L’esvoranc del Carmel va suposar un sobrecost de 78 milions d’euros

Han passat 10 anys des que un miler de veïns van haver de ser desallotjats de casa seva per l'esvoranc que es va obrir al sòl del Carmel. L'enfonsament de les obres del metro al popular barri barceloní, que va obligar a enderrocar tres edificis, va commocionar durant mesos la ciutat. La sacsejada va ser un enorme maldecap per al Govern tripartit i l'Ajuntament de Barcelona, i va culminar en una comissió d'investigació al Parlament en què es va qüestionar l'execució de l'obra pública a Catalunya i va sorgir el fantasma dels pagaments irregulars en els contractes públics. El conjunt de l'operació per mitigar els danys al barri va suposar un sobrecost de 78 milions d'euros per al projecte: 34 els va posar la Generalitat —va recuperar sis milions de les asseguradores— i 44 els contractistes —en van recuperar 18—. L'Administració, a més, va haver d'afrontar el pagament d'indemnitzacions de més de 10 milions d'euros als afectats.

Una dècada després, 15.000 viatgers utilitzen cada dia la parada de metro Carmel, de la Linia 5. Les ferides estan tancades i no hi ha ganes de reobrir-les. Dimarts, quan es compliran els 10 anys dels fets, no hi haurà actes de record. El barri ha tornat a la normalitat. I sobre l'esvoranc ara hi ha una plaça provisional a la qual ningú ha posat nom, però que tothom anomena el “parque del socavón”. Aquesta zona zero va aparèixer durant setmanes a tots els mitjans. Hi va anar, fins i tot, el llavors president del Govern central, José Luis Rodríguez Zapatero (PSOE), la presentadora María Teresa Campos va instal·lar-hi el seu plató i diversos afectats van participar en horari de màxima audiència a Crónicas Marcianas.

El president de l'associació de veïns, Fernando González, tenia 70 anys. Avui, amb 80, continua al peu del canó. “Allò va ser un tsunami”, sospira després de recordar que va estar 11 mesos fora de casa. Els que van perdre els seus habitatges van ser reallotjats en pisos que eren públics, la resta del miler de veïns van poder tornar a casa seva en edificis que van ser reparats fins a l'última esquerda i millorats, amb més de 20 ascensors instal·lats. González, no obstant això, recorda que falten compromisos per complir, com fer una plaça definitiva al forat.

Sobre les causes de l'enfonsament, retreu que no es fes cas als veïns de més edat que, com ell, van advertir que just en el punt en què el terra es va enfonsar hi havia hagut un barranc que durant dècades es va utilitzar com a abocador d'enderrocs. Conclusions de la comissió parlamentària a banda, ho té clar: “Es van confiar i van urbanitzar sense tenir en compte que allò era una xemeneia”.

Tots els afectats són gràfics a l'hora d'explicar el que va passar: “No es van voler gastar diners i va acabar costant-ne molt més”. Diu Beatriz, que regenta un bar al carrer de Sigüenza, just davant del forat, d'on va haver de sortir-ne cames ajudeu-me aquell matí d'aquest 27 de gener.

Va ser de les últimes a tornar a casa: va trigar un any i deu mesos. Primer va estar allotjada en un hotel; després, en un pis de lloguer. Estava embarassada quan va passar tot. S'ha canviat de casa. Vivia al bloc contigu dels que es van haver d'enderrocar. Només hi queden dos dels antics veïns. La resta van marxar, com ella. “Amb tot el ciment que van tirar… van parar totes les obres de Catalunya, ara tenim el barri més massís de la ciutat, aquí no hi ha qui faci ni un embornal”, fa broma un client.

Les Administracions van haver d'atendre una emergència que no s'havien trobat mai. Els primers dies de la crisi, la gerent de l'Ajuntament de Barcelona, llavors encapçalat per Joan Clos (PSC), fins i tot va haver de repartir diners en mà als afectats, que li lliuraven les factures de les despeses. L'ecosocialista Elsa Blasco feia només dos anys que era regidora del districte d'Horta-Guinardó quan va haver d'enfrontar-se a l'enfonsament. Avui recorda que el va viure amb “molta angoixa” en el terreny personal. “Era una obra que no era responsabilitat de l'Ajuntament, sinó de la Generalitat, però vam haver d'atendre la gent: des de veïns els pisos dels quals estaven perfectament però van ser desallotjats per prudència, fins a uns altres que havien perdut la casa i que no van poder ni recuperar les fotos del seu casament”, explica.

Veïns, comerciants i periodistes van aprendre en poques setmanes què és el qüestionat mètode austríac de construcció de túnels o què és micropilotar un edifici, apuntalar-lo des del més profund. Una crisi que va provocar que alguns polítics, com el president de la Generalitat, Pasqual Maragall, oferissin als veïns més del que reclamaven. “Vaig demanar en directe en una ràdio que les obres tinguessin 10 anys de garantia, però Maragall va dir ‘10, no; 15!”, recorda el president de l'associació de veïns. Després de reunions interminables, les 34 famílies (94 persones) els pisos de les quals van ser enderrocats van rebre un pis de protecció desqualificat, 70.000 euros per a mobiliari —als quals es van afegir 10.000 euros per persona a partir del segon membre familiar— i 30.000 euros per afectat per danys morals. Altres 1.184 veïns es van acollir a un altre conveni pel qual van cobrar 10.000 euros per danys morals i van rebre garanties sobre els seus immobles.

Des del despatx d'advocats Col·lectiu Ronda, una de les dues lletrades que va portar la majoria dels veïns que van perdre la casa recorda un cas “en el qual l'administració va ser sensible i que es va tancar amb un molt bon acord, malgrat la complexitat, amb tràmits legals i convenis en els quals van intervenir diverses administracions”. L'advocada admet que el que es va aconseguir llavors “seria impossible” en el context d'avui: “Amb una crisi que ha provocat l'atur i la pèrdua de poder adquisitiu actual, amb les actuals taxes de pobresa, amb les milers de famílies que han perdut la casa i les que passen gana, les xifres de les indemnitzacions avui serien obscenes”.

Carmen Pérez-Pozo, que va portar multitud de comerciants, opina que l'acord va ser “satisfactori” en les indemnitzacions, però considera que la reactivació del barri no ha acabat de produir-se. Elsa Blasco, en canvi, considera que aquesta “desgràcia” es va convertir en una “oportunitat” per al barri. “S'hi han fet moltes obres que estaven pendents de forma endèmica, com escales mecàniques o el metro mateix”, apunta.

La crisi va generar també un dels enfrontaments parlamentaris més importans que es recorden, quan després d'una compareixença de tres hores de Joaquim Nadal, en la qual va anunciar la dimissió de dos alts càrrecs, Maragall es va aixecar i va llançar a l'opinió pública la seva acusació del 3%, insinuant comissions cobrades per CiU per l'adjudicació d'obres públiques. El president la va retirar immediatament per salvar la tramitació de l'Estatut, però va suposar obrir una capsa de Pandora que encara ressona i en la qual la justícia acabaria indagant.