Estar a l’altura

Susana Díaz i Pedro Sánchez representen dos elements importants de la renovació de la classe política. No poden decebre, en moments com aquests, i reproduir les lluites fratricides de la història del seu partit. La tensió entre el secretari general del PSOE i la dirigent andalusa, que encara no ha derivat en un enfrontament directe, podria prendre aquest rumb si els protagonistes anteposen les ambicions personals a les seves responsabilitats.

És normal que cadascun tingui una visió diferent a curt termini. Sánchez tendeix a desmarcar-se de la idea de partit i dedica la part més essencial del seu temps a donar-se a conèixer i cuidar la seva imatge; Díaz està més lligada a l'estructura orgànica i bolca tots els esforços en la preparació de les eleccions autonòmiques, que es dóna per fet que convocarà en les properes hores. El perill de l'excés de tàctica de totes dues parts és que l'oferta socialista acabi desdibuixant-se en plena reestructuració del tauler polític, determinada pel desgast del partit que governa i la irrupció de Podem.

En tot aquest indici de conflicte pesa la promesa de triar el futur aspirant socialista a la Moncloa en eleccions primàries. La competència és legítima, i més quan es tracta de seleccionar el millor candidat. Després d'haver pesat decisivament en l'elecció de Sánchez com a secretari general, Díaz té tot el dret a pretendre ser candidata a la presidència del país, però hauria d'aclarir com més aviat millor les seves intencions i fer-ho d'una manera que no perjudiqui el seu partit. El joc frívol de l'expresident Zapatero mereix una menció a part, ha donat munició a un gran rival de la seva formació, no sabem si per voluntat de protagonisme o per imprudència temerària. En fer-ho, no solament ha donat oxigen a Pablo Iglesias sinó que n'hi ha tret al seu company Sánchez.

D'altra banda, entra dins de les tradicions de tot partit que després del canvi de direcció hi hagi moviments d'afirmació del nou líder, entre algunes vacil·lacions i contradiccions. És normal. Això és el que ha fet Pedro Sánchez. Però ja és hora que passi a la fase següent, que plantegi alternatives sòlides que recuperi la credibilitat sobre la base de compromisos ferms, i no dels esclats fugaços que caracteritzen la seva política de comunicació. No és gens fàcil esbrinar què pensa de debò el líder del PSOE, perquè una bona part del seu estil és més estètic que de fons.

Tot això retarda el debat principal, que és el de reconsiderar el paper de la socialdemocràcia a Europa i el model de societat a defensar. En el cas d'Espanya, a més a més, hi ha en joc l'estabilitat aportada pels corrents centrals del sistema constitucional, una de les quals ha estat sempre la socialista.

Pedro Sánchez i Susana Díaz han de buscar la manera de complementar-se i demostrar que estan a l'altura de les responsabilitats que els incumbeixen. No poden cometre l'error d'oblidar-se dels ciutadans —ni del seu partit, que des de les federacions observa la baralla amb preocupació i fins i tot enuig— enmig de la situació preelectoral canviant i volàtil, que obre una finestra d'oportunitat al PSOE per continuar la renovació que ha començat. L'últim que els sectors de centreesquerra esperen de tots dos és que s'enredin en una batalla interna.