla, passant per una imatge de l’altar de l’església dels Sants Just i Pastor, on es validaven els testaments sacramentals: les últimes voluntats que els barcelonins que eren fora de la ciutat o feien de manera oral eren vàlids si tot seguit els testimonis en donaven fe davant l’altar de la Santa Creu abans de sis mesos. També recullen la tradició del joc mal anomenat de “matar jueus”: els nens feien tant soroll com podien, si podia ser amb matraques, la tarda de Divendres Sant, a l’hora que segons l’Evangeli va morir Jesús: culpa dels romans, però responsabilitat dels jueus, segons es deia quasi fins als anys quaranta.

La Barcelona eufòrica (la Primera Guerra Mundial va fer que les comandes d’articles alimentaris i tèxtils es desorbitessin: el blat pujà a Catalunya un 72% entre 1914 i 1918; les patates, un 90%; a les fàbriques es treballava en dos i tres torns...) explica l’eclosió dels grans bars i teatres, brillants en el blanc i negre; també justifica la proliferació d’imatges esportives, com la d’un concentrat i elegant Primo Carnera en el vaixell que el duia a Barcelona per enfrontar-se a Paulino Uzcudun a Montjuïc el 30 de setembre de 1930, potser el combat de boxa més important d’Europa: entre 65.000 i 70.000 persones ompliren aquell cercle perfecte de cadires al mig de l’estadi que immortalitza la imatge.

També l’home mosca del carrer Pelai, anunciant la pel·lícula Tarzán y su compañera, al cinema Urquinaona; l’avió de look enllaunat de la Lufthansa (companyia que des de 1928 ja connectava Barcelona amb Basilea, Stuttgart i Berlín); l’immens morro del Graf Zeppelin, aterrant al Prat (3 d’octubre de 1932), o l’estrena de la sala del Gran Price (cap d’any de 1934, Casanova-Floridablanca) reflecteixen un món que sembla feliç, gairebé fantasiós, com la imatge d’Alfons XIII, amb una part de la família reial, en un dinar privat sota un arbre (però amb catifa gegant als peus) a casa de l’industrial tèxtil, impulsor un any abans del partit Unión Monárquica Nacional (i segurament per això futur comte d’Egara), Alfons Sala, a Terrassa el 1919.

Hi ha, és clar, espai per a la desgràcia (un membre de la patronal, a la sala de quiròfans, víctima del pistolerisme amb els sindicats el 1920; les cares de la gent fent cua a Ràdio Barcelona pel repartiment gratuït de 4.000 flassades, el desembre de 1933; la detenció del secretari de Josep Dencàs després dels Fets d’Octubre de 1934)... Però és el moment de crear “imperis de l’esperit”, com diu Macià a l’estrena del Parlament a la Ciutadella. Ho recull la imatge de la gernació que l’ha anat a rebre després d’aprovar-se l’Estatut a Madrid: la marea humana gairebé sepulta el cotxe. Es nota en el sopar de gala amb Azaña (25 de setembre de 1932), amb 400 comensals i l’himne de Riego i Els segadors aplaudits per igual; en el discurs del mateix Azaña, sorprès i feliç, dos anys després a la Monumental, menut entre 40.000 persones; fins i tot en aquells nens i homes a la manifestació davant de la Universitat a l’abril de 1936, en favor de la República. Tres mesos després, Barcelona, el somriure d’aquella gent i, fins i tot, la fotografia ja no serien mai més el mateix. Ni l’àlbum.