El papa, la mama i la tia Samantha

Igor Lansorena i Leyre Goitia es van conèixer amb 18 anys, estudiant a la universitat. Uns quants anys després es van enamorar, van decidir casar-se i formar una família. Mesos abans de l'enllaç, a la Leyre, de 41 anys i professora d'espanyol de la Universitat de Deusto, li van diagnosticar linfangioleiomiomatosi, una malaltia rara que afecta algunes dones en edat fèrtil. “Podia quedar-me embarassada, però hi havia molts riscos”, explica. Després del diagnòstic, el primer que es van plantejar va ser l'adopció. Però els va semblar “un procés llarg i complicat”. Viatjar a Idaho i aconseguir que una altra dona ajudés a portar al món el seu fill va acabar sent més senzill i més ràpid. Van decidir llavors ser pares mitjançant gestació subrogada, una tècnica reproductiva comunament coneguda com a ventre de lloguer.

Com ells, unes 1.400 parelles van seguir el mateix camí l'any passat, segons les agències de gestació subrogada que funcionen a Espanya. Si aquestes dades són precises, van ser més que les que van aconseguir adoptar a l'estranger —1.188 segons el Ministeri de Sanitat, un 60% menys que el 2009—. La fórmula no para de créixer a Espanya a pesar que no és una pràctica legal. La realitat està superant la prohibició i provocant fins i tot alguns canvis a les lleis: el Ministeri de Justícia està ultimant la reforma perquè aquests nens es puguin inscriure al Registre Civil com a espanyols i com a fills dels pares subrogats i alguns jutges estan concedint, en contra del criteri de la Seguretat Social, baixes de maternitat i paternitat a aquests progenitors.

Més d'una desena de sentències judicials —dels tribunals superiors de justícia de Madrid, Astúries, Catalunya, les Canàries i Castella i Lleó i d'alguns jutjats socials— han donat la raó a aquests pares. Gairebé totes, amb els mateixos arguments de defensa dels nens: “La denegació de la prestació suposa en realitat privar els menors de l'assistència i dedicació que, a través de la prestació, s'abona als pares”, assenyala per exemple el Tribunal Superior de Justícia de Madrid. Els jutges consideren que no poden deixar els menors desprotegits encara que els pares hagin usat un procediment que no és legal a Espanya. És el mateix argument que va portar el juny de 2013 el Tribunal de Drets Humans d'Estrasburg a condemnar França per no inscriure aquests menors al Registre Civil. La Cort Europea va anteposar l'interès dels nens a la legalitat o il·legalitat de la tècnica de reproducció.

En aquest moment, per tant, els menors poden inscriure's al Registre Civil espanyol amb normalitat —i això quedarà definitivament consolidat després de la reforma legal— i sembla que els jutges s'inclinen per concedir la baixa maternal o paternal als seus progenitors. Però la gran batalla encara ha de començar. Els defensors d'aquesta pràctica estan promovent-ne la legalització i confien a reunir els propers mesos les signatures necessàries, 500.000, per presentar al Congrés dels Diputats una iniciativa legislativa popular.

Em vaig sentir alleujada; amb aquesta tècnica podria tenir fills”, explica Leyre Goitia

Excepte UPyD, que inclou la regularització d'aquesta pràctica al seu programa electoral, la resta dels partits polítics la rebutja o l'està debatent. El Partit Popular no té previst tractar ara l'assumpte i el socialista Pedro Sánchez en va rebutjar públicament la legalització. Però a Esquerra Unida reconeixen que estan debatent la seva posició: “Serà un tema d'interès en la propera legislatura”, assegura Ascensión de las Heras, portaveu del partit a la Comissió d'Igualtat del Congrés. A Podem hi ha opinions de tot tipus. La direcció no s'hi pronuncia i en els cercles de feminisme i de Lesbianes, Gais, Bisexuals i Transsexuals hi ha membres a favor i en contra. Dels 27 països de la Unió Europea, només set no tenen regulada aquesta pràctica: Espanya, França, Portugal, Suïssa, Alemanya, Itàlia i Malta. “Però d'altres, com el Regne Unit, la legislació és tan restrictiva que la fa pràcticament impossible”, avisa Antonio Vila-Coro, president de l'associació Son Nuestros Hijos, que representa més de 300 famílies que han recorregut a aquesta tècnica. Per aquest motiu quan una parella ho fa, acostuma a viatjar als Estats Units, Mèxic, Rússia, Ucraïna, Geòrgia, Kazakhstan, Tailàndia o, fins fa uns mesos, l'Índia, que també ho permetia. “En aquest país [Índia] hi havia milers de clíniques que utilitzaven dones pobres com a gestants”, critica Beatriz Gimeno, feminista i activista que està treballant en un llibre sobre el tema. “Aquesta tècnica danya els drets humans i explota i mercantiliza el cos de la dona”. Aquest és el punt clau del debat: si permetre-ho no suposa autoritzar una vulneració de drets.

Es tracta d'un debat obert, amb opinions molt enfrontades. “Els que més s'hi oposen són alguns col·lectius feministes i organitzacions religioses”, assenyala Aurora González, representant de l'associació Gestación Subrogada en España, amb 4.000 adscrits. “És un tema molt complex”, opina Yolanda Besteiro, presidenta de Mujeres Progresistas. “Però la legalització dels ventres de lloguer implica una discriminació de classe i de sexe. Afavoreix que la gent amb més recursos ho faci i posa en situació de risc les dones més desfavorides”. Dur a terme aquesta pràctica als EUA pot suposar un desemborsament d'uns 100.000 euros, tot i que qualsevol incidència pot incrementar aquesta xifra; en altres països ronda els 50.000 euros. A l'Igor i la Leyre els va costar 75.000. D'aquests diners, la gestant n'obté 2.000 al mes. Per aquesta parella, no hi ha abús i estaran eternament agraïts a la dona que els va ajudar a concebre als seus fills.

“Quan nosaltres vam començar, no teníem ni idea del procés”, explica l'Igor, de 41 anys i periodista a l'EITB. “L'única cosa que n'havíem sentit eren notícies relacionades amb famosos que ho feien”. Tot i que entre un 70% i un 80% de les persones que recorren a aquesta tècnica són parelles heterosexuals, revistes, diaris i webs van dedicar pàgines i pàgines als fills de Ricky Martin o Miguel Bosé, nascuts mitjançant maternitat subrogada. “Hi ha molts prejudicis”, opina Lansorena. “Sembla que és un procediment exclusiu per a gent amb calés, dones que no volen parir per no perdre la línia o per a homes homosexuals famosos. Però no és així”.

Javier Cantero, metge de 38 anys, és homosexual. Ha estat dues vegades pare solter, el 2010 i el 2012, gràcies a la maternitat subrogada. Davant la curiositat d'amics i coneguts, va obrir un blog explicant la seva història que va derivar en Surrobaby. “Fem d'intermediaris; assessorem els interessats i els acompanyem en tot el procés”, explica. No cobren per això, sinó que reben una compensació de l'agència de subrogació dels EUA que s'encarrega de buscar una gestant. En el procés de subrogació hi intervenen moltes parts: la gestant; la parella; l'agència de subrogació; el psicòleg que avalua i acompanya; la clínica de fertilitat on es fa el procés; i el despatx d'advocats que dóna cobertura legal a totes dues parts. “Ningú t'assegura que tindràs un fill, però sens dubte, el lloc amb més garanties és els Estats Units”, diu Cantero.

Es tracta d'una mercantilizació del cos femení”, diu Beatriz Gimeno

En aquest país, la legalització de la tècnica es va consolidar el 1986, i es calcula que l'any passat van néixer mitjançant aquesta pràctica uns 2.000 nens, tres vegades més que fa una dècada. La majoria d'ells, a California tot i que Texas o Colorado també la fan. Però Michigan, Arkansas o Nova York la prohibeixen o la limiten.

A Boise (Idaho) la gestació subrogada és legal. Després de diversos mesos de reflexió, va ser allà on l'Igor i la Leyre van decidir ser pares. “Ens vam plantejar fer-ho a l'Índia perquè era més barat, però donaven menys garanties legals i les crítiques a les condicions de les gestants ens van fer enrere”, recorda la dona. “En un primer moment, em vaig sentir trista per no poder ser mare biològica, però alleujada perquè podríem tenir fills”.

Igor Lansorena va viatjar sol als EUA per deixar-hi el seu esperma. A causa de la malaltia, la Leyre no podia donar els òvuls i van haver de recórrer a una ovodonació. Desenes de fitxes van passar davant els seus ulls. S'hi descrivia el fenotip de la donant (color d'ulls, de cabell o to de la pell) i detalls com la formació, la feina o les inquietuds, tot i que aquestes característiques no estan determinades per la genètica. Després de la selecció d'òvuls, tocava un pas més difícil: conèixer la gestant. Aprofitant el seu viatge, l'Igor es va entrevistar amb tres candidates. “Des del primer moment me'n va agradar una: la Sam. Em va donar confiança”. Quan va tornar a Espanya la va presentar, via Skype (xarxa social que permet fer videoconferències), a la seva dona.

Per ser gestant als EUA cal complir una sèrie de requisits. El primer, tenir menys de 38 anys; el segon, haver estat mare; el tercer, no voler-ho ser més i, finalment, no tenir problemes econòmics. “Sabia que amb els meus fills havia complert el meu somni de ser mare, però tenia la sensació que no m'importaria quedar-me embarassada de nou”, explica Samantha Aschliman des d'Idaho per Skype. “I vaig prendre la decisió d'ajudar una altra parella. La família i els amics ho van veure estrany al principi, però després d'informar-se'n i quan van veure com n'estava d'emocionada, em van donar suport”.

La Samantha està casada, és mare de dos fills i és professora de primària. El seu marit, que també treballa, li va donar suport en la decisió. Quan va conèixer l'Igor i la Leyre li van semblar adequats. Abans, una altra dona havia volgut que fos la seva gestant perquè no volia perdre la figura amb un embaràs. Samantha la va rebutjar. “Les donants també poden triar i decidir si se senten còmodes amb les persones amb les quals realitzaran el procés”, explica.

“El més dur va ser no poder estar amb la Samantha durant tot el procés”, explica l'Igor. “Tant a mi com a la Leyre, ens hauria agradat passar l'embaràs amb ella, donant-li suport i acompanyant-la”. Durant els nou mesos que va durar la gestació, les dues famílies parlaven sovint per Whatsapp i, una vegada a la setmana, per Skype. Tres setmanes abans del part, l'Igor i Leyre van arribar a Boise. Acompanyaven la Samantha al ginecòleg i passejaven per la ciutat amb el Cody, el marit de el Samantha, i els seus fills, el Noble i l'Eli. Un dia una dona se'ls va acostar i va donar l'enhorabona a la dona embarassada. “Són bessons i ells en són els pares”, va contestar amb espontaneïtat la Samantha. “La dona la va abraçar i ens va felicitar a tots: ‘Què bonic el que esteu fent'”, els va dir.

El 21 de juliol van néixer els bessons, Miren i Ohian. “A partir de llavors ens visitava sovint i ens portava llet”, recorda la Leyre. Tres setmanes després del part, es van acomiadar de la Samantha i la seva família i tots quatre van embarcar en un avió cap a Espanya.

“Als meus fills els ho vaig explicar tot i els vaig dir simplement que havia estat cuidant dels bessons de l'Igor i Leyre per ells”, diu la Samantha sense cap indici de dubte. Els problemes entre pares d'intenció i gestant no solen ser habituals; Andrew W. Vorzimer, advocat de Los Angeles especialitzat en el tema, compta un centenar de casos problemàtics des que es va legalitzar la tècnica als EUA.

Quan van tornar a Espanya es van enfrontar a alguns problemes. Primer, la filiació: el Registre Civil no inscrivia els menors nascuts mitjançant aquesta tècnica fins que a l'estiu passat una sentència del Tribunal Europeu dels Drets Humans es va pronunciar sobre aquest tema. Després, el reconeixement per part de la Seguritat Social del permís de maternitat per a la Leyre. L'hi han denegat, però ha recorregut davant els tribunals. “I aquesta és una altra batalla que guanyarem”, confia.

Mentre que els crítics alerten de diversos problemes morals que planteja aquesta forma de reproducció, la Leyre la defensa sense cap indici de dubte. “Entenc les suspicàcies que pot despertar, però la meva experiència ha estat molt positiva”, diu taxativa. “Defenso la gestació subrogada com jo l'he viscut: mitjançant acord lliure i amb drets reconeguts. Per a nosaltres ha estat el millor que ens ha passat a la vida”.